Sebastià Sánchez i Juan (1904·1974)

La píndola

 

«Per a Sànchez-Juan no hi ha antic ni modern, en les seves mans tot es torna viu i ple d'interès. Tot és jovenívol en aquest poeta, fins quan es recorda de la retòrica que ens hauria pogut semblar més caduca; tot hi és jovenívol, i potser una mica arrauxat. És el poeta dels tendres i perfumats

malabarismes: un constant jugar amb coses brillants i acolorides, les paraules, els signes de les coses, als quals sap comunicar la seva pròpia emoció d'existir»

 

Semblança de Sánchez Juan escrita per Jaume Bofill i Ferro al seu llibre ‘Poetes catalans moderns’, editat pòstumament el 1986

 

El poeta i traductor Sebastià Sànchez Juan va néixer al barri de Sants el 10 de novembre de 1904. Fill únic de Melitón Jorge Sánchez Cortés, un murcià que treballava de guardaagulles a Barcelona i d'Isabel Juan Torres, una planxadora nascuda a Eivissa, a casa tingué imposat el castellà com a idioma. Signava, habitualment, Sebastià Sánchez Juan, tot i que utilitzà també els pseudònims David Cristià i Abel Iniesta.

 

De petit anà a escolà a Santa Maria de Sants i després es formà al Centre Catòlic d'aquest barri barceloní. L'educació rebuda va fer que de molt jove desitgés fer-se capellà, però als catorze anys abandonà aquesta idea.

 

En acabar els estudis primaris, s'hagué de posar a treballar per tal d'ajudar a fer més sostenible la precària situació econòmica que patien els pares. Va fer d'aprenent de barber, de taverner i de dependent en una fàbrica de botons al Poble Nou.

 

No trigà, però, a tenir desitjos d'implicar-se en activitats culturals i, en

integrar-se als entorns intel·lectuals descobrí el catalanisme i el captivà fins al punt que, com a repte personal es posà aprendre correctament la llengua catalana. Estudià català en una acadèmia i aconseguí entrar a treballar de corrector als diaris La Nau i El Matí.

 

Aprengué poesia de forma autodidacte, influït pels versos de Verdaguer que llegia de petit i, amb el pseudònim David Cristià, publica, el mes de març de 1922, el Segon manifest català futurista, que encapçalà amb el titular Contra l'estensió del tifisme en literatura. Imprès en un sol full, amb ell es dóna a conèixer en l'ambient literari, posicionant-se en la nova tendència que encapçalava el poeta Salvat-Papasseit.

 

L'any 1924 aparegué Fluid, el seu primer llibre de poemes influenciats pel Futurisme i imprès en tinta blava.

 

A partir de 1924 però, s'apropà al noucentisme que dominava l'època i depurà el seu estil personal que plasmà ja en les seves dues obres

següents: Constel·lacions, publicada el 1927 i Elegies, del 1928.

 

Aquells anys participà en la tertúlia de Rafael Barradas, publicà a la

revista "L'Amic de les Arts" i fou un dels impulsors i integrants de l'acte programàtic "Els 7 davant del Centaure" a l'Ateneu de Sitges.

 

L'any 1929 publicà dos nous llibres, Cua de gall, l'obra que li donà més renom i on mostra la seva perfecció malaltissa per escriure correctament el català, i Divagacions.

 

El març de 1930 s'adherí a la trobada entre escriptors catalans i castellans, celebrada a Barcelona. Aquell mateix any, a l'edat de 70 anys, moria el seu pare.

 

L'any següent, el 1931, després de set anys de festeig, es casà amb Maria Bosch, filla del pastisser de Juneda, a l'església de la Mare de Déu del Roser de Barcelona, amb qui va tenir nou fills. El desembre del mateix any s'adherí als actes del desè aniversari de la fundació de la companyia teatral Belluguet.

 

També el 1931 publicà Cançons i poemes i s'integrà al col·lectiu

dels Amics de l'Art Nou i participà, amb J.V. Foix,en diverses sessions dels Amics de la Poesia.

 

Dos anys més tard, el 1933, publicà Poemes de promès, dedicat a la seva muller i, per primera vegada, la seva poesia serà inclosa a l'antologia de prosistes i poetes catalans, que publicava Carles Rahola i destacada en el primer número de la revista avantguardista Art de Lleida.

 

Aquell any li atorgaren el diploma que l'acreditava apte per a ensenyar la llengua catalana, signat per Ventura Gassol i Pompeu

Fabra i se l'inclogué en el cens de professors de català de la Generalitat de Catalunya.

 

En la dècada dels anys trenta treballà a les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans on, juntament amb Emili Guanyavents i Emili Vallès, revisaven i corregien documents i on, alhora ell elaborava un diccionari de rima. Els anys 1935 i 1936 publicà poemes a "La Revista" i a "Quaderns de Poesia" i fou membre del jurat del premi Joaquim Folguera de poesia catalana de 1935.

 

L'any 1936 els seus poemes son inclosos, també, a l'Antologia general de la poesia catalana que publicaren Martí de Riquer, Josep Maria Miquel i Vergés i Joan Teixidor i, el 3 de maig d'aquell mateix any al Palau de la Música Catalana guanyà, amb el poema Cinc avemaries, la Viola d'Or i d'Argent als Jocs Florals de Barcelona que aquell any presidia Prudenci Bertrana.

 

Influït per la seva dona, per mossèn Cardó i pel poeta Jacint Verdaguer, cada vegada mostrà més obertament les seves conviccions religioses, a la vegada que perfeccionà el seu llenguatge amb la influència de Pompeu Fabra, amb qui aquells anys, i fins a finals de la Guerra Civil, l'any 1939, compartí la tasca de corrector a l'Institut d'Estudis Catalans .

 

Els anys de la Guerra Civil van ser molt durs per a ell. Els crims de guerra i, sobretot, la persecució i assassinat de sacerdots i la crema d'esglésies eren un atac als seus principis. Aquest fet, afegit a la por de veure com els registraven més d'una vegada el domicili, on hi acolliren sacerdots i fins i tot hi celebraren misses, va fer que desitgés el final del conflicte i, com molts altres catalans catòlics que se sentiren amenaçats, es posicionés del bàndol nacional com a rebuig pel maltracte que havia rebut dels rojos.

 

Fruit de l'experiència viscuda, els primers anys de la postguerra idealitzà el franquisme i, l'any 1940, li dedicà Régimen, el llibre de poemes mes flix de tota la seva obra. Publicà el mateix any Veinte poemas traducidos del catalán.

 

Per guanyar-se la vida i poder mantenir la família nombrosa, acceptà treballar com a censor del Departament de Prensa y Propaganda, on s'ocupà, principalment, d'emetre informes de censura sobre els programes d'espectacles, els actes d'entitats i algun llibre.

 

Aquest posicionament va fer que perdés moltes amistats i que molts intel·lectuals catalans el rebutgessin, curiosament, molt més a ell que a altres escriptors que també s'havien compromès amb el nou règim.

 

L'any 1946 publicà Blanco y rosicler i, tres anys després, el 1949,  Antología poética del Barrio Chino, que signà amb el pseudònim Abel Iniesta i el llibre de poesia Sonetos.

 

Per poder fer front a la situació econòmica precària que vivia la seva família, buscà altres feines complementàries com la de secretari de la Asociación de Bibliófilos de España o la de corrector de textos pel llibreter i editor Josep Porter. Aquest darrer li edità alguns llibres a canvi d'ensenyar gramàtica als seus fills.

 

Tot i que, per poder treballar de censor es va haver d'afiliar a la Falange, aviat s'adonà de la brutalitat que implantaven els

militars, però, per por, només en entorns privats era capaç de manifestar-ho, mentre en públic mirava de passar desapercebut.

 

Malgrat l'ostracisme viscut, mantingué moltes amistats amb qui compartia sovint les seves inquietuds: Manuel Bertran Oriola, el Dr. Carles Cardó, Emili Guanyavents, Marià Manent, J.V. Foix, Josep Lleonart, Miquel Saperas, Vicenç Solé de Sojo i més esporàdicament amb Josep Carner, Manuel de Montoliu, Ricard Permanyer, Pompeu Fabra i fins i tot amb Carles Riba després d'uns anys de distanciament.

 

Amb els anys la seva incomoditat amb el règim fou més evident i comença a posicionar-se obertament a favor del català, assistint a reunions i tertúlies d'escriptors i poetes catalanistes al passatge Permanyer.

 

L'any 1951, amb l'antologia poètica Claror, va guanyar el premi Ciutat de Barcelona de poesia catalana, el mateix any que va morir la seva mare.

 

A partir de llavors tornà a escriure en català i, el 1955, aparegué publicat el seu llibre Miralls, versions de lírica europea. Dos any més tard, el 1957, publicà la segona edició de Prismes.

 

A partir de 1958, i fins a 1970, va participar a les sessions literàries  que se celebraven els dissabtes al Centre Comarcal Lleidatà de

Barcelona on compatia tertúlia amb els "Amics de Juneda" i amb personalitats de la cultura lleidatana, afincats a Barcelona com ara Anton Bergós, Leandre Cristòfol, Josep Estadella Arnó, Ricard Vinyes, Jaume Torrent o Joan Baptista Xuriguera.

 

L'any 1961 publicà Principat del Temps, el 1967 Somnis i èxtasis, el 1969 Seny d'amor, el 1972 Versiones líricas i, el 1974, Escaiences.

 

Durant els darrers anys de la seva vida, va patir d'artrosi, fet que li va limitar molt la seva mobilitat  li va limitar la seva mobilitat però, ja jubilat, continuà dedicat als llibres i a la poesia, des del seu despatx de casa, la resta de la seva vida.

 

Sebastià Sanchez Juan va morir, el dia 2 d'octubre de 1974, a la clínica de l'Esperança de Barcelona arran d'una insuficiència cardíaca.

 

Pòstumament, alguns dels seus amics es varen esforçar a rescabalar la seva figura i la seva obra de l'oblit intencionat de tants anys i li dedicaren articles com L'oblid de Sabastià Sánchez-Juan de Joan Perucho publicat al diari "Avui" el 2 de febrer de 1991, El poeta Sánchez Juan de Leandre Amigó, publicat al diari "Avui" el 20 d'abril de 1991, Fora d'humana mida de Joan Domènech, publicat a "El Punt" el 29 de juny de 1994, Un gran poeta avantguardista que és de justícia reivindicar. El Poblenou, en deute amb Sánchez-Juan de Sempronio, publicat al diari "Avui" l'11 d'abril de 1999 o Tot recordant la memòria d’un poeta important i massa oblidat. El centenari del poeta Sànchez-Juan d'Albert Manent, publicat al diari "Avui" el 20 d'abril de 2004, per commemorar el centenari del seu naixement.

 

Precisament per celebrar aquest centenaris, els fills de Sanchez Juan publicaren amb l'Editorial Claret dos volums de la seva obra completa amb la doble finalitat de fer conèixer la seva obra i homenatjar a qui va fer molt per la literatura catalana. Literatura catalana parcialment malmesa potser per raons no estrictament literàries com deia el seu fill Ferran Sánchez Bosch en una carta al director publicada al diari "Avui" el dia 10 d'abril de 2004.

Col·laboracions

 

L'aurora

Ens manca amor...

CIVTAT 3

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons