Alexandre Soler i March (1874 ·1949)

La píndola

 

«El prop·passat dissabte, davant d'un públic nombrós, entre el qual figuraven les personalitats més destacades de l'arquitectura catalana, descabdellà una bella conferència sobre la Seu Manresana l'il·lustre president de la Junta de Museus I Director de l'Escola Superior d'Arquitectura, senyor Alexandre Soler i March, distingit amic nostre. Amb paraules breus, el president de  l'Associació, senyor Amadeu Llopart, va fer un elogi de l'erudit arqueòleg que havia volgut honorar la càtedra de l'Entitat que tanta gratitud li devia. ¿Com es feia una gran església gòtica catalana?, comença preguntant l'orador. Els soldats i els esclaus, que en les antigues civilitzacions treballaven a cops de tralla, i els obrers que avui no tenen altre neguit que el d'un salari màxim amb el mínim d'esforç, són molt lluny de l'emoció i de l'esperit de sacrifici, de l'entusiasme i del coratge optimista dels que bastiren les grans catedrals medievals.../. El senyor Soler i Marc acabà dient que Reims, Milà o Burgos, en bastir llurs Catedrals, abillaren la Verge amb roba de "soirée", puntes, galons i pedreria; Manresa, però, volgué oferir a la Reina del Cel un vestit "tailleur'"de la més sòbria i elegant factura. El dissertant fou molt aplaudit en acabar el treball documentat i mestrívol sobre uns monuments que són orgull legítim de la terra catalana»

 

Paràgrafs de la notícia ‘Conferència del Sr. A. Soler i March sobre la Seu Manresana’, publicada el 15 de maig de 1935 al diari El Pla de Bages

 

L'arquitecte, professor i historiador Alexandre Soler i March, el petit dels deu fills que van tenir l'advocat Lluís Soler i Mollet i de Vicenta March i Solernou, va néixer a l’Hotel Peninsular del carrer Sant Pau de Barcelona el 24 d'abril de 1873. Aquest fet és motivat perquè allí s'allotjaren provisionalment uns anys els seus pares fugint, com moltes altres famílies de les comarques interiors del principat, dels efectes de la última guerra civil carlista entre 1872 i 1876. Acabada la guerra, el 1876, la família torna al seu domicili a la Plana de 'Om de Manresa. La família, molt vinculada als ambient catalanistes i religiosos, era molt coneguda a Manresa.

 

De petit va estudiar el batxillerat al Col·legi dels Jesuïtes de Manresa i, just acabar-los es traslladà a Madrid on ingressà a l'Escuela Politécnica1 on hi estudià tres anys per poder accedir al títol d'arquitecte, ofici al que que ja feia anys havia decidit que es volia dedicar.

 

De retorn a Catalunya estudià arquitectura a l’Escola de Barcelona a la vegada que, gràcies a la seva habilitat amb el dibuix treballava al despatx de Lluís Domènech i Montaner, on va conèixer Francesc Guardia i Vial amb qui més endavant van compartir alguns projectes.

 

L'any 1899, amb 26 anys, presentava el seu projecte final de carrera, basat en la realització d’una nova Capella expiatòria a la població d'El Bruc, a la comarca de l’Anoia i, el dia 5 d'agost d'aquell mateix any li donaren el títol d'arquitecte que tant havia desitjat.

 

Un any més tard, el 1900, l’Ajuntament de Manresa li encarregà que visités l’Exposició Universal de París per tal que fes un estudi dels diferents sistemes de purificació de l’aigua, i l'any 1901 el mateix ajuntament el contractà com a auxiliar de l’arquitecte municipal Ignasi Oms i Ponsa.

 

Aquell mateix any es feu càrrec de la reforma de la façana d’una vivenda de Manresa i de projectar la façana i la capella del cementiri de Sallent.

 

L'any 1903 fou contractat com arquitecte municipal de Gironella i realitzà els projectes de l'Església de Sant Josep i la Casal Parroquial de Manresa, de la restauració del Seminari menor de Solsona, de l'Església de Santa Eulàlia de Gironella i de la Casa Vial de Castellbell i el Vilar.

 

El 1904 s'encarregà de projectar l'Església de la Sagrada Família de la Bauma de Castellbell i el Vilar, el Convent de Santa Clara de Manresa, que feu sense cobrar com a dot familiar perquè hi havia entrat de novícia la seva germana Josefina, i la reforma de l’Església de Sant Miquel de Manresa.

 

Un any després, el 1905 ve rebre l'encàrrec de projectar la creu de terme del Tort a Manresa.

 

El 12 de desembre de 1906 fou nomenat professor auxiliar a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, i aquell mateix any va fer-se càrrec del monument al Pare Claret a Sallent i de la làpida explicativa de la història del temple de l’Església del Carme a Manresa.

 

El 1907 va projectar l'emblemàtic edifici del Grup Escolar, conegut avui com l'Institut Lluís de Peguera de Manresa i, per amistat, li fou encarregat un dels projectes que li donà més renom, la Casa Pons, ubicada a la Rambla de Catalunya de Barcelona, que construí el manresà Heribert Pons i Arola. També aquell any es feu càrrec de la Casa Abadal d'Avinyó, al Bages.

 

L'any 1909 quan l'Ajuntament de Berga el contractà com a arquitecte municipal, responsabilitat que va ocupar fins el 1924 paral·lelament a la feina professional personal en projectes com els de la Farinera Albareda i el monument als Iniciadors de la Sèquia, a Manresa aquell any 1909 i Ca l’Huch de Berga i la Casa Segarra de Tàrrega, el 1910

 

El 1911 va publicar el seu treball La urbanización desde el punto de vista higiénico” al número 231 de la revista Arquitectura y Construcción, el mateix any que es dedicava als projectes de Can Roure de Granollers i del Monument a Teodor Llorente de Barcelona,

 

El 1912 va fer-se càrrec de realitzar el plànol topogràfic de Manresa i de projecta la façana i les obres de la Casa Caritat de Manresa.

 

A partir de febrer de 1914 simultaniejà la responsabilitat d'arquitecte municipal de Berga amb la plaça de catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona on hi impartí les assignatures de Coneixement de materials i la de Salubritat i Higiene. Aquell any també fou l'arquitecte del pedestal del monument a Rafael Casanova, a Barcelona i del Mercat Central de València.

 

Els anys següents continuà simultaniejant les seves responsabilitats amb projectes com el de Can Forrellat, a Castellbell i el Vilar, i de la façana i baptisteri de la Basílica de la Seu de Manresa, l'any 1915; la façana de la Basílica del Sant Esperit, a Terrassa i la Casa Verges, a Manresa, el 1917 i el Casal Regionalista de Manresa, el 1918. Aquell mateix any començà a col·laborar a la "Revista mensual d’art espanyol antic i modern i de la vida artística contemporània" on hi publicà en els numeros 8 i 12, respectivament els treballs Pintura catalana trecentista de la escuela italiana al estilo propio i El frontal bordado de la Seo de Manresa.

 

El 1920 es feu càrrec de la Casa Bausili i la Casa Serrahima, a Manresa; el 1922 de la Casa Sitges, la Casa Torres i la Casa Pascuets de Manresa i la Casa Arau de Sallent i, el 1924, de la Farinera de les Obagues a Manresa.

 

El 1925 publicà al número 19 de la "Gaseta de les Arts" el treball Troballa d’una obra del pintor Borrassà. Retaule de Sant Salvador de Guardiola.

 

El 1927 fou nomenat vocal de la Junta de Museus d’Art de Barcelona i, el 1928, projectà el Palau de les Indústries de Barcelona i l'Església del Roser, a Monistrol de Montserrat. Entre 1926 i 1928 publicà a la revista Ciutat de Manresa els articles L’escultura romànica a les esglésies de Manresa i Santpedor; En Gaudí a la Seu de Manresa; La muntanya Castell de Puigterrà i les Cases Barates; Els ponts medievals de Manresa i Un antipendi inèdit i una antiquíssima advocació catalana.

 

El 1929 publicà Mateu Ortoneda i l’Escola de Tarragona (Pintura Medieval Catalana) a la "Gaseta de les Arts".

 

Un any després, el 1930, fou elegit president de la Junta de Museus de d'Art de Barcelona, càrrec que va ocupar fins el 1932, any que va presidir el 1er Congrés d’Arquitectes de Llengua Catalana i que fou nomenat Director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i ho va ser fins que va esclatar la guerra civil.

 

L'any 1933 fou un dels ponents del Congrés Internacional d’Història de l’Art celebrat a Estocolm i va ser elegit president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Aquell any fou un dels fundadors que, des de la Junta de Museus d'Art i el Círcol Artístic, impulsaren la creació de l'associació Els Amics dels Museus que aglutinà les persones sensibles a l’art i a la cultura. En fou el seu primer vicepresident.

 

El 1934 publicà a la revista "Arquitectura i Urbanisme" el treball Sarcòfag de Santa Eulàlia a la Catedral de Barcelona i aquell any va ser elegit per segona vegada president de la Junta de Museus d'Art de Barcelona per un període de dos anys. El 1935 publicà el segon treball a la revista "Arquitectura i Urbanisme Com es feia una catedral o una gran església gòtica?

 

El mateix 1935 va presentar la ponència L’urbanisme en relació als monuments arqueològics i historicoartístics al 2n Congrés d’Arquitectes de la Llengua Catalana, celebrat a Tarragona.

 

Amb l’esclat de la Guerra Civil es veié obligat a deixar tots els seus càrrecs i, el 1937, es va exiliar a Roma fins el 1939 que tornà a Catalunya i, aquell mateix any fou proclamat fill il·lustre de la ciutat de Manresa. Tot i aquest reconeixement, i degut a la seva vinculació amb la República, veu com el nou règim l'arracona.

 

El 1940 fou nomenat acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, càrrec que mantingué la resta de la seva vida.

 

L'any 1942 pronuncià una conferència com a soci dels "Amics dels Museus" en l’acte de col·locació d'una làpida de Cervantes dedicada a Barcelona la Sala Bonsoms de la Biblioteca Central en la que, en tractar-se d'un acte públic i per evitar tenir problemes amb el règim franquista, feu elogi d'Espanya i a la llengua castellana.

 

També l'any 1942 es feu càrrec del projecte de la nova parròquia de Crist Rei de Manresa, que no veié acabat, i el 1946, el del retaule de Sant Antoni Ma Claret ,també de Manresa.

 

El 1946 publicà la semblança En el centenario de Goya, un repas a la trajectòria del pintor, a "Cuardernos de arquitectura".

 

Al llarg de la seva trajectòria professional va col·laborar, en alguns dels seus projectes, amb els arquitectes Lluís Domènech i Montaner Antoni Gaudí, Ignasi Oms, Eusebi Arnau, Francesc Guàrdia, Josep Coll i Vilaclara i Amadeu Llopart així com amb l'escultor Josep Llimona.

 

Va morir a Barcelona, el 28 de març de 1949.

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons