Page 55 - civtat8

LLETRES A UNA AMIGA CATALANA VIM
reflexions sobre la POESIA
Sinceritat, Espontanei'tat, Naturalitat
Sieltempsdequépucdisposarquotidiana-
ment, i els dies, no em manquessin, hauria vol- gut, amiga, concentrar aqui, per a vós, abans de parlar d'uns cars poetes, una série ben orde nada i madurada de meditacions sobre poesia. Ara, només us podré apuntar, sense aprofundir- les massa, per por de malversar els temes, unes
quantes reflexions qui tal voita no serán inúti les. Insinuacions d'una poética, d'una estética,
d'una técnica potser. No pas una preceptiva.
Són tan pueriis les preceptives! Així els mé-
todes: tan inútils com necessaris. Els méto
dos, les preceptives, no concedeixen el do. El
métode perfecto, d'acord amb l'aspiració de tot
método, fóra la mecanització absoluta delains-
piració i de la vida. Per sort no hi ha, no hi
podran haver mai, métodos perfectos. Unaestéticavivent,noméspodráajudari
encoratjar el treball joiós i dolorós de poesia.
Trebail, entengui's bé. Encoratjar a ésser sincer; a treballar per a ésser sincer. Perqué ésser
sincer, verídic en poesia, com en tota cosa, és un treball, és un esfor? continuat de tots els
moments contra les caigudes, les pereses, els
subterfugis de la vida; una recerca, una liuita; cruel i saborosa agonía.
El rossinyol canta malament, diu Jean Coc-
teau, i sembla ignorar la veritable natura del cant del rossinyol. No, el rossinyol canta sem-
pre bé; canta com ha de cantar, com Déu vol que canti. És l'home qui vol cantar com el ros sinyol, el qui canta malament. El rossinyol acompleix amb perfecció la seva natura: la seva natura empresonada dins d'ella mateixa. L ho me cal que la cerqui, constantment, la seva na tura veritable.
Error incomprensible deis romántics: 1 borne
natural fóra el primitiu, el selvatge, abandonata totes les incerteses del seu ésser decaigutl L'ho
me la perdía la seva perfecció; l'home ha de
recercar-la i afinar-la constantment la seva na
tura; procurar ésser més natural a cada instant de la vida seva. La meva preceptiva, si jo gosés a fer-ne una, també diria sempre, com diuen els romántics: sigueu espontanis, siguen naturals. És a dlr, — ara ja no seríem d'acord amb els ro mántics, em sembla—, sigueu més cuites a cada moment, sigueu més savis i més comple xes, enriquiu, cultiven, puliu, incessantment, les vostres ánimes i les vostres persones, i ri-
ques serán i vivificades les vostres arts i les vostres obres.
Ésser natural, en fi, és una cosa més difícil
que no sembla. I com dintre de l'esperit no es donen les separacions abstractos que pensen
ingenus especialistes, ja velen com ara, amiga meva, la preceptiva se'ns torna, al cap i a la fi, una moral.
Tot i no volent, Déu nos en guard, constituir
una preceptiva, veureu com no mancaran els qui
pensin que demanem ais poetes massa coses; que Íes nostres exigéncies deixaran en Hoc inferior massa prodiiccions i que tal voita descoratja- rem alguna prometedora iniciativa. Platónica, volem esbrinar idees; aqüestes idees se'ns re velen ara a través deis millors moments dels poetes més alts. El nostre desig infinit no pot limitar-se més en^á, ni més avail del que ells realitzaven. Envers les produccions no tan altes, amor, indulgéncia tenim sempre, en la recerca de llurs perfeccions rares o parcials. 1 el nostre propósit és d'encoratjar els forts i els ardits, no curant si desencoratgem els altres.
- 193