Tomàs Roig i Llop (1902 ·1987)

La píndola

 

«Bon amich Roig y Llop: En aquest moment tanco la seva "Ronda d'Històries". Fins are no havia volgut encetar-la perquè no estava per llegir ab l'atenció que'l llibre mereix y que jo volia consagrar-li. Però, lo mateix ha estat començar que no deixar-lo fins a la darrera plana. Y vull dir-li desseguida la meva impresió, perquè, segurament, demà ja no podria fer-ho. Una impresió ràpida y global, mentres ballen devant dels meus ulls, com vols de papallones multicolors, les imatges aixecades al llarch de la lectura. De totes maneres, no crech que la sedimentació que puga venir després del parvolament hi porti variacions essencials. La figura del escriptor que ja anava perfilant-se en altres obres seves, se m'ha acusat, en aquesta darrera, ab major claretat.

Hi ha en V. un home de teatre; y un gran sentimental, gayrebé un romàntich a estil de l'any trenta y tants, camuflat per l'ayre del temps y per la por al ridicol. Mes, per molt que V. vigili la seva sensibilitat, un dia o altre li farà una picardia, un dia o altre escaparà al seu control y emprendrà la volada.. . cap hont siga. Y res hi perdrem V. ni nosaltres; car, malgrat el seu voler, Déu no'l crida pas del tot cap a les tenebrors naturalistes a la manera zolesca»

 

Carta de Caterina Albert a Tomàs Roig i Llop, datada a Barcelona

el 14 de juny de 1935

 

Escriptor i enamorat de Girona, Tomàs Roig i Llop va néixer a Barcelona l'any 1902. Fill de Tomàs Roig i Estellés i Antònia Llop i Tolosa, mestres de professió, quan ell només tenia dos anys, es traslladaren a viure, per motius laborals, a la plaça de Sant Agustí de Girona, on s'hi van estar durant catorze anys.

 

Estudià al Col·legi de la Immaculada i de molt jove va fer amistat amb Prudenci Bertrana, que fou el seu mestre de dibuix, Jaume Ministral, Carles Rahola, Adolf Fargnoli i Joan Badia.

 

Els estius els passava amb la família entre Lloret, Llafranc i Cadaqués on conegué Salvador Dalí.

 

El 1916 els seus pares van tornar a Barcelona, i dos anys més tard, amb només 16 anys, va publicar el seu primer article La tornada al poble a "Vida Nova" de Sant Celoni.

 

Entre 1920 i 1939 va col·laborar en moltes publicacions i els seus articles van veure la llum a"L'Esquella de la Torratxa", "la Publicitat", "Art Novell", "D'Ací d'Allà", "La Veu de Catalunya", "El Matí", "La Revista" o "La Nostra Terra", editat a Palma.

 

Estudià la carrera de dret a la Universitat de Barcelona i, una vegada acabà els estudis, va començar a treballar de passant al bufet de Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost).

 

El 1924 va obtenir plaça de funcionari a l'Ajuntament de Barcelona i aquell mateix any publicà el seu primer llibre Facècies en un estil molt influenciat pels que considerava els seus mestres Bertrana, Ruyra i Caterina Albert (Víctor Català). Un any després publicà El botxí i, el 1927 la novel·la La noia de bronze.

 

A partir de l'any 1927, després d'una forta crisi religiosa, va fer un gir cap a una posició catòlica més conservadora i es va penedir del que havia publicat fins llavors, com ell mateix escriu a l'article A l'entorn de la prosa catalana publicat el 1933 al número 108 de "La Paraula Cristiana".

 

El 1932 publicà Marta, la fatídica i el 1933 publica la seva obra més coneguda Siluetes epigramàtiques que recull descripcions breus de personatges de la cultura catalana acompanyades d'una caricatura de Salvador Mestre.

 

El 1934 publicà a "Quaderns Literaris" la novel·la curta Lena i el seu destí, una variació de la seva anterior obra La noia de Bronze i l'any següent, el 1935, hi publicà l'antologia El paradís perdut. Aquell mateix any guanyà el premi Empordà Rosselló amb Ronda d'històries.

 

Els anys anteriors a la Guerra Civil va participar molt activament en la vida cultural de Barcelona, i va ser un habitual de les tertúlies literàries que s'hi feien, especialment a la de l'Ateneu Barcelonès, on va coincidir amb Carme Monturiol, Pompeu Fabra, Josep Maria de

Sagarra, Eugeni Xammar, Lluís Nicolau d'Olwer i els que van ser els seus amics Octavi Saltor i Manuel de Montoliu.

 

El 1938 va publicar Pels camins de llum.

 

Tot i que després se'n penedí i intentà esborrar-ne la memòria, els primers anys de la postguerra va escriure dos llibres en castellà: Estampas de muerte y resurrección, el 1943 i Dos mil cantores de Clavé, el 1953. El motiu d'aquest canvi va ser, segurament, perquè va veure morir assassinats a coneguts i amics i perquè també ell va detingut i a punt de ser assassinat pel Servicio Militar de Investigación Militar -SIM-, tot i haver estat president de les Joventuts Nacionalistes. Mentre el duien amb un grup de presoners cap a França, s'escapà amb Ramon Torra i Pujol.

 

Tot i això, de seguida tornà a participar activament de la vida cultural de Barcelona i, a partir de 1940 es dedicà a fer conferències per fer renéixer la llengua catalana. Aquests anys fou membre actiu d'entitats com l'Ateneu Barcelonès, Òmnium Cultural, l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana o l'Orfeó de Sans, i va ser un dels fundadors de Laúdate o l'Esbart Verdaguer.

 

Ja acabada la guerra va publicar Ventall de contes falsejant-ne l'any d'edició -va posar-hi 1939- per evitar passar la censura i va col·laborar en les primeres publicacions de la postguerra editades en català, com Germinabit, Criterion, Tele-Estel i el diari Tele-eXprés.

 

L'any 1946 i 1947 va publicar Ombres i clarors i Petits poemes de la llar respectivament.

 

A finals dels anys quaranta fou un dels promotors de la Companyia Titular Catalana i, el 1948 va ser fundador i president del Foment de l'Espectacle Selecte i Teatre Associació -FESTA- 1948) des d'on donà suport al teatre amateur en català.

 

L'any 1949 va sortir publicada l'antologia A mig camí amb pròleg de Manuel Montoliu i un any després aparegué la biografia Prudenci Bertrana.

 

El 1951 va escriure un ballet sobre el Tarlà de Girona que s'estrenà al Teatre Municipal i al Palau de la Música, i l'any següent va guanyar el premi Joaquim Ruyra amb el llibre Camins de Roma, camins d'eterna llum i publicà el segon volum de Siluetes epigramàtiques.

 

el 1953 va publicar la biografia Folch i Torres i, un any després, el 1954, un recull de cròniques de les visites a diverses verges de Catalunya titulat Records d'un pelegrí de la verge.

 

El 1956 publicà Girona, arca de somnis i el 1957 guanyà un premi als Jocs Florals de Girona.

 

Aficionat a la cal·ligrafia, exercí de pèrit cal·ligràfic i la seva reputació en aquesta especialitat va fer que donés classes i conferències sobre la matèria.

 

El 1962 es representà, a l'Orfeó de Sans, la seva versió de La setena paraula d'Herald van Leyden.

 

A finals dels anys seixanta va participar, a Girona, en la creació deis premis Bertrana i el setembre de 1968 la publicació d'un article a "Presència" sobre Carles Rahola li suposà el reconeixement públic com historiador.

 

L'any 1968 publicà el recull de contes La represàlia, el 1971 veié la llum el tercer volum Noves siluetes epigramàtiques i el 1974 tornà a publicar un recull de contes amb el títol La girola encesa, que va guanyar als Jocs Florals de Guadalajara, a Mèxic.

 

Les seva darrera obra va ser Del meu viatge per la vida, les seves memòries publicades el 1975 i el 1978 en dos volums.

 

En els darrers anys de la seva vida, Tomás Roig i Llop havia perdut la vista fins a quedar-se cec. Va morir a Barcelona l'any 1987, quan estava escrivint el tercer volum de les seves memòries.

 

El mateix any de la seva mort l'Ajuntament de Girona li va dedicar un carrer i li van retre homenatges al Club d'Amics de la UNESCO

i a la Casa de Cultura de Girona. El 1988 l'organització de cecs ONCE li va dedicar un premi literari.

Col·laboracions

 

El bell recer

CIVTAT 4

 

Moments

CIVTAT 8

 

Medallons (I, II, III i IV)

CIVTAT 10

 

Medallons (V, VI i VII)

CIVTAT 11

 

Medallons (VIII, IX i X)

CIVTAT 12

 

Medallons (XI, XII i XIII)

CIVTAT 13

 

Medallons (XIV, XV i XVI)

CIVTAT 14

 

Girona

CIVTAT 15

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons