Page 32 - civtat8

EL POBRE BARRACAIRE
Vet aquí un record més, aquest agredolg, de la venturosa adoiescéncia passada a Man- resa: la cacera del barracaire. El goig atávic de la presa es mésela aquí amb el remordi- ment d'haver occit tanta innocent bestioleta indefensa. No sabeu qui és el barracaire? No sabeu com se fa per cagar-Io? La cacera del barracaire és a l'abast del jovencell menys armat i desprevingut. Li basta una manta (un ampie tapaboques, en déiem nosaltres, impropiament) i una capsa de llumins. Essent
cap al tard, els vespres de tardor, en retor nar de la cacera gran, nosaltres solíem dedi
car una estona a agafar barracaires. La facé- cia era senzillíssima; calia únicament resse-
guir les barraques camperoles sense porta, amb portalada oberta, que hom troba tan so-
vint ais vinyats i oliverades de Manresa, i
en arribant a cadascuna, sense fer gaire fres-
sa, tapar sobtadament la portalada amb la manta desplegada. El barracaire sol dormir
a dins, i a aquella hora ja és a joquer; la manta estesa li tanca la fúgida única, perqué si la barraca té alguna finestreta hom cuita a obturar-la. Aleshores cal només entrar a la barraca amb precaució, i amb una botja en- cesa, rápida en l'encendre's i de molta flama, fer-se Hum i esperar que l'ocelló, cansat de gíravoltar per dins, es pari en un recé per a agafar-lo. Recordó que hi havia barraques amb barracaire, altres que no tenien estadant, i algunes de grans en les quals n'hi trobávem una parella, com si tinguessin esma per a cubicar-Ies i rebutjar per a dos les de capa- citat insuficient. Hom podía preveure allá on faria cacera; les bones barraques tenen al cap d'amunt, dessobre la pedra que hi sol haver en son cim, abondants excrements del barra- caire que té afieló desmesurada a encimbe- llar-se en els roquers i extremitats de tota cosa, ajupint-se i aixecant-se rápidament i batent la cua mentre se'n pensa alguna.
Havent pariat del barracaire i de les nos- tres caceres a algún entés, mal no havia po-
gut saber quin ocell és aquest, perqué aquells a qui preguntava mostraven no saber-ne res
ni haver-ne sentit parlar mal. Un company de causa d'aquell temps, Manuel Ribera, ha
volgut repetir encara la vil proesa. He pogut
disposar, grades a ell, de dos auténtics ba rracaires manresans, potser del terme de
178 -
Santa Caterina o de vora cán Parrot, on més d'un cop n'hi havíem agafat. I el misteri ha estat aclarit.
El barracaire és un ocellet petitó, no en
donaríeu cinc céntims. Té el plomatge gris, com fumat, al dors i ventre; el carpo i la cua
roigs; un senyal referent a les rémiges, les plomes llargues de les ales, precisa molt bé l'espécie: la segona rémige és igual a la se tena o un pél més curta. El másele té el pit negre i Ies ales amb una franja blanca. El béc és prim, negre, així com les cames i peus. Pertany al génere deis cuarroigs (Phoe- nicurus), i en altres bandes de Catalunya l'anomenen rumia, i pel color de son plomat ge coixa fumada. És el Phcenicurus ochru- rus gíbraltaríensís Gm., segons opinió auto- ritzadíssima de l'amic Ignasi de Sagarra. Aquesta raga gibraltariensís del Phcenicurus ochrurus fou descrita amb exemplars de Gi braltar, d'on li ve el nom que porta, pero s'extén per la major part d'Europa, fins a la Mar del Nord, a llevant cap al sudoest de Rússia, Rumania i Bulgária, i pels paisos de la Mediterránia. Al centre d'Europa, segons
Hartert, viu el mateix a la plana que a les
muntanyes, en les quals puja fins a dos i tres mil metres d'altitud. Per contra, al migdia és
tingut per ocell muntanyenc. Vayreda l'ha vist a l'estiu dait del Pireneu a més de 2.600
metres, on ha trobat son niu. Creu probable aquest autor (') que molts individus passin l'hivern en paratges abrigats de nostre país.
Aquest fet queda plenament comprovat pel
que diu a la comarca de Bages, on mal no n'he sentit a parlar sino a la tardor i a l'hi
vern.
El costum d'anar a ajocar-se a les barra
ques és ben seu. Allá on no hi ha barraques, cerca les coves o les golfes de les pages ies o els casalots i ruines abandonats; per aixo els germánics li diuen «Hausrotschwanz», que és com si diguéssim ccuarroig casolá>.
Una mica de pietat per a ell, el pobrigó, en aqüestes nits gelades d'hivern que baixa a nostra terra més tébia a cercar-hi el consol d'un aixopluc!
Pius PONT I QUER