Blanca Selva i Henry (1884 ·1942)

La píndola

 

«Nosaltres, amants de tota la Bellesa, la vella i la nova, respectem amorosament tot aquest patrimoni de Bellesa que, gràcies a les donacions i el treball perseverant dels artistes d'altres temps, ens ha estat llegada fins avui. Nosaltres creiem, fermament, que l'esforç desinteressat dels veritables artistes d'avui, que també existeixen, creen, de la mateixa manera que  ho van fer els seus avantpassats, una nova riquesa que cada dia augmenta aquest tresor comú de meravellosa i commovedora Bellesa»

 

Credo artístic que, Blanca Selvas, llegí en el Concert d'Homenatge al seu mestre Vincent d'Indy, celebrat a Barcelona el 27 d'octubre de 1930

 

La pianista, compositora, musicòloga i professora Blanca Blanche Selva i Henry va néixer a Brive-la-Gaillarde, a la regió francesa de Corrèze, el 29 gener de 1884, filla de pare d'origen català, dle Pirineus Orientals, i de mare de Lorena.

 

El 1888, amb només quatre anys i mig ja començà a tocar el piano en el que va ser el seu inici d'una llarga i destacada carrera musical.

 

La nul·la existència d'antecedents musicals a la família i les obligacions professionals del seu pare, que exercia de representant de vendes, no van facilitar gaire el seu aprenentatge de piano. De petita visqué entre Brive, Marsella i Montpeller, el que li suposà canvis constants de professor. Aquest fet, però, no semblà perjudicar-la i amb només set anys ja va participar en un concert benèfic.

 

Mes tard la família visqué un temps a Limoges, on el seu mestre li descobrí Bach i li aconsellà, després de dos mesos de classes, que ingressés al Conservatori de París perquè va creure que aquesta era la única institució capaç de gestionar el seu precoç talent.

 

A la capital francesa, el novembre de 1893, fou acceptada a les classes de preparatòria de Sophie Chcêne com alumna oient, ja que no tenia l'edat mínima per assistir-hi i, tot i així, va obtenir una medalla concedida per unanimitat.

 

L'any següent, el 1894, va passar a la classe de primer curs  d'Alphonse Duvernoy. Però l'estil de competència que l'escola inculcava als seus alumnes, convertint en rivals les seves amigues, distava molt del seu ideal artístic i abandonà l'Acadèmia el juny de 1896, amb només dotze anys i mig. Théodore Dubois, el director de la prestigiosa institució, es va mostrar satisfet per la seva sortida i la va qualificar de noia obstinada i no apta per a la música.

 

Llavors la família abandonà París, i es traslladà a Ginebra on, malgrat no tenir en sis mesos cap professor de piano, el dia que complia tretze anys va donar el seu primer concert de piano a la Casa del Poble de Lausanne i, tres mesos més tard, interpretà un concert per a piano i orquestra de Camille Saint-Saënsal al Kursaal de Montreux.

 

Malgrat el seu èxit, entrà en un període de depressió, decebuda pel fet que els seus punts de vista artístics i musicals estaven molt allunyats dels valors musicals que agradaven al públic en general i es plantejà abandonar la música i el piano.

 

Però per atzar, el 22 gener 1898, assistí a un concert celebrat a Ginebra on quedà impressionada amb la simfonia Cévenole del compositor i interpret francès Vincent d'Indy, i es reconcilià amb la música i el piano.

 

Després que mitjançant l'ajuda del seu pare aconseguís poder tenir una entrevista amb Vincent d'Indy el 6 d'agost de 1899, a Valence, Blanca Selva començà una vida artística i musical sota la seva tutela i s'incorporà a l'Schola Cantorum de París, essent dóna i amb només setze anys, amb la fixació de transformar les ments i els cors perquè poguessin contemplar la veritable cara de la música i, a través d'ella, la de l'art.

 

El 27 de gener de 1900 fa el seu primer concert a París, a la Societé Nationale de Musica, juntament amb el Quartet Parent.

 

Després de celebrar concerts a Valence, Toulon, Privas i Avignon, l’any 1901 es traslladà a viure a París amb els seus pares i, aquell mateix any d’Indy la nomenà professora de piano superior de la Schola Cantorum, càrrec començà a exercir el gener de 1902 i que que va exercir durant vint anys. Aquell any va donar concerts a les províncies de Le Mans, Rouen, Reims, Elbeuf i Besançon.

 

A partir de 1903 organitzà trobades els diumenges a casa seva, a les que hi assitien músics i intèrprets com Albert Roussel, Isaac Albéniz, Déodat Séverac, René Castera, Paul Poujaud, Octave Maus, i molt sovint el Mestre, Vincent d'Indy. Aquestes reunions informals continuaren regularment durant set anys.

 

L’any 1903, estrenà a París el primer quadern de la Suite Iberia d'Albèniz i, el 1905 començà a compondre cançons sobre poemes de Francis James i de Mithouard. També el 1905 ella i Vicent d'Indy foren convidats per Steinway a una gira pels Estats Units, però per raons d'organització finalment no hi pot viatjar i d'Indy marxa sol. El desembre d'aquell any va morir el seu pare, fet que va ser decisiu en el seu aprofundiment en la fe religiosa.

 

El 1907 va començar a Lió una sèrie de Cursos d'Història de la Música i la Interpretació que es repetiran durant 4 anys. El novembre d'aquell 1907 viatjà al Steinway Hall de Londres on interpretà Bach, Beethoven, Schumann i Albéniz.

 

Els mesos de febrer i març de 1908 viatjà amb d'Indy, René i Carlos de Castéra a Moscou i Sant Petersburg i després a Berlín.

 

Per poder aconseguir les fites artístiques i morals que perseguia, feu concerts i recitals de contingut molt emotiu i donà conferències i publicà escrits on apel·lava a la intel·ligència i la raó, tot plegat amb el propòsit de millorar l'educació musical.

 

L'any 1909 va iniciar un important treball de revisió de més de dues-centes partitures que durant més de deu anys anirà publicant a les publicacions Maîtres Classiques de la Musique, L’Edition Nationale de Musique Classique, Nouvelle Edition Française de Musique Classique i Salabert.

 

En gener 1910 va interpretar el seu concert número 500 i el 13 d'octubre d'aquell any fa la seva primera conferència a Saint Jean de Luz.

 

El 21 març de 1911 dona una segona conferència a Beaune amb el títol Parlar d'art, i aprofità l'oportunitat per explicar, més enllà del teclat del piano, les raons del seu compromís amb l'art.

 

El 1913 publicà La Sonate un text que adaptarà un any després per a lectors menys experts amb el títol Quelques mots sur la Sonate.

 

L'any 1914 va apareixer el primer volum de l'Enseignement Musical de la Technique du Piano.

 

El juny de 1919 va ser nomenada per Guy Ropartz professora del Conservatori d'Estrasburg i l'octubre impartí el curs d'interpretació de l'Ecole Normale de Musique que s'acabava d'obrir i que dirigia Alfred Cortot. Aquell any fa una gira de concerts per Txecoslovàquia on es rebuda amb tots els honors.

 

El 20 d'octubre de 1920 fou nomenada professora associada per l'Escola dels Mestres del Conservatori de Praga on hi feu un curs de tècnica de piano i un d'interpretació.

 

El 1921 Henri Rabaud la nomena membre del jurat del Premi d'Honor del Conservatori de Paris. Aquell any fa canvis al Mas del Sol, la seva propietat a Brive, per poder-hi impartir els seus cursos d'estiu i, fins el 1928, acollí fins a seixanta alumnes cada any que s'hi desplaçaven des de França, Estats Units, Txecoslovàquia, Holanda, Suïssa per perfeccionar la interpretació de piano, violí, solfeig, harmonia i ritme.

 

El maig de 1922 deixà definitivament la Schola Cantorum després de tres anys de rumiar-s'ho.

 

L'octubre de 1924 es mudà a viure a Barcelona, des d'on va continuar viatjant per Europa fent concerts en solitari o a duo amb el violinista Joan Massià, a qui havia conegut l'any anterior. També van tocar a Catalunya, on van fer audicions i cursos musicals a la Sala Parés de Barcelona. Aquell mateix any fundà l'Escola Blanca Selva a Barcelona.

 

El 1925, i durant cinc anys, continuà fent concerts amb Joan Massià per França, Suïssa i Belgica i aparegué el darrer volum dels set que publicà amb la seva tècnica d'ensenyament musical de piano.

 

Ja instal·lada a Barcelona, anà a classes de català i fou una de les poques plomes femenines que publicaren a la Revista Musical Catalana on hi aparegueren, fins el 1936, els seus articles d’anàlisi musical, entre els que destaca Les sonates de Beethoven per a piano i per a piano i violí, publicat l’any 1927, el mateix any que participà a París en un concert d'homenatge a Vicent d'Indy. Entre 1926 i 1930 interpretà moltes vegades sota la direcció del mestre Pau Casals.

 

El 1928 signà un contracte amb Columbia per enregistrar les seves sonates per a piano, tot i que finalment no es pot executar el contracte en la seva totalitat. Un any més tard, l'octubre de 1929, va compondre a Barcelona el tema per a piano Cants de Llum.

 

A mitjans de 1930 fundà, juntament amb Joan Llongueres, l'Acadèmia de Música de Barcelona, entitat que, el 27 d'octubre de 1930, nomenat President d'Honor el seu mestre Vicent d'Indy. El nomenament fou en el marc d'un concert en honor d'Indy a Barcelona, organitzat per Blanca Selva, on es retrobà amb ell per darrera vegada i interpretà en honor seu temes de Scarlatti i temes de l'homenatjat. També el 1930 publicà la biografia de Déodat Séverac i dos anys després guanyà un premi d'assaig a Barcelona.

 

Des de l'Acadèmia, conjuntament amb la Societat Obrera de Concerts,que havia fundat Pau Casals, crearen els Estudis musicals Blanca Selva, des d'on es donaren classes de música als obrers des de 1934 fins a finals de 1937.

 

El 1937, després de l'esclat de la Guerra Civil, marxa de Barcelona, per recomanació del Consolat de França, només amb el seu gos i una mica d'equipatge, deixant enrere casa seva, la seva biblioteca i els seus mobles. Després d'una estada a Moulins, s'instal·la a St. Saturnin al sud de Clermont Ferrand, on es fa càrrec de dirigir el cor i tocar l'harmònium de l'església romànica del poble durant les misses de diumenge.

 

El 1942 se li diagnosticà un càncer, just quan tenia projectada la seva tornada a Barcelona. Va morir el 3 de desembre d'aquell mateix any.

 

L'endemà la premsa anà plena d'articles d'homenatge a la seva persona, escrits entre altres per Alfred Cortot, Gustave Samazeuilh o Guy de Lioncourt. Molts diaris provincials van informar de la seva mort i Gustave Samazeuilh li va dedicar un programa de ràdio el gener de 1943. A París li van retre, també, un homenatge el febrer de 1943.

 

L'any 2000 es va crear a França l'Associació Blanche Selva amb l'objectiu preservar l'obra i la memòria de Blanca Selva, presidida pel seu cosí petit Guy Selva i amb una cinquanta de membres entre els qual hi ha músics, musicòlegs, amants de la música i simpatitzants.

 

El seu mètode encara s'ensenya avui.

Col·laboracions

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons