Ferran Valls i Taberner (1888 ·1942)

La píndola

 

«La seva figura imposa, a tot aquell que s’hi apropa, per la seva extraordinària vitalitat: va treballar adelerat en la recerca de la història medieval de Catalunya i les fonts del dret i la història de la legislació catalana, a la vegada que actuava intensament en el camp de la societat, la política i la cultura. Formava part del grup d’intel.lectuals que es van forjar sota el mestratge d’Antoni Rubió i Ors, Josep Torras i Bages i Enric Prat de la Riba i que ocuparen, de manera destacada, la primera meitat del segle XX. Foren els que no van regatejar esforços per impulsar el desenvolupament cultural del país, no solament a través de la investigació i la docència, sinó exercint càrrecs de responsabilitat prop d’institucions representatives, sense oblidar les seves aportacions personals a la política»

 

Fragment de la conferència ‘Ferran Valls i Taberner, semblança biogràfica’ de Josep M. Mas i Solench al Ple de l'Institut d'Estudis Catalans el 20 d'octubre de 2003

 

El jurista i historiador i polític Ferran Valls i Taberner va néixer el 31 de març de 1888, a Barcelona, just quan s'estava a punt d'inaugurar l'Exposició Universal a Barcelona.

 

Cursà els seus primers estudis en una escola particular ubicada la plaça de Catalunya de Barcelona i, el 1996 ingressà al col·legi que la Companyia de Jesús tenia al carrer de Casp, on també hi estudià el batxillerat. En aquesta etapa d'estudiant va fer amistats que va mantenir tota la vida: Joaquim M. de Nadal, Agustí Calvet,

Josep M. López-Picó, Manuel Reventós i Bordoy, Lluís Nicolau i d’Olwer o Jordi Rubió i Balaguer, entre altres.

 

L'any 1904 es matriculà a la Facultat de Dret i Ciències Socials de la Universitat de Barcelona on feu el curs previ a la carrera que s'exigia en aquella època. Influït per les classes de literatura que impartia Antoni Rubió i Lluch, finalment, l'any 1905, es matriculà a les facultats de Dret i de Filosofia i Lletres. Va cursar les dues carreres en paral·lel fins a aconseguir els doctorats.

 

Durant aquells anys universitaris s'inicià en la política. Tot i haver-se implicat en la Juventud Monárquica, finalment, el 1907, s'incorporà a la Lliga Regionalista, enlluernat per la talla política de Prat de la Riba i l'oratòria de Cambó.

 

L'any 1908 ja dedicava bona part del seu temps l'associacionisme i, entre altres activitats, participà activament en l'homenatge a Milà i Fontanals, fou membre de la comissió organitzadora dels actes del 25è aniversari de la festa de Sant Tomàs d’Aquino i era un membre actiu de l’Associació Catalana d’Estudiants, on també hi impartia classes. Aquell mateix 1908 ingressà a l'Ateneu Barcelonès.

 

El 1909 ja havia acabat les dues carreres universitàries i, el 1910 publicà alguns articles a la revista "Estudis Universitaris Catalans".

 

Aquell any, juntament amb Ramon d'Abadal feren un viatge per Europa amb estades a França, Suïssa, Bèlgica -on visitaren l'Exposició Internacional- i Alemanya.

 

En tornar es traslladà a Madrid per a fer-hi els doctorats, però abans d'acabar-los els va interrompre en rebre una beca per estudiar a l’École des Chartes i a la Facultat de Dret de París, on es matriculà el curs 1910-1911.

 

A París combina els estudis amb alguns treballs de recerca per al Col·legi d’Advocats de Barcelona i algun viatge a Londres i a Alemanya.

 

De retorn a Madrid, el 1911 es doctorà en Dret -amb la tesi "Consuetudines ilerdenses" (1227) y su autor Guillermo Botet- i entrà de secretari redactor a l’Institut d’Estudis Catalans a la vegada que continuava els estudis de doctorat en història.

 

L’any 1913 fou nomenat professor d’història de Catalunya dels Estudis Universitaris Catalans i guanyà les oposicions al cos d’arxivers. Fou destinat primer a l’Arxiu d’Hisenda de Tarragona i, poc després, nomenat director de la secció històrica de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Diputació de Barcelona.

 

Aquell any 1913 publicà, junt amb Ramon d'Abadal, l'obra Usatges de Barcelona.

 

El 1914 feu la seva primera incursió en el món de la política en ser proclamat candidat pel Solsonès per a les eleccions del 8 de març d'aquell any, que va perdre tot i l'important recolzament dels intel·lectuals de l'època.

 

El 1915, es doctorà en Història amb la tesi Los abogados en Cataluña durante la Edad Media. Aquell any publicà, per encàrrec de la Diputació de Barcelona, Privilegis i ordinacions de la Vall d’Aran, el primer volum de la col.lecció Textes de Dret Català.

 

El 1916, fou nomenat jutge apel·lacions del Principat d’Andorra - càrrec que ostentà tota la vida- i el 30 de maig d'aquell any, es casà, a l’església de la Mercè de Barcelona, amb Marcel·lina Arnó i Maristany.

 

El 1917 publicà Privilegis i ordinacions de les valls pirinenques: vall d’Aneu, Vallfarrera i vall de Querol el segon volum de la col·lecció Textes de Dret Català. Mes endavant publicaria dos volums més: Privilegis i ordinacions de les Valls d’Andorra i Privilegis i ordinacions de la vall de Ribes.

 

Militant de la Lliga, aquell any va rebre l'encàrrec de Francesc Cambó de redactar, des de l'Oficina Jurídica del partit, la memòria El dret català i la codificació i unes bases per a la constitució d'un estatut d'autonomia.

 

El 1918 es presentà, sense èxit, a les oposicions a la càtedra d’Història de la Universitat de Barcelona i, aquell mateix any, fou nomenat adjunt de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

 

L'any 1920 fou elegit membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i, un any més tard, el 1921, El mateix any, en les eleccions regionals fou proclamat candidat de la Lliga pel districte de Berga-Manresa i, en guanyar, fou nomenat diputat provincial de la Mancomunitat i membre de la Comissió Auxiliar d’Actes i de la Comissió d’Interessos Generals.

 

També aquell 1921 fou escollit secretari dels Jocs Florals de Barcelona i durant aquells anys sabé combinar la responsabilitat política amb la tasca d'investigador, historiador i escriptor.

 

Per encàrrec de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, l'any 1922 va publicar, amb la col·laboració de Ferran Soldevila,  l'obra Història de Catalunya. Aquell any també guanyà les oposicions a la càtedra d’Història d’Espanya de la Universitat de Múrcia. Un any després, el setembre de 1923, degut a la gran quantitat d'obligacions, va demanar l'excedència. Aquell any ingressà a l'Associació Catalana de la Premsa.

 

Amb el cop d'estat de Primo de Rivera, el setembre de 1923, s'allunyà de l'activitat política, però no deixà d'actuar en defensa dels drets, sobretot, dels professors universitaris destituïts pel nou règim.

 

Com a membre de la Junta de Govern del Col·legi d'Advocats, que presidia el seu amic Ramon d'Abadal, l'any 1926 van ser cessats en el càrrec i condemnats al desterrament per negar-se a publicar la Guia Judicial en castellà. Es traslladà viure a Morella, però dos mesos després tornà a Barcelona.

 

El 1927 va dirigir, junt amb Joan Estelrich i Ernesto Giménez Caballero, una exposició sobre el llibre català a la Biblioteca Nacional, amb més de sis mil obres editades entre 1900 i 1925.

 

Entre 1927 i 1928, viatges a Itàlia, França, Suïssa, Bèlgica, Anglaterra, Txecoslovàquia, Alemanya i Rússia. L'any 1928 fou detingut durant sis dies per redactar una memòria en defensa de l'ús del català en les predicacions eclesiàstiques i va ser fortament vigilat per ser membre de la Junta de l'Associació Catalana Pro Societat de Nacions.

 

El 1929 entrà d'agregat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i, al cap de poques setmanes fou nomenat director.

 

En caure la dictadura de Primo de Rivera va recuperar el càrrec de diputat per Manresa-Berga que havia obtingut el 1921 i el mantingué fins el 14 d'abril de 1931, quan es proclamà la República. Durant aquesta etapa va formar part de la Junta del Patronat de l’Escola d’Art Dramàtic i de la Comissió de Pressupostos i fou membre de la Junta de Govern de les Cases Provincials de Caritat i de Maternitat i Expòsits, delegat per la Junta Provincial de Protecció de la Infància i membre de la Junta Mixta de Museus.

 

El 1930, per encàrrec de la Bernat Metge, va publicar el primer dels tres volums de Consolat de Mar, una compilació de dret mercantil marítim català. Aquell any ingressà a l'Associació de Periodistes de Barcelona, de la que més tard en fou vicepresident.

 

El 1931 es presentà, sense èxit, a les eleccions a les Corts Constituents i, tot si ser de la Lliga, participà també en la redacció de l'Estatut de Catalunya que Macià encarregà. Aquell any fou nomenat per Marcel·lí Domingo, Ministre d'Instrucció Pública, director de la Biblioteca Universitària de Barcelona.

 

L'any 1932 fou elegit president de la Junta del Conservatori del Liceu i vicepresident de l'Ateneu Barcelonès. Aquell mateix any fou candidat per la Lliga a les eleccions al govern català, fou escollit i, malgrat ser un polític de la dreta catalana, sempre fou respectat, fet que el portar a ser escollit per integrar la Comissió Jurídica de la Generalitat de Catalunya.

 

El 1939 li va ser encarregada la càtedra d’Història d’Espanya de la Universitat de Barcelona i el 1942 li era confirmada.

 

Malauradament, però, el primer d’octubre de 1942, com a conseqüència d’una intervenció quirúrgica sense importància, va morir quan estava escrivint el capítol sobre la Marca Hispànica que li havia encarregat Ramón Menéndez Pidal per a la Historia de España que ell dirigia.

 

L'any 2002 Josep Ma Mas i Solench va publicar la seva biografia Ferran Valls i Taberner, jurista, historiador i polític i, el 20 d'octubre de 2003 va pronunciar davant del Ple de l'Institut d'Estudis Catalans la conferència Ferran Valls i Taberner, semblança biogràfica, publicada l'any sobre per l'IEC.

Col·laboracions

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

Llicència de Creative Commons

CIVTAT.CAT És un projecte sense afany de lucre impulsat gràcies al suport desinteressat de col·laboradors.

Darrera actualització: juliol de 2021