Ramon Tor i Deseures (1880·1951)

La píndola

 

«Era bo com el pa, però tenia un caràcter terriblement explosiu. Les nostres dues psicologies eren diametralment oposades, però ens unia una mateixa característica: “el demonisme”. Sí, Ramon Tor era un demoníac, com jo mateix. Barreja de catalanisme i d’anarquisme, fill artístic del modernisme del final de segle, rectificat per les essències clàssiques més pures del noucentisme, Ramon Tor era un diabòlic, però també un elegant; un anàrquic, però també un aristòcrata; un satíric, però també un franciscà. Es barallava amb tothom, i gairebé sempre tenia raó ell»

 

Semblança sobre Ramon Tor que va escriure Agustí Esclesans l'any 1957

 

L'actor, rapsoda i poeta Ramon Tor i Deseures va néixer a mitjanit del 13 al 14 de febrer de 1880 a Borredà, al Berguedà. Va ser el petit dels quatre fills que van tenir el pastor majoral Josep Tort i Font i Filomena Deseures, sastressa i teixidora nascuda a Gombrèn, al Ripollès.

 

De petit va morir el seu pare, i amb la seva mare i els germans es traslladaren a viure al carrer Aribau de Barcelona. Va anar a estudiar a l’escola Mossèn Cinto que, entre altres activitats, els portaven a veure els "Espectacles i Audicions Graner" d'Adrià Gual. Mes tard va entrar al Seminari per començar els estudis eclesiàstics, però en sortí molt aviat per manca de vocació i entrà d’aprenent al taller d'un escultor tallista.

 

El 1896 va trobar feina com a ajudant de caixa, als magatzems "El Siglo" i més tard fou meritori a la casa Astort i Cia.

 

Ja per aquells anys se sentia atret se pel teatre i era un assidu a les vetllades teatrals del Novetats, on conegué a Adrià Gual. Debutà fent de dimoni en una obra d'aficionats a la "Sala Mercè".

 

Es traslladà a viure al carrer Sant Domènec en casar-se amb Mercè Riva, actriu aficionada com ell i filla de família rica però arruïnada per la borsa, amb qui va tenir una relació molt tempestuosa pel seu caràcter impulsiu i depressiu i per les malalties que patí, entre elles la tuberculosi.

 

Després dels seus inicis barcelonins a la Sala Mercè fou a les sessions de Teatre Català al que avui és l’Orfeó Gracienc i decidí a dedicar-se professionalment al teatre i ho va fer amb l’obra de W.W. Jacobs La mà de mico.

 

La seva amistat amb Adrià Gual va possibilitar-li participar en els seus "Espectacles i Audicions Graner" primer i incorporar-se després a la seva companyia Teatre Íntim. Una oportunitat amb la que esperava poder deixar la feina que llavors tenia als Ferrocarrils de Madrid, Saragossa i Alacant.

 

Amb Teatre Íntim representà Corifeu a l’obra Èdip rei, de Sòfocles, estrenada el 10 de març de 1903 i entre el novembre de 1903 i febrer de 1904 estrena El barber de Sevilla, de Beaumarchais, en el paper de batlle.

 

El 1905 van representar amb molt d'èxit l'obra Terra baixa en un petit teatre del carrer de Tallers, i entre l'elenc d'actors hi havia una encara jove Margarida Xirgu en el paper de Marta.

 

Més tard representaren La intrusa, de Maurice Maeterlick en un teatre d’una societat del carrer d’Aribau i on Ramon Tor va fer el paper cec amb molt d'èxit.

 

Actua al costat de Maria Morera i Josep Santpere a La Santa Espina, amb lletra d’Àngel Guimerà i música d’Enric Morera, estrenada el 19 de gener de 1907 al Teatre Principal dins el marc dels Espectacles i Audicions Graner.

 

Participà en les sessions de teatre organitzades per Ambrosi Carrion i Mercè Nicolau i, en aquestes, prengué part a La trilogia de la mort, de Maurice Maeterlick, La dida, de Pitarra i El gra de mesc, de Josep Feliu i Codina.

 

Entre el 13 de desembre de 1907 i el 21 de febrer de 1908 actua al Teatre Romea amb el Teatre Íntim en els següents papers: sergent major Morris a La mà de mico, de W.W. Jacobs; Bertrando Acclozamòra a La llàntia de l’odi, de Gabriele D’Annunzio i d’home d’aigua a l’obra La campana submergida, de Gerhart Hauptmann.

 

Al Romea també hi fa els papers de boig a Cor delator, d’Edgar A. Poe; un jove a Els savis de Vilatrista, de Rusiñol; Pacando a L’ase de l’hortolà, d’Emili Vilanova; Joakanan a Salomé, d’Oscar Wilde; Abel a La dama enamorada; Moas a El gran Aleix, de Josep Puig i Ferreter; Onèssim a Desamor, també de Puig i Ferreter; Hassèn a Mar i cel, d’Àngel Guimerà; d’herald a l’espectacle Canigó, de Verdaguer-Carner —el maig de 1910—, amb música de Jaume Pahissa, i fa de pròleg a Flors de cingle, d’Ignasi Iglésies.

 

A més participà en diverses estrenes d’obres de Guimerà: fa un paper secundari a La Miralta, estrenada el 20 de març de 1911 i encarna Jòria a l’estrena d’ Indíbil i Mandoni el 13 de desembre de 1917 al Teatre Novetats.

 

Dins la Nova Empresa de Teatre Català (1908-1909), al Teatre Novetats, substitueix Enric Borràs com a protagonista —Nataniel— a Jesús que torna, també de Guimerà. També va fer de Joan a Sol, solet i de Toni a Mossèn Janot. I el 1917 fa de mestre Bertomeu Chigi a El cardenal, de L.N. Parker amb els actors Pius Daví, Assumpta Casals i Maria Vila. Representà també Lladres!, d’Ignasi Iglésies en un teatret del carrer Montcada que anomenaven «La Granota»—, La morta, de Pompeu Crehuet, i L’endemà de bodes, de Pous i Pagès.

 

També se l’ha recordat en els papers de Guirba a El neguit de les ombres, d’Enric Lluelles -pseudònim de Nicolau Lluelles i Carreter-; Orestes a Ifigènia a Tàurida, amb traducció de Joan Maragall representada a l’Escola Coral de Terrassa; l’Orestes a Ifigènia a Àulida, amb traducció de Francesc Pujols representada al Faians Català; el poeta a L’última primavera, de Grieg, amb lletra de Heine, representada a l’Acadèmia Granados al carrer Pau Claris amb Aragó; i per la participació a Ell i ella, de Josep Lleonart i a l’obra L’ase de Buridan.

 

La diada de Sant Jordi de 1925 sortí publicat el seu primer llibre La companyia, imprès a Barcelona per Joaquim Horta.

 

El  1929 impulsà la creació de l’Associació de Teatre, que havia d’estar composta per homes de lletres, artistes i amants del teatre antic i modern. Amb el nom de Cresta d’Argent, havia de promoure estrenes d'obres d’autors catalans i estrangers. Malgrat la seva voluntat no hi ha constància que el projecte es materialitzés.

 

Tor aspirava a tenir companyia pròpia però Adrià Gual el retenia al seu costat. Finalment, però, abandonà d'Adrià Gual el 1915 i, fins el 1930 actuà a la majoria de teatres de Barcelona amb una colla de joves aficionats al teatre que ell aglutinà al seu voltant i amb qui feia representacions d’obres nacionals i estrangeres. En aquest grup s'hi trobaven Josep Ferran Torres, Lluís Bagaria i Eugeni d’Ors.

 

El seu segon llibre de poemes Ruta, il·lustrat per Àngel Fernàndez, aparegué l'any 1930 i se'n van fer dues edicions, una limitada impresa en paper de fil i acolorida a mà, i una segona més senzilla.

El 1938 va aparèixer la versió en castellà a càrrec d’Augusto Turlupine, qui seria el prologuista del seu tercer llibre.

 

Formà part de l’esbart de rapsodes de l’Associació de Lectura Catalana i, el 1933, va ser un dels protagonistes, juntament amb Pere Ventallós, Rafael Rivelles i Gilberta Rouger, del film El cafè de la Marina, dirigit per Domènec Pruna i estrenat al cinema Urquinaona el 1934.

 

El 1933 publicà Panorames socials, un recull d'articles apareguts prèviament a les pàgines de "La Publicitat" i a "La Humanitat", acompanyats d'un retrat seu que li va fer Callicó, un article de Puig i Ferreter publicat a "La Publicitat" el 4 de maig de 1929, un text d’Octavi Saltor publicat al "Diari de Mataró" el 14 de març de 1929 i el pròleg d’Augusto Turlupine.

 

El 1934 i s'edità el seu llibre Benedicció de la taula, amb dibuix de Joan d’Ivori. Més tard es varen fer una segona i una tercera edició amb dibuix d’Àngel Fernàndez i dibuix gravat en fusta d’Enric Tormo respectivament.

 

El 1938 publicà cinc llibres -Novenari líric, L’hereu Riera, Cants de guerra i de pau, Pastoral i ¡Deu-me un cel estelat!- fet que fa sospitar que alguns d'ella van sortir posteriorment a 1949, però simulant una data anterior per la censura franquista.

 

L’hereu Riera, l'acompanyà d'unes variacions melòdiques de Joan Massip i uns textos introductoris d’Aureli Capmany.

 

Cants de guerra i de pau l'acompanyà d'il·lustracions de V. Sergio G. i d’un estudi de Ramon Vinyes. Entre els seus poemes s'hi trobava A Barcelona, un cant patriòtic a la ciutat i a Catalunya inclòs amb l'autorització del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que preparava el llibre Odes de guerra i revolució en el qual havia de figurar l’esmentat poema. També hi va incloure Cant d’abominació, un poema dedicat al President de Catalunya i recitat per Ramon Tor a les emissores del Palau de la Generalitat el dia 27 de maig de 1938.

 

Pastoral. Gales a muntanya, s'acompanyava de dibuixos de Francesc Domingo, un proemi de Josep Maria de Sucre, un comentari d’Aureli Capmany i un epíleg d’Agustí Esclasans.

 

El 1939 va publicar Cants d’amor amb dibuixos de Ramon de Capmany i inclou 33 poemes escrits entre el 17 de setembre de 1935 i el 14 de juliol de 1937.

 

La labor teatral de Tor es va veure perjudicada per la seva malaltia pulmonar, que l’obligà a allunyar-se definitivament de l’escena i, acabada la guerra, només va fer d’actor esporàdicament i exercí de doblador per a la Metro.

 

Tot i ser escrit uns anys abans, el 1950 surt La llum, la nit i el dia amb pròleg de Josep Farran i Mayoral i dibuixos d’Enric Tormo.

 

El 1949 aparegué Cant a Gombrèn. Noranta dies al Pirineu és el darrer llibre que va escriure Ramon Tor i anava acompanyat de dibuixos de Francesc Domingo, música del musicòleg Francesc Baldelló i un epíleg amb les col·laboracions d’Octavi Saltor, Agustí Esclasans, Josep Maria López-Picó i Josep Maria de Sucre.

 

El mateix any 1949 Josep Farran i Mayoral va publicar el llibre Elogi de Ramon Tor, del qual se’n va fer un tiratge limitat de només 325 exemplars.

 

El 1950 per celebrar les seves noces de plata amb les lletres i per a commemorar el seu setantè aniversari i l’aparició del seu darrer llibre Cant a Gombrèn li van fer un homenatge i li van regalar el llibre  Gala d’homenatge a Ramon Tor actor i poeta, del que se'n van fer dues edicions, una primera de 15 exemplars impresa en paper de fil Guarro de la lletra ‘a’ fins a la ‘o’ i signats per Ramon Tor, i una segona de 300 exemplars numerats del 16 al 315 i impresa en paper allisat Torres Domènech i signats per Ramon Tor.

 

La festa d’homenatge es va celebrar el dissabte 25 de març de 1950 i en la seva organització hi participaren Josep Claramunt i Tena, com a portaveu de la comissió d’homenatge, Josep Maria de Sagarra, Josep Farran i Mayoral, Agustí Esclasans, Josep Maria de Sucre, Octavi Saltor, Francesc Domingo, J. Oller i Rabassa, J. Llongueres, Joan Maria Guasch, Felip Graugés, J. Gimeno Navarro, A. Rossich Catalán, Leandre Amigó, Joaquim Montaner, Martí Llaurador, Salvador Espriu, Aureli Capmany, P. Vinyoles, Josep Iglésias, Josep Claramunt, Bernat Serdà, Rossend Riera, Josep Sala, Agustí Casanova i Joan Balaguer. També hi participaren Edicions Ariel, Casa del Llibre, Orfeó Gracienc, els ajuntaments de Gombrèn, Borredà i Ripoll, Caixa de Pensions per a la Vellesa d’Artistes Teatrals, Institut del Teatre, Ateneu Barcelonès, Sala Gaspar, Sindicat de l’Espectacle i el Teatre Romea.

 

Ramon Tor i Deseures va morir el 15 de gener de 1951, a les nou del matí al carrer de Sant Domènec, del barri de Gràcia de Barcelona, i fou enterrat al cementiri de Les Corts. El 4 de maig de 1995 les seves restes varen ser traslladades al cementiri de Borredà

Col·laboracions

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons