Page 59 - civtat8

L
sorprenents analogies amb una simfonia moder
na; així ho remarcávem anys fa i, rescentment, un savi traductor d'Esquil a la cQuillaume Bou-
dé» ens dóna el goig de la coincidéncia 1 arriba a marcar, en certs moments, a les parts corals, el tempo musical amb qué han d'ésser recitals
o llegits.
Les subtileses, les grácies, les fortituds de
la tonalitat, de la melodía, del temps, de la
composició, que pocs hi pensen ja. Quines be lles coses a reconquerirl
I el ritme? El sentit del ritme és per a mi una de les qualitats de prova decissiva per a jutjar un poeta. Qualitat essencial, la beutat i la rique- sa deis ritmes. Aqüestes diversissimes corbes
qui neixen, es prolonguen, acaben, tornen a sorgir, desapareixen per donar Hoc a d'altres; rápides munten, vibren intenses, lasses decauen, endonen en llur unitat diferent cada palpitació diversa de l'estat h'ric. Copsar i afinar un ritme, entrella^ar-lo sáviament amb els altres ritmes, en magnífic teixit de sonoritats i moviments d'ánima, hi ha gaires poetes qui en sápiguen avui el secret admirable? Obriu tants volums: quins ritmes rudimentaris malmesos, maldestres, seguidors bons minyonets de la cantarella del vers o del compás! (Aquesta confusió entre rit me i compás, tan comú entre gent ignara de la música —hi comptem nombrosos qui es donen el nom de musics).
***
Per altra banda, la concepció incompleta
errónia de les valors musicals en poesía, ja ho he dit, ha fet molt de mal en la poesía moderna.
La interpretació sentimental i emocional de la música va portar a la poesia d'ahir mateix folies
trepidacions dionisíaques; i també, d'en?á deis simbolistes, aquells emboiraments on la paraula s'esfumava, es tornava insinuació imprecisa, valia, només, per la seva sonoritat vagament evocadora. El gran Mallarmé, tan pie d'intebli- géncia, envers la fi de la seva obra, malentenent la música wagneriana, comen?ava de practicar
sistemáticament aquesta expoliació, en la parau
la, del seu concret significat, a favor d'una vaga polifonía suggeridora. I molts no han vist en cara com el procediment era per esséiicia anti musical: els grans músics del passat i els millors del present han tingut el respecte de totes les valors de significació conceptual i concreta de les paraules; lluny de tornar-la imprecisa i va
ga, hi afegeixen amb la música una més viva i ■clara accentuació espiritual, mentre a son torn
la paraula iPlumina de claredat i concreta preci- sió la música.
D'altres han usat la música en ses qualitats d'imitació purament exterior, material; sensació merament auditiva; al'literacions, onomatopeies, scrolls—en l'oblidat Stuart Merril el virtuosis- me d'aixó arriba al grau més agut i mostra la
incompletesa de la temptativa.
.Quant al ritme, ja podríem trobar més poe
tes qui n'han tingut consciéncia justa i clara,
peró llur concepció parcial, la incomprensió de la veritable música, els fa partidaria deis ritmes
en Ilibertat, dispersos, incoherents, fugits de tota coerció formal i tradicional disciplina.
Concepcions parcials que sovint explica, ádhuc en els més eminents, una parcial ignorán-
cia. Altres vegades revelen una exageració gai- rebé patológica, sovint un míser afany de fumis- teria. A voltes han servit, ajudat a explorar mi- llor un sector determinat del treball poétic. De totes maneres, peró, aqüestes concepcions fan de tants poetes d'avui veritables fragments de poeta, deis quals se'n necessitarien un bon nom bre per a formar un poeta sencer com alguns del passat.
Llibertat ¡ coerció. - La Rima. - La Métrica
Ignoráncies, exageracions, febleses: la invo- cació a la, llibertat unida a l'abominació de la
coerció, la dificultat i la disciplina, pot semblar a molts ingenus manifestació de vigoria revolu-
cionária, de vida nova qui s'expansiona: real- ment és debilitat, impoténcia. Cap dificultat ni coerció ais antics, vull dir ais eternalment bons, és dolenta ni perillosa, sinó element de supera cid i ferma llibertat. Ja sabeu, per exemple, els enemies que ha tingut aquests últims anys i els que té encara la rima; jo no sóc un fanátic de la rima: l'antiguitat se'n passava i no per aixó els seus versos eren menys formosos. La poesia moderna ha fet sovint coses molt belles amb el vers blanc.
Peró tinc moltes raons per estimar la rima i
pensó que els grecs l'haurien amada i n'haurien
obtingut grans meravelles. Amo tot el que és fina correspondéncia i harmonía subtil. Perqué
en la rima, en la bona rima, és ciar, no es tracta únicament del pur retorn obligat d'una sonoritat,
correspondéncia purament exterior entre les pa raules; és més fi el misteri de la rima. Hi ha lli- gams musicals entre les paraules, qui tenen molt profundes motivacions espirituals. Com s'expli-
- 197