Tomàs Roig i Llop (1902 ·1987)

Escriptor i enamorat de Girona, Tomàs Roig i Llop va néixer a Barcelona l'any 1902. Fill de Tomàs Roig i Estellés i Antònia Llop i Tolosa, mestres de professió, quan ell només tenia dos anys, es traslladaren a viure, per motius laborals, a la plaça de Sant Agustí de Girona, on s'hi van estar durant catorze anys.

 

Estudià al Col·legi de la Immaculada i de molt jove va fer amistat amb Prudenci Bertrana, que fou el seu mestre de dibuix, Jaume Ministral, Carles Rahola, Adolf Fargnoli i Joan Badia.

 

Els estius els passava amb la família entre Lloret, Llafranc i Cadaqués on conegué Salvador Dalí.

 

El 1916 els seus pares van tornar a Barcelona, i dos anys més tard, amb només 16 anys, va publicar el seu primer article La tornada al poble a "Vida Nova" de Sant Celoni.

 

Entre 1920 i 1939 va col·laborar en moltes publicacions i els seus articles van veure la llum a"L'Esquella de la Torratxa", "la Publicitat", "Art Novell", "D'Ací d'Allà", "La Veu de Catalunya", "El Matí", "La Revista" o "La Nostra Terra", editat a Palma.

 

Estudià la carrera de dret a la Universitat de Barcelona i, una vegada acabà els estudis, va començar a treballar de passant al bufet de Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost).

 

El 1924 va obtenir plaça de funcionari a l'Ajuntament de Barcelona i aquell mateix any publicà el seu primer llibre Facècies en un estil molt influenciat pels que considerava els seus mestres Bertrana, Ruyra i Caterina Albert (Víctor Català). Un any després publicà El botxí i, el 1927 la novel·la La noia de bronze.

 

A partir de l'any 1927, després d'una forta crisi religiosa, va fer un gir cap a una posició catòlica més conservadora i es va penedir del que havia publicat fins llavors, com ell mateix escriu a l'article A l'entorn de la prosa catalana publicat el 1933 al número 108 de "La Paraula Cristiana".

 

El 1932 publicà Marta, la fatídica i el 1933 publica la seva obra més coneguda Siluetes epigramàtiques que recull descripcions breus de personatges de la cultura catalana acompanyades d'una caricatura de Salvador Mestre.

 

El 1934 publicà a "Quaderns Literaris" la novel·la curta Lena i el seu destí, una variació de la seva anterior obra La noia de Bronze i l'any següent, el 1935, hi publicà l'antologia El paradís perdut. Aquell mateix any guanyà el premi Empordà Rosselló amb Ronda d'històries.

 

Els anys anteriors a la Guerra Civil va participar molt activament en la vida cultural de Barcelona, i va ser un habitual de les tertúlies literàries que s'hi feien, especialment a la de l'Ateneu Barcelonès, on va coincidir amb Carme Monturiol, Pompeu Fabra, Josep Maria de

Sagarra, Eugeni Xammar, Lluís Nicolau d'Olwer i els que van ser els seus amics Octavi Saltor i Manuel de Montoliu.

 

El 1938 va publicar Pels camins de llum.

 

Tot i que després se'n penedí i intentà esborrar-ne la memòria, els primers anys de la postguerra va escriure dos llibres en castellà: Estampas de muerte y resurrección, el 1943 i Dos mil cantores de Clavé, el 1953. El motiu d'aquest canvi va ser, segurament, perquè va veure morir assassinats a coneguts i amics i perquè també ell va detingut i a punt de ser assassinat pel Servicio Militar de Investigación Militar -SIM-, tot i haver estat president de les Joventuts Nacionalistes. Mentre el duien amb un grup de presoners cap a França, s'escapà amb Ramon Torra i Pujol.

 

Tot i això, de seguida tornà a participar activament de la vida cultural de Barcelona i, a partir de 1940 es dedicà a fer conferències per fer renéixer la llengua catalana. Aquests anys fou membre actiu d'entitats com l'Ateneu Barcelonès, Òmnium Cultural, l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana o l'Orfeó de Sans, i va ser un dels fundadors de Laúdate o l'Esbart Verdaguer.

 

Ja acabada la guerra va publicar Ventall de contes falsejant-ne l'any d'edició -va posar-hi 1939- per evitar passar la censura i va col·laborar en les primeres publicacions de la postguerra editades en català, com Germinabit, Criterion, Tele-Estel i el diari Tele-eXprés.

 

L'any 1946 i 1947 va publicar Ombres i clarors i Petits poemes de la llar respectivament.

 

A finals dels anys quaranta fou un dels promotors de la Companyia Titular Catalana i, el 1948 va ser fundador i president del Foment de l'Espectacle Selecte i Teatre Associació -FESTA- 1948) des d'on donà suport al teatre amateur en català.

 

L'any 1949 va sortir publicada l'antologia A mig camí amb pròleg de Manuel Montoliu i un any després aparegué la biografia Prudenci Bertrana.

 

El 1951 va escriure un ballet sobre el Tarlà de Girona que s'estrenà al Teatre Municipal i al Palau de la Música, i l'any següent va guanyar el premi Joaquim Ruyra amb el llibre Camins de Roma, camins d'eterna llum i publicà el segon volum de Siluetes epigramàtiques.

 

el 1953 va publicar la biografia Folch i Torres i, un any després, el 1954, un recull de cròniques de les visites a diverses verges de Catalunya titulat Records d'un pelegrí de la verge.

 

El 1956 publicà Girona, arca de somnis i el 1957 guanyà un premi als Jocs Florals de Girona.

 

Aficionat a la cal·ligrafia, exercí de pèrit cal·ligràfic i la seva reputació en aquesta especialitat va fer que donés classes i conferències sobre la matèria.

 

El 1962 es representà, a l'Orfeó de Sans, la seva versió de La setena paraula d'Herald van Leyden.

 

A finals dels anys seixanta va participar, a Girona, en la creació deis premis Bertrana i el setembre de 1968 la publicació d'un article a "Presència" sobre Carles Rahola li suposà el reconeixement públic com historiador.

 

L'any 1968 publicà el recull de contes La represàlia, el 1971 veié la llum el tercer volum Noves siluetes epigramàtiques i el 1974 tornà a publicar un recull de contes amb el títol La girola encesa, que va guanyar als Jocs Florals de Guadalajara, a Mèxic.

 

Les seva darrera obra va ser Del meu viatge per la vida, les seves memòries publicades el 1975 i el 1978 en dos volums.

 

En els darrers anys de la seva vida, Tomás Roig i Llop havia perdut la vista fins a quedar-se cec. Va morir a Barcelona l'any 1987, quan estava escrivint el tercer volum de les seves memòries.

 

El mateix any de la seva mort l'Ajuntament de Girona li va dedicar un carrer i li van retre homenatges al Club d'Amics de la UNESCO

i a la Casa de Cultura de Girona. El 1988 l'organització de cecs ONCE li va dedicar un premi literari.