Page 20 - civtat8

Iler o clients. Práctics o romantics d'aquesta mena de poesia i de la patria, és igual, com
poetes tots son prou dolents,'prou insupor- tables.
Ell m'agafá pel brag, amb una suavitat
que era una caricia. I ais seus ulls hi havia una súplica humil pero ardent, com si em
demands una almoina d'atenció. Jo em váreig
veure perdut. No hi havia altre cami que la
fúgida descarada. Váreig saltar al mig del
carrer, com un home que escapa per a no morir assassinat, amb una abruptesa tan sel-
vatge com grotesca.
En veure'm Iliure, a cinc o sis passes de
la botiga, no váreig poder resistir la tempta- ció de girar-me. L'home era a la porta i em
166 -
somreia amb una dolcesa inefable, em salu- dava amb la má alqada, em feia una delicada inclinació de testa. No váreig poder resistir- ho. Aquella amabilitat estúpida i servil m'irri- tá. No em fou possible correspondre a la seva salutació; 11 váreig girar la cara sobta-
dament, insolentment, i váreig fugir carrer avail.
Tot seguit, pero, váreig sentir una cré
mor a les galtes, signe infal'lible de qué
m'havia tornat vermeil i em produí un cert
aturdiment, un malestar real, la sobtada sen- sació d'haver-me comportat malament amb
aquell home.
Joan PUIG I FERRETER
CORRANDES
I ara on és aquella nina
que feia de bon mirar,
tan prima, espardenya blanca,
i en l'ullada un negrejar?
A mi la flaire de pobre no me faria estremir,
perqué és la ferum antiga de les taques de bon vi.
Aquell pobre mendicaire és una grácia de Déu,
perqué us porta l'alegria de la bona obra que féu.
Aquell pobre mendicaire era prim i veil, l'ull blau. Ara és mort. Ara mendica a les portes del cel blau,
Rosselló (Franga)
JosEP S. PONS