Martí Rouret i Callol (1902 ·1968)

La píndola

Bé, amic Rouret, tot és inútil, no puc moure’m de Ceret, controlat per l’autoritat militar. He comprès que el nostre confinament no és acabat encara. Penseu quin és el meu estat d’ànim, actualment. Després de tants sofriments. 12 dies per les carreteres sense menjar ni dormir. Per la impressió rebuda avui, vindran encara situacions pitjors. Tinc coratge per a suportar tot això que pugui caure sobre meu.

He tornat amb la família i creu que no ho podia suposar després de tantes coses passades, en els meus anys, i això és tot. Estic ben resignat. No  he sabut res de Tauler, durant el mes de juny. Únicament la carta teva de París. Ningú més ni de París ni de Montpellier. Pensa quin és el meu estat d’ànim.

 

Fragment de la carta que envià el President Josep Irla a Martí Rouret, datada a Ceret, el 9 de juliol de 1940.

Martí Rouret i Callol, el segon dels tres fills del treballador de l'Espanya Industrial a Barcelona Josep Rouret Ros i d'Emilia Callol Tutau, va néixer a l'Escala, a l'Alt Empordà, el 30 de març de 1902. Va exercir de mestre i de polític i fou un catalanista republicà convençut.

 

En morir el pare, essent ell molt jove, la mare va obrir una botiga de roba. Va fer els estudis primaris a l'escola "Ave Maria" de l'Escala -on destacà també com a futbolista de l'equip de l'escola- i, gràcies a una beca que li aconseguí Mossèn Pere Torrent, els pogué continuar, a partir de 1917, al col·legi El Collell. El 1921 ingressà a l'Institut general i tècnic de Girona, on es graduà en batxillerat el 6 de maig de 1922 i on coincidí amb Lluís Tasís, Josep Pagés Costart i Josep Maria de Porcioles, aquests dos darrers destacats polítics de l'etapa franquista.

 

Ja en aquella època d'estudiant féu les primeres col·laboracions en la premsa republicana, com "Empordà Federal", de Figueres i "L'Autonomista", de Girona, activitat que combinà amb una important participació social i cultural formant part de l'equip de futbol  de l'ateneu Victor Català, de la banda coral i musical Xin-Xon o del grup teatral.

 

Continuà els estudis de mestre de primeres lletres a l'Escola Normal de Barcelona, on obtingué el títol el 12 d'agost de 1923.

 

Com a jove mestre, va fer pràctiques a l'escola pública de nens del mestre Esteve Carles, a Lloret de Mar, i tot seguit passà a treballar a l'escola de mossèn Pere Torrent Crous, també de Lloret. Hi romangué fins el 1926, quan, en plena dictadura de Primo de Rivera, es traslladà a Mora d'Ebre per incorporar-se al Centre Instructiu Democràtic, centre educatiu privat fundat per a difondre la cultura entre les classes obreres, on va impulsar excursions, revistes, activitats musicals, teatre i altres activitats pròpies d'una escola activa. Durant la República el centre es denominà Centre Republicà Radical i, més tard, Centre Republicà d'Esquerra.

Va col·laborar en la revista humorística “El Galatxo” i, el 1927 fundà “La Riuada”, quinzenari que es publicà fins el 1931, amb la voluntat de promoure la cultura catalana a la comarca.

 

El 1928 es casà amb Josepa Soler i Blay, a qui havia conegut en la seva estada a Lloret i, en aquesta etapa a Mora d'Ebre s'erigí com una de les persones més influents i carismàtiques de la vida social de la població i un defensor de la llengua i la cultura catalanes.

 

D’ideologia d'esquerres, va impulsar la creació de centres republicans a diverses poblacions, va crear la Federació Radical Socialista de la Ribera i la Terra Alta i, l’any 1931, va vincular-se a Esquerra Republicana de Catalunya des de la seva fundació alhora que, el març d’aquell any, va impulsar “L'ideal de l'Ebre”  publicació de signe republicà i d'esquerres i vinculada al partit des de la seva fundació.

 

Organitzador del partit a Tarragona, en el 1r Congrés Nacional ordinari d'Esquerra, celebrat el febrer de 1932, fou elegit membre del comitè executiu. Aquell any, com a membre de la Diputació Provincial, va ser un dels ponents de l'Estatut de Núria i, el novembre es traslladà a viure a Barcelona i abandonà la seva tasca docent, en ser elegit diputat al Parlament de Catalunya per Esquerra Republicana de Catalunya i nomenat secretari de la cambra catalana.

 

Dins el partit, consolidà la seva condició de dirigent i en el II Congrés Nacional ordinari d'Esquerra, celebrat el juny de 1933, refermà el seu lloc al Consell Executiu en representació de la Federació de Tarragona, fou propagandista d'Esquerra en actes de la Unió de Rabassaires, i col·laborà en publicacions del partit, com els setmanaris “Fornal” i “Mall”.

 

Els Fets d'Octubre de 1934 el sorprengueren a Tarragona –fent gestions de conciliació entre republicans locals per encàrrec de Companys- on va ser detingut i empresonat, però aviat posat en llibertat.

 

Amb una part de la directiva d'Esquerra empresonada, formà part del Comitè Executiu reestructurat l'abril de 1935. Aquest mateix any formà part de la ponència que tractà de la reunificació del partit amb el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra i inicià una col·laboració en el setmanari “Suport” i, a primers de 1936, s'incorporà com a redactor al diari “Última Hora”. Va ser també membre de la maçoneria.

 

Amb l'inici de la Guerra Civil, fou nomenat conseller de Sanitat en el primer govern de Lluís Companys i es mantingué en el càrrec després de la remodelació de l'agost següent. Durant el seu mandat, entre juliol i setembre de 1936, creà el Consell General de la Sanitat, per acostar els serveis sanitaris als usuaris, i el Comitè Central d'Ajut als Refugiats, que tingué una destacada actuació en la protecció d'infants procedents d'altres llocs de l'Estat.

 

En cessar del càrrec Companys el nomenà sotssecretari de la Presidència de la Generalitat i s'encarregà dels serveis consulars i diplomàtics de Catalunya, especialment de la protecció de ciutadans estrangers i dels béns comercials i industrials d'altres països en territori català. El novembre de 1936 fou nomenat comissari general d'Ordre Públic de Catalunya i, des d’aquest càrrec, el gener de 1937 intentà impedir els Fets de la Fatarella, on hi van morir molts pagesos del poble.

 

El febrer de 1939, poc abans de l'entrada dels nacionals a Catalunya, organitzà el pas a França de moltes personalitats catalanes i, també, de la seva dona i la seva filla Neus, amb les quals s’hi reuní en iniciar el seu exili a França.

 

Visqué a Perpinyà, a Montpeller -on fou membre del patronat de la Residència d'Intel·lectuals-, i feu algunes estades a París abans de l’ocupació nazi. Va procurar per la situació dels catalans en els camps de concentració i, durant la Segona Guerra Mundial, treballà per poder-los embarcar cap a Amèrica.

 

Amb l'ocupació de França per l’Alemanya nazi, el 1941, la seva esposa i la seva filla pogueren tornar a Barcelona. Amb la seva germana Anna, el seu marit Josep Maria Murià i el primer fill de la parella, embarcà, el 1942, cap a Mèxic, via Casablanca. Arribà a Veracruz, a bord del vaixell Nyassa, el 22 de maig d'aquell any.

 

A Mèxic exercí de comptable d'una fàbrica de conserves, dependent d'una botiga de mobles, corredor d'assegurances, empleat de la papereria del seu cunyat, cap de departament a Canal 8 de televisió i feu una breu incursió en el camp editorial. Estigué molt vinculat a l'Orfeó Català i formà part de la seva Agrupació d'Art Dramàtic.

 

Representà Esquerra Republicana de Catalunya a la Junta Española de Liberación, constituïda el 1943 amb l’objectiu de recompondre les institucions a l'exili i, el 1952, assistí al Congrés dels Pobles per la Pau, celebrat a Viena, des d’on es desplaçà a Perpinyà per visitar, després de molts anys, la seva filla Neus.

 

Com a diputat del Parlament de Catalunya, participà en la sessió de 1954, celebrada a l'ambaixada de la República espanyola a Mèxic, on el seu amic Josep Tarradellas fou elegit president de la Generalitat de Catalunya.

 

A finals dels anys cinquanta inicià una nova relació de parella amb Victoria Torres, d’origen cubà, amb qui tingué dos fills, Martín Luis i Jorge Alberto. Es va separar el 1966.

 

El 30 de desembre de 1964 obtingué una autorització del govern espanyol per fer una estada a Catalunya. Arribà a Barcelona el 30 de gener de 1965 i es desplaçà a l'Escala, on hi passà la majoria de dies fins que, el 28 de març del mateix any, tornà a Mèxic.

 

El dia 31 d’octubre de 1968 va morir a Mèxic DF, després d'estar una setmana hospitalitzat per la complicació d'una llaga d'estomac mal cuidada.

 

El 22 de juny de 2001 es presentà a la seva vila natal, L'Escala, el llibre Martí Rouret: mestre, republicà i català, escrit per Salomò Marquès, promogut pels seus hereus i amb el suport de l'Ajuntament de l'Escala, El Colegio de Jalisco, de Mèxic, la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya. S'edità també l'edició en castellà per a distribuir-la a Mèxic.

Col·laboracions

 

Nit de difunts

CIVTAT 18

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons