Page 5 - civtat3

IDEARI D'ART 1 CULTURA
Any I Manresa, Abril de 1926 N.° 3
/aldria escatir fins a qaln punt és fust el qaalificatiu de solitarls que ade's ens era
apiicat a tots els qui vimrn lluny del caliu de la capital. Solitarls perqué no for- ' mem penya pública anib ningú mes que amb nosaltres matelxos; perb no
perqué ens mantingiiem al marge de les questions que mes ens afecten, les quals segulm
sempre amb assiduitat i a I'impuls de les vibracions mes genuinament urbanes.
Pot ésser solitari I'home qui prescindelx d' una manera absoluta de les obres
dels altres i es preocupa només de les prbples; perb no ho pot pas ésser qui mostra l'es-
perit atent a totes les novetats culturáis. Aquest home podrá vlure ordináriament a
qualseool ciutat o poblé de la terra per más secundari o desavinent que siguí, perb no deixará de conéixer i estimar les valors que es desenrotllen a recer deis ateneus i els
instituts, dins l'ambient caldejat de les grans iirbs, del qual ambient haurá de recollir-ne
sempre els batees més essenclaís.
Nosaltres no hem pas oblldat, ni pensem oblldar mal aquells mots assenyadtssims
que un dia Joaquim Ruy ra ens recordá: «O evolucionar o morirá".
Un music, un pintor o un literat pot mantenir coniunicació constant amb els genis
que foren i amb els vivents de la seva art respectiva, des de qualsevol indret de la terra, mentre tingul un camiper a posar-s'hl amb contacte. Ipot excelllr l tot en aquesta art, si
a la coneixenga perfecta —avui indispensable— de la técnica, sap afegir-hi una vocació costant i conscient, més que no pas un eixorc diletantlsme.
Certament que som molt lluny, avul, d'aquell temps que el nom d'artista o de literat es guanyava només deixant-se créixer el cabed, fumant amb pipa i vivint a la bona de
Déu; avui cal estudiar i Iluitar albora. Certament que no són tolerables acl, ni a fora d'ací, les improvitzaclons ni les esponteneitats baldes. I menys a Catalunya on totes les mani-
festaclons culturáis i arlístiques han esdevingutprofessions normals i dignes; on l'exam ple de les altes mentalltats que han brillat en la ciéncla humanística ens ha alliqonat durant els últims anys i ve alliponant-nos encara d'una manera exemplar.
Si algú volia emparar-se avui en el seu allunyament de la capital, per tal d'oferir- nos unes pintares esiil segle dinou, utia novel'la baixament rural, uns versos defectuosos de ritme i de rima o un article periodisticpie de negligéncies léxlques i gramaticals, aquest, si que fóra un solitari endarrerit i desplaqat, digne més avlat de compassió que no pas de menijspreu. Car no és possible, senyors, —i aixb ho diern preclsament damunt les planes d'una revista que horn publica unes quantes hores lluny de Barcelona— no és possible que hi hagi avui qui es tanqui dins la seva torra de vori i no en surtí fins que sentí la pruíja de dir-nos:—Acitenia la meva obra!— Forposarnent aqtieixa obra haurá d'ésserinactual i Inconsistent si el qui la produelx ha visciit aquesls últims anys ignorant les conquestes
definitives que en lots els aspectes de la nostra vida cultural i artística han estat fetes veis mestres.