Josep Torra i Ferrer (1921·2017)

Josep Torra i Ferrer va néixer a la Torre del Paraigua, al xamfrà que avui hi ha entre la Plaça Catalunya i el carrer Martí Julià de Manresa, el 30 d'octubre de 1921 però als pocs mesos la família es va traslladar a viure al carrer d'Urgell, 25 en un pis propietat del farmacèutic Antoni Esteve. Va ser el quart dels deu fills qua van tenir Ramon Torra i Pujol, impressor nascut a Cardona i Ma Teresa Ferrer i Ferrés, de Barcelona.

 

De ben petit el passava a recollir l'Angeleta, una noia que el portava amb altres nens a aprendre a Casa Caritat. Quan va fer 10 anys, l'any 1931, va anar a estudiar a l'escola del mestre Josep Albagés Ventura, i dos anys més tard, amb dotze anys, va entrar als Germans de La Salle del carrer dels Esquilets de Manresa.

 

Al cap de tres anys, concretament el 19 d'agost de 1936, començà a treballar d'aprenent a la secció de camiseria dels Magatzems Jorba, i molt aviat, per manca de personal, el van fer responsable de la secció de camiseria a mida.

 

Per la seva formació religiosa, de ben jove es va fer Avantguardista de la Federació de Joves Cristians de Catalunya.

 

No va anar a la guerra per molt poc, ja que dels de la lleva del 42, la posterior a l'anomenada lleva del biberó, només van cridar a files els nascuts el primer trimestre de 1921.

 

El 1939, acabada la guerra, amb només disset anys i convidat per «una amiga de bon veure», es va relacionar escassament quinze dies amb un grup de joves afins al nou règim que es reunien a La Gàbia. De seguida s'esgarrifà per la lleugeresa amb que actuaven i feien anar les armes de foc i pel menyspreu que tenien per la llengua catalana i no hi va tornar.

 

Aquell mateix any es feu membre de les Congregacions Marianes i poc després d'Acció Catòlica. Tot i no ser-ne militant actiu, es relacionà amb la Joventut Obrera Cristiana (JOC), on coincidí amb Jaume Perramon, Recasens, Gumersind Roca i Ramon Bach. També el 1939 es reincorporà a Can Jorba fins que, el 1942, hagué de fer el Servei Militar a Tarragona, Barbastre i Vilajuïga fins el 1945. En tornar del servei continuà treballant a Can Jorba.

 

L'any 1947 col·laborà, dins d'Acció Catòlica, en les festes d'entronització de la Mare de Déu de Montserrat, quan Josep Ma Portabella era el delegat a Manresa de la Comissió Abat Oliba. Iniciador dels moviments d'església va tenir una intensa relació posterior amb mossèn Junyent, ànima dels Cursets de Cristiandat.

 

A finals de 1948 deixà de treballar a Can Jorba i es traslladà a Barcelona per exercir de dependent al comerç de teixits "El Centro" situat al número cinc de la Ronda de Sant Pere. Precisament el 1948, juntament amb Josep Esquius Bertran, Magí Carrió Plans i Jordi Basiana Cornet, havien creat el Quartet Vocal Mestre Blanch, però en traslladar-se a treballar a Barcelona només va poder participar dels assajos i d'un primer concert a Castellbell.

 

A finals de 1949, tornà a Manresa per fer-se càrrec de la Llibreria Torra i la Galeria d'Art Ciutat, al carrer del Born, mentre el seu germà gran, l'Albert, era al capdavant de la Impremta de Sant Josep. Aquell mateix any organitzà una exposició individual d'Evarist Basiana a la Galeria d'Art, ubicada a l'interior de la llibreria.

 

El 1950 organitzà, juntament amb Basiana l'exposició que feu a la Galeria d'Art el pintor Roman Bonet -BON-, membre del grup Art Nou de Barcelona.

 

Durant la dècada dels anys cinquanta, fou cantaire de l'Orfeó Manresà -entitat que anys enrere havia presidit el seu pare- en una etapa que era dirigit pel mestre Agustí Coll.

 

El febrer de 1954 es casà a la Basílica de Montserrat amb Maria Rosa Oliveres i Sanvicens, de Barcelona, a qui va conèixer en una festa amb amics comuns i amb qui va tenir sis fills: Teresa, Antoni, Marta, Lluís, Núria i Jordi.

 

A mitjans dels anys seixanta s'implicà en tasques de l'Agrupament Escolta Cardenal Lluch on hi havien apuntat els fills, i el curs 1965-1966 fou secretari de l'Agrupament Cardenal Lluch 1951, quan n'era el Cap l'Iscle Selga i Ubach. El 17 d’octubre de 1965 va participar en l'organització de la 10a Jornada d’estudis de l’Agrupament, al pla del Fideuer a Sant Salvador de les Espases i Torreblanca.

 

Aquells anys va anar, juntament amb la seva dona Ma Rosa, a les classes de llengua catalana que, clandestinament, feia al Col·legi Renaixença en Josep Calmet i Safont, persona autodidacta que combinà la seva vida laboral amb l'estudi, l'ensenyament i la recuperació del català durant els difícils anys del franquisme, a les comarques del Bages i l'Osona.

 

L'any 1967 organitzà una exposició de quadres de mossèn Rodríguez -Rodri63-, molt crítics amb el règim, per la que fou multat amb deu-mil pessetes pel Govern Civil de Barcelona perquè, segons constà a la denúncia, «en la Librería situada en la calle Borne nº 11 de aquella localidad, de la que es gerente el sancionado, el Reverendo Mosen Rodríguez, Vicario de San Fructuoso de Bages, expuso 14 cuadros de pintura abstracta titulando la exposición "Pintures per me primere..." y firmándola Rodri-63; que teniendo en cuenta la personalidad del autor, algunos de los cuadros expuestos, por su significación política, y otros por su matiz grosero, dieron lugar a comentarios; que entre dichos cuadros figuraban los titulados "Cristo del silencio", "Tu silencio amigo", "Kapurt-Mi hermano" y "Autorretrato" y que en dicha exposición se invitaba a la concurrencia a que expusiese sus opiniones y pareceres por escrito»

 

Durant la dècada dels seixanta organitzà exposicions de pintura d'autors com Alfred Figueras, Ernest Descals o Ceferí Olivé, entre altres i una exposició de dibuixos de Francesc Vila i Rufas -Cesc- que li va suposar més d'un mal de cap a l'hora de obtenir-ne l'autorització del Govern Civil.

 

El 1970 va haver de deixar el negoci familiar i començà una nova vida professional com a agent comercial d'arts gràfiques a l'empresa General Española de Material de Oficina SA (Gemosa) de Barcelona. El març de 1975 s'incorporà a Formularios Tecnicos SA (Fortesa) fins el desembre d'aquell mateix any que s'incorporà a Litho Formas Española SA. Finalment, el setembre de 1979 va entrar a treballar a Tallers Gràfics Bartrolí (TGB) de Capellades, on es jubilà el 31 de maig de 1987.

 

En la dècada dels setanta, tan ell com la seva dona Maria Rosa s'implicaren a l'Associació de Pares d'Alumnes de l'Institut Lluís de Peguera primer i més tard a la del Col·legi Sant Ignasi -de la que en foren els impulsors- els centres educatius on estudiaren els seus fills.

 

Integrant de Lingua Club Manresa i del Centre Excursionista de la Comarca del Bages, entre 1977 i 1978 va militar al Partit Socialista Reagrupament de Josep Pallach, i va organitzar l'únic míting que aquest partit va fer a Manresa per les eleccions al Parlament de Catalunya de 1977, on hi participà com a cap de cartell l'enginyer Joan Majó.

 

Gran admirador del llegat que, com a mecenes cultural i artístic, va deixar el seu pare, va queixar-se reiteradament a Enciclopèdia Catalana per no haver inclòs cap ressenya de la revista Ciutat, fins que finalment aconseguí que aparegués en el segon volum d'ampliació de continguts, el 17è de l'enciclopèdia, editat el mes d'octubre de 1989.

 

El 1988 fou escollit president de la Delegació de Manresa d'Òmnium Cultural, on va deixar-hi empremta en una etapa marcada per la recerca de nous objectius. Entre altres iniciatives va impulsar, el 1989, l'obertura dels Premis Lacetània i Bages de Cultura deixant-los de lliurar en el marc d'un sopar de pagament per fer-ho al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Manresa en un acte obert i més solemne, el 1992 la campanya Freedom for Catalonia, que va emplenar de senyeres Manresa i Montserrat al pas de la Torxa Olímpica de Barcelona i l'organització, aquell mateix any, de la proclamació a la capital del Bages de les Noves Bases de Manresa. També va ser el responsable local del 2n Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

 

Des del curs 1995-1996 fins el curs 1998-1999 fou el responsable de les Aules d'Extensió Universitària per a la gent gran de la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes.

 

De 1998 a 2002 va ser membre de la junta directiva d'Òmnium Cultural a Barcelona sota la presidència de Josep Millàs, però el març de 2002 va optar per donar suport a la candidatura renovadora que encapçalava Jordi Porta i que finalment guanyà les eleccions davant el mateix Millàs. També fou membre del jurat dels Premis Bages de Cultura.

 

El 29 de desembre de 1989 presentà, en nom d'Òmnium Cultural una petició a la Sessió Plenària de l'Ajuntament de Manresa, amb Juli Sanclimens d'Alcalde, sol·licitant que les Ordenances Fiscals Municipals incloguessin exempcions i subvencions per estimular la catalanització dels rètols i la publicitat escrita dels comerços i establiments de la ciutat. Tot i amb algunes esmenes motivades per qüestions legal, la proposta fou aprovada per unanimitat.

 

Ja jubilat va reprendre la seva afició al cant coral i va dirigir durant set anys la secció de cant del Viasport.

 

L'any 2001, en complir 80 anys, li van regalar un exemplar d'un Psalteri enquadernat en pell que el seu pare havia editat a l'Impremta de Sant Josep per encàrrec dels frares caputxins de Manresa. Al cap de pocs dies va fer donació d'aquest exemplar extraordinari a l'Arxiu Històric de Manresa.

 

Durant els mesos de maig i juny de 2006 va participar en una sèrie d'entrevistes curtes publicades en video al web La República a Manresa en un clic (1931-1936) promoguda per Joaquim Aloy de l'Associació Memòria i Història de Manresa, on hi relata alguns fets ocorreguts a Manresa els anys de la guerra i la postguerra.

 

El 18 de maig de 2007 va quedar vidu en morir la seva dona, Ma Rosa Oliveres, després d'una llarga malaltia.

 

El 23 de març de 2010 participà en l'acte de presentació, al Centre Cultural El Casino de Manresa, del llibre Revolució i esperança. Els últims testimonis de la Guerra Civil de Josep Ma Solé i Sabaté, que recull 11 entrevistes a persones que van viure la Guerra Civil en diferents circumstàncies, entre les que hi figura ell mateix.

 

El 30 d'octubre de 2011, amb motiu del seu 90è aniversari, la junta d'Òmnium Cultural de Manresa li va regalar L'auca de Josep Torra Ferrer, que durant molts anys ha estat pou de catalanitat que recull tota la seva trajectòria i que es pot trobar publicada al web La paret de les Auques a auques.cat. Aquell mateix curs deixà de ser vocal de l'entitat, després de més de tres dècades de dedicació.

 

Aquell mateix dia, com a regal d'aniversari, s'obrí a la xarxa la primera versió d'aquest lloc web (civtat.cat) en reconeixement al seu esforç per difondre la tasca de mecenatge cultural i artístic del seu pare.

 

Fins al final dels seus dies, com a expresident d'Òmnium Cultural, continuà sent membre del jurat del Premi Bages de Cultura.

 

Va morir a Manresa el día 8 de Juny de 2017 a l'edat de 95 anys.