Plàcid Vidal i Rosich (1881·1938)

La píndola

 

«Havia escrit sempre amb il·lusió cegadora i no havia vist mai recompensat el seu treball, si no era amb l’elogi no massa sincer d’uns amics que a la llarga també acabaren per desestimar-lo i ésser-li infidels. Mai no es veié recolzat per la crítica pública quan els seus llibres sortien a llum, però res no pogué desanimar-lo»

 

Fragment de l'article de Josep Iglésies ‘La part inèdita de les memòries de Plàcid Vidal’, publicat el 1969 al número 203 de la Revista del Centre de Lectura de Reus

 

Nascut el 1881 a l’Alcover, comarca de l’Alt Camp, Plàcid Vidal i Rosich va ser poeta, novel·lista i cronista. Fill d'uns modests taverners, va formar part, de molt jove, d'un grup d'escriptors i artistes modernistes que, a Reus, s'aplegaven al voltant del seu germà Cosme, més conegut pel pseudònim Josep Aladern.

 

Amb només 17 anys, va publicar el monòleg tràgic, L'escala del crim. Poc temps després es va traslladar a Barcelona, on va treballar de caixista d'impremta i va participar, amb més passió que fortuna, en l'esclat modernista.

 

El 1904 va publicar el seu primer llibre de poemes Les grans accions i les soledats. Aviat va alternar la poesia, com L'amor artista, de 1909, amb la novel·la idealista i transcendent, que va culminar en la trilogia autobiogràfica de Jordi Saura Les promeses amigues de 1910, La cançó dels herois de 1915 i Infinit de 1917.

 

Va col·laborar en diverses revistes minoritàries com "Catalònia", "Lletres" o "Panteisme" –on va coincidir amb Joaquim Biosca, Francesc Recasens, Ricard Ballester i Josep Maria de Sucre- i, d'una manera esporàdica, en publicacions de gran tiratge com "El Poble Català", "La Novel·la Nova" i "La Novel·la d'Ara".

 

Entre 1901 i 1906 col·laborà a la Revista del Centre de Lectura de Reus i, entre 1921 i 1923, per encàrrec del seu cosí polític Eduard Toda va fer-se càrrec, com a auxiliar de biblioteca, del catàleg de la biblioteca del Centre.

 

El 1924 va publicar el seu darrer i més important recull de poemes L'anhel cantaire.

 

De caràcter inadaptat i introvertit, les seves obres de més relleu són una sèrie de retrats i cròniques de la vida bohèmia modernista com Els singulars anecdòtics de 1920 i ampliada i reeditada el 1925 i L'assaig de la vida, de 1934, que va poder publicar a canvi de regalar una petita aquarel·la de Fortuny i dos dibuixos de Picasso a Joan Estelrich, director de la Fundació Bernat Metge. El convencionalisme de la vida, un llibre de memòries on retrata la mediocritat i la vanitat de molts dels escriptors de la seva època, va ser publicat pòstumament l’any 1972.

 

Va morir a Barcelona el 8 de novembre de 1938, als 57 anys, a les acaballes de la gerra civil, enmig d’un país afamat, desgovernat i violentat per l’onada bèl·lica, i amb els que podien haver-lo acompanyat en el seu comiat dispersos i, per tant, privant-li, ja difunt, de la mostra d’afecte dels seus amics.

Col·laboracions

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons