Josep Puig i Pujades (1883 ·1949)

La píndola

 

«En J. Puig Pujades era el cervell i la paraula -els ulls i el pensament-

d’aquella ànima empordanesa que en les seves històriques hores ja havien forjat, a través de lluites i de sofrences, el viril i brau Abdó Terrades, en Josep M. Bofill... Però si ell estimava la República -una República de Llibertat i de justícia social-, més molt més estimava Catalunya, el seu mur i les seves cales, la seva muntanya, els seus llogarrets i els seus ocells... Llegiu els seus llibres, contempleu les seves obres pictòriques -una obra, en conjunt, reduïda, però de gust i de gran qualitat-, i veureu amb quina tendresa i amb quina emoció ell descriu i pinta el paisatge de la nostra terra. En ell hi ha el polític, el lluitador i el patriota: però també un poeta i un artista»

 

Article ‘Evocacions. J. Puig Pujades’ d'Agustí Cabruja publicat al número 4 de La Humanitat de setembre, octubre i novembre de 1947

 

Polític, escriptor i diplomàtic, Josep Puig i Pujades va néixer a Figueres, a l’Alt Empordà, el 27 de juny de 1883 i va ser el gran dels dos fills de Josep Puig París i Carme Pujades i Planadevall, un matrimoni benestant que eren els propietaris dels magatzems de roba Puig París, un dels més reconeguts de l'època. La seva germana, Antònia, es casà amb Josep Monturiol, nebot de Narcís Monturiol.

 

Va estudiar i obtenir el grau de batxiller el juny de 1899 amb la qualificació d’excel·lent a l’Institut de Figueres

 

Als disset anys va anar a Barcelona per aprendre l'ofici de sastre, formació que dos anys més tard, el 1902, continuarà a París on també s'interessa per les innovacions del sector tèxtil. Durant la seva estada a la capital francesa va prendre part en la fundació del Casal Català de París.

 

De tornada a Figueres va fundar, juntament amb els seus amics Baró, Presas, Joaquim Cusí, Carbona, Bartolí i Agulló, l'Aplec Nacionalista Republicà, per donar cabuda als joves que no se sentien identificats amb dos Casinos de la ciutat ni amb el Centre Catalanista i el Centre Federal per considerar-los massa poc compromesos uns i massa de dretes els altres.

 

L'any 1906 va fer el primer discurs al Teatre Municipal en el marc de la Festa de la Bellesa i, el 1907 es traslladà a Girona.

 

El 1909, després de la Setmana Tràgica, junt amb els seus amics començà a interessar-se pel catalanisme com una millor opció que la federalista.

 

El 1911 fou cofundador del setmanari Empordà Federal, juntament amb els llibreters Canet i Batet i també amb Campà, Ramis, Pujolà i Baró. Aquesta publicació volia ser el reflex del pensament que Puig i Pujades expressava sovint: Catalunya al cor i la República al cervell.

 

Es casà amb Adela Carbona, filla del que havia estat alcalde de Figueres Joan Carbona. Precisament el seu sogre el batejà amb el sobrenom "en Peixera" per la seva complexió més aviat grossa i la seva baixa estatura.

 

El 1918, coincidint amb la inauguració del monument a Monturiol a la Rambla de Figueres, va publicar el llibre Vida d'heroi. Narcís Monturiol. Inventor de la navegació submarina.

 

Aquells anys va col·laborar assíduament a les revistes Joventut i Il·lustració, L’Autonomista i Empordà Federal.

 

El 1923 va publicar les novel·les El crim del carrer Primfilat i Besllums i dos anys després La Planeta d'en Gerardo. El 1926 aparegué la novel·la L'oncle Vicenç i el 1928 Tragèdies de veïnat.

 

El 1927 fou membre l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i membre del Foment de la Sardana de Figueres.

 

El 1928 participà en l'organització de l'Exposició Provincial de Belles Arts, que se celebrà al Casino Menestral de Figueres. Poc després va ser un dels impulsors de l'agrupació cultural Atenea, de la que en fou el secretari entre 1928 i 1936. Atenea era una tribuna oberta als diferents sectors intel·lectuals i polítics de tradició republicana on hi donaren conferències Joaquim Xirau, Antoni Rovira i Virgili, Carles Rahola, Gabriel Alomar, Rafael Campalans, Joan Estelrich, Carme Montoriol, Pere Bosch-Gimpera o Pompeu Fabra, entre altres.

 

L'onze de maig de 1930 va ser un dels fundadors de la Federació Republicana Socialista de l'Empordà, de la que en fou president. L'any 1931 la Federació s'adherí a Esquerra Republicana per presentar-se a les eleccions municipals del 12 d'abril. Puig i Pujades for elegit regidor municipal i, a novembre d'aquell any, la Federació es fusionà amb Esquerra Republicana.

 

El 23 de maig del mateix any 1931 fou elegit diputat de la Diputació Provincial de la Generalitat de Catalunya, pel districte de Figueres i va participar a la Comissió de l'Estatut de Catalunya.

 

També l'any 1931 guanyà el premi de prosa als Jocs Florals de Barcelona i estrenarà la peça teatral Quan s'ha perdut la fe.

 

El gener de 1933 Francesc Macià el pressionà perquè acceptés la Comissaria Delegada de la Generalitat a Girona, però declinà l'oferiment. Igualment declinà la proposta del president de l'estat espanyol, Manuel Azaña, perquè fos governador civil de Lleida o Tarragona.

 

Finalment, però, l'11 de febrer de de 1933 fou designat Comissari-Delegat interí de la Generalitat a Girona, substituint Josep Irla que abandonà el càrrec per motius de salut, tot i que més tard fou nomenat Conseller de Governació de la Generalitat.

 

Aquest càrrec li va suposar ser el responsable de les visites que el 1931, 1932 i 1933 va fer Francesc Macià a Figueres, les que va fer Lluís Companys el 1934 i el 1936 i la que feu Manuel Azaña el 1934.

 

Com a comissariat de la Generalitat va fomentar accions socials, culturals i d'obra pública i impulsà el Primer Congrés de Turisme de la Costa Brava, que se celebrà a Palafrugell el 16 d'octubre de 1933.

 

El 1934 fou elegit Mestre en Gai Saber del Felibritge Català per l'Acadèmia dels Jocs Florals de la Ginesta d'Or de Perpinyà.

 

Els fets del 6 d'octubre de 1934 el van agafar totalment desprevingut i la situació generada a Girona el superà. Fou detingut i traslladat a la presó de Girona, acusat d'haver mort el comandant d'Estat Major Dominguez Otero mentre llegia la proclama dels ocupants. Tot i que no va ser ell, el fiscal va demanar la pena de mort i finalment fou condemnat  a trenta anys de presó. El 13 d'octubre de 1934 fou cessat com a comissari delegat de la Generalitat.

 

Va estar empresonat dos anys i en aquest període va escriure una comèdia dramàtica titulada S.O.S., el llibre Ell, a la presó i alguns treballs de traducció. També des de la presó es presentà, per la província de Girona, a les eleccions al Congrés dels Diputats de la República del 16 de febrer de 1936 i fou el candidat més votat de la província. Quatre dies després de les eleccions fou alliberat i traslladat a Figueres pels seus amics Santaló, Mascort, Balsells i Dàrius Rahola, director de l'Autonomista, on la ciutat li feu una multitudinària rebuda.

 

El dia 21 de febrer de 1936 la Federació Socialista de l'Empordà li va retre un homenatge i l'1 d'abril del mateix any Empordà Federal li va dedicar, sencer, el número especial del vint-i-cinc aniversari del periòdic.

 

El 3 de març d'aquell any el restituïren en el càrrec de Comissari-Delegat de la Generalitat, però va dimitir, decebut, quinze dies després.

 

L'inici de la Guerra Civil, just després de l'experiència a la presó, afectaren la seva personalitat quan va haver de viure, juntament amb altres companys d'Esquerra Republicana, la caòtica i sanguinària situació d'aquells dies.

 

Aquell any 1936 publicà Contes de la viu-viu i de la xiu-xiu, i l'edició en llibre de l'obra Quan s'ha perdut la fe que ja havia estrenat al teatre anys abans.

 

Durant el conflicte fou nomenat cònsol d'Espanya a Perpinyà i més tarda de Lió. En aquella època va protestar davant la República, pels bombardejos que feia l'aviació nacionalista sobre Figueres.

 

L'any 1938 aparegueren els seu assaig La fi de Don Juan i el llibre que havia escrit quan estava reclús Ell a la presó.

 

Acabada la guerra es va exilià a França, s'instal·là a Amélie les-Bains, a Niça i passava èpoques a Perpinyà a casa dels Pitxons, uns Figuerencs com ell, també exiliats. Aquells anys d'exili va escriure el treball Per Catalunya, que publicà el 1945.

 

La matinada del 20 de març de 1949 va morir a Sant Mathieu de Perpinyà i fou enterrat al cementiri del Voló.

Col·laboracions

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

Llicència de Creative Commons

CIVTAT.CAT És un projecte sense afany de lucre impulsat gràcies al suport desinteressat de col·laboradors.

Darrera actualització: juliol de 2021