Joan Puig i Ferreter (1882 ·1956)

La píndola

 

«En fi, tornem a la primera etapa d'on naixia “Servitud”. Jo veia els periodistes de Don Hilarió ben inferiors a l'obrer, a l'artesà, al menestral. Gent fracassada gairebé tota, runes d'una morta aspiració intel·lectual, derrotes d'escriptors, d'artistes, la major part. (Potser a la nostra terra els periodistes es recluten entre aquesta gent). Però per què tantes pretensions, tants fums de superioritat? Jo, essent a “La Vanguardia”, m'havia casat -amb cent vint-i-cinc pessetes al mes!- i d'aquest fet em sentia caigut, exiliat i condemnat al punt que em feia llàstima jo mateix i només aspirava a sortir d'aquells llimbs. I vet aquí que al meu entorn veia runes plenes d'orgull, de petulància, de fums, que pel fet d'escriure en un diari i per un miserable sou, es creien déus de l'Olimp. A part els canalles, els cretins, els grimpaires i traficants, que en periodisme pul·lulen com en el seu element. No ho vaig poder aguantar més i vaig fer “Servitud”, amb la persona calibanesca de Don Hilarió per centre (Caliban amb la força dels seus milions, amb totes les misèries del cos o de l'esperit), envoltat d'Ariels eixalats o enfangats. Només en vaig exceptuar l'Agustí Calvet (Gaziel), perquè em semblà d'una altra raça, i a Miquel dels Sants Oliver vaig atribuir un paper superior d'intel·ligència sacrificada al diner, com així fou»

 

Fragment de l'obra ‘Servitud al Diari d'un escriptor. Ressonàncies’, de Joan Puig i Ferreter escrita entre 1942 i 1952

 

Fill de Consol Puig i Ferreter i d’un terratinent, cunyat de la mare, que no el va reconèixer mai, Joan Puig i Ferreter va néixer a la Selva del Camp el dia 5 de febrer de 1892.

 

Atret per la literatura des de molt jove començà a publicar versos a revistes catalanes comarcals. A Reus, s’integrà al grup literari que es reunia a la llibreria de Josep Aladern, i d’aquesta manera es vinculà al modernisme.

 

Va treballar d’aprenent de barber i de mosso de farmàcia i, després d’un intent de suïcidi, entorn el 1901 es va traslladar a Barcelona, on va treballar en farmàcia i inicià estudis en aquesta matèria que va deixar ben aviat.

 

Va exercir diversos oficis mentre s’introduïa en el sector més anàrquic del modernisme barceloní i publicava poesia a diverses revistes literàries i el seu primer conte a la Revista del Centre de Lectura de Reus.

 

En una situació de dificultats econòmiques i de crisi sentimental, el 1903 va viatjar a la Provença, on va iniciar una vida vagabunda, de la qual va extreure abundants materials que després var utilitzar en la seva obra literària. Més endavant, es va traslladar a París.

 

El 1904 va tornar a Barcelona i va emprendre una densa tasca literària, publicant primer els treballs iniciats a França i després materials nous, centrats sobretot en el teatre. A Diàlegs dramàtics , de 1904, Diàlegs imaginaris de 1906 i L’Art dramàtica i la vida de 1908, plantejava la seva visió del teatre i dels seus objectius.

 

En una primera etapa literària, entre 1904 i 1914, es va centrar en la producció teatral de llenguatge agosarat que el situava a l’avantguarda del teatre modernista. D’aquest període són les obres La Dama alegre de 1904, El Noi mimat de 1905, La Bagassa (Boires de ciutat) de 1905, inèdita, Arrels mortes de 1906, Sepulcres de 1907, inèdita, Aigües encantades de 1908, La Dama enamorada de 1908, Drama d’humils de 1909, La Innocent de 1912, Desamor de 1912, El Gran Aleix de 1912 i La Dolça Agnès de 1914, publicada molt després de la seva defunció. L’estrena d’aquestes obres va tenir respostes desiguals, però amb alguns èxits importants de públic.

 

Presentà també traduccions al català d’obres de Shakespeare, Gorki i Tolstoi i, més endavant, de Curwood.

 

Durant aquest període, amb estades a França, Itàlia i el seu poble, va col·laborar en “El Poble Català”, “Catalònia” i “L’Avenç”. El 1911 va entrar a treballar com a redactor nocturn a “La Vanguardia” i el 1913 es va llicenciar en Filosofia i Lletres, secció d’Història, per la Universitat de Barcelona.

 

En una segona etapa literària, entre 1917 i 1924, va continuar escrivint teatre i va fer una primera incursió en la narrativa. D’aquest període són les obres: La Senyora Isabel, Garidó i Francina i No era un somni, totes tres de 1917, Si n’era una minyona de 1918, El Gran enlluernament i Un Home genial de 1919, Les Ales del fang i La Dama de l’amor feréstec de 1921 i L’Escola dels promesos de 1922. El 1918 publicà la novel·la curta La Novel·la d’Esther, primera obra en narrativa.

 

El 1920 deixà de treballar a “La Vanguardia” i entrà de redactor nocturn, a “El Dia Gráfico”, on féu servir el pseudònim de Juan de Siena i, el 1922 deixà aquest diari i entrà com a redactor diürn a “Tribuna”, un diari que va dirigir en alguns períodes i on va treballar fins al seu tancament, el novembre de 1924. Va col·laborar en les revistes “La Campana de Gràcia” i “L’Esquella de la Torratxa” i va dirigir “Mar i cel”, un setmanari publicat entre el 1923 i el 1924.

 

Entre 1924 i 1936 va escriure, sobretot narrativa, però s’apartà dels corrents noucentistes i el 1924 va guanyar el Premi La Novel·la d’Ara amb L’Home que tenia més d’una vida. Altres obres destacades d’aquest període son Les Facècies de l’amor i el volum de narracions El Cas de Joan Anglora; Els quatre embriacs; Les tres gemmes de l’aventurer totes de 1925, Els tres al·lucinats, també Premi La Novel·la d’Ara i Servitud, memòries d’un periodista ambdues de 1926 i Una mica d’amor, del mateix any i guardonada amb el Premi Concepció Rabell de 1927, Vida interior d’un escriptor de 1928 i El Cercle màgic de 1929) guanyadora de la primera edició del Premi Joan Creixells.

 

En fundar-se l’Editorial Proa, el 1928, va ser director literari de la col·lecció Biblioteca A tot vent, des de la qual va impulsar les traduccions al català de grans escriptors de la literatura universal. Va col·laborar en publicacions diverses, com “La Publicitat”, “La Veu de Catalunya”, “Revista de Catalunya”, “Llegiu-me”, “La Nova Revista”, “La Rambla de Catalunya”, “L’Opinió”, entre d’altres i va ser professor de cultura general a l’Escola del Treball de Barcelona.

 

Amb la proclamació de la República, va iniciar una intensa trajectòria política, com a membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser diputat per Barcelona a les Corts constituents de la República espanyola entre 1931 i 1933 i, per la mateixa demarcació, al nou Parlament de Catalunya, elegit el novembre de 1932.

 

Va intervenir en nombrosos actes de propaganda arreu de Catalunya i va intentar que l’Ajuntament de Barcelona impulsés un “Teatre del poble”, destinat a acostar-lo als sectors populars.

 

El 1933 va ser nomenat membre de la Junta de Museus de Barcelona i el 1935 s’incorporà al Comitè Executiu d’Esquerra, reestructurat després dels Fets d’Octubre de 1934.

 

Va reprendre la seva producció literària amb la novel·la Camins de França de 1934, que recuperava aspectes autobiogràfics de la seva estada a França a començament de segle i que ha estat considerada per la crítica com la seva millor obra; el recull de relats On són els pobres?… i altres històries de Nadal de 1934, la voluminosa novel·la en tres volums La Farsa i la quimera de 1936, i el drama Anna, darrera la cortina de 1936, any qye també publicà una adaptació de Peer Gynt, d’Ibsen, que va fer amb Ventura Gassol, i en que va participar en la fundació del Club de Novel·listes.

 

El 1932 va dirigir “La Campana de Gràcia”, que començava una nova etapa i, pels volts de 1935, va col·laborar en el diari “El Diluvio” i en el setmanari “L’Horitzó”, amb el pseudònim Antoni Ardèvol.

 

El juliol de 1936 va anar a França per promocionar l’Olimpíada Popular de Barcelona i, dies després, just iniciada la Guerra Civil, va ser nomenat comissari delegat de la Generalitat a la muntanya de Montserrat, càrrec des del qual organitzà l’evacuació dels monjos del monestir, la protecció dels béns culturals i la instal·lació d’una casa de convalescència.

 

Després va ser nomenat conseller d’Assistència Social en dos governs de la Generalitat successius i de curta durada. En cessar com a conseller, va ser nomenat delegat i pagador de la Generalitat a França i enviat a París, amb una partida econòmica per a l’adquisició d’armament. Segons la seva versió, per indicació del conseller Josep Tarradellas i amb la supervisió de funcionaris de la Generalitat, va desviar algunes sumes a un fons secret, que s’hauria repartit entre personalitats catalanes exiliades, ell inclòs. Aquest afer, però, el va fer mereixedor de fortes acusacions d’apropiació indeguda de cabals públics i el deixà en una situació de marginació dins el món dels exiliats. Amb tot, cap de les persones que ell esmentà com a implicades el desmentí, ni el el defensà.

 

Des de 1938 va residir a París i el 1940, arran de l’ocupació nazi, es traslladà a la finca Les Sablons, a Saint-Martin-le Beau, vora Tours, propietat de Ventura Gassol. Entorn el 1946 va tornar a París.

 

Durant els anys d’exili va emprendre la publicació d’el cicle El Pelegrí apassionat, en dotze volums, en el qual va re-elaborar bona part de la seva obra anterior i on va presentar les pròpies vivències, envoltades de multitud de personatges de ficció, però identificables amb els principals noms de la cultura i la política catalanes del moment, intentant una justificació de la seva pròpia actuació i honorabilitat. Va iniciar-ne la publicació el 1952, a Edicions Proa, represes a Perpinyà sota el seu patrocini, però molts dels volums del cicle no es publicaren fins després de la seva mort (el darrer es publicà el 1977, ja a Barcelona).

 

Va escriure també el treball memorístic Ressonàncies, entre 1942 i 1952, dietari de tema literari i polític, editat també després de la seva mort, en dos volums: Ressonàncies l’any 1975, amb les anotacions de tema literari, i Memòries polítiques l’any 1981, amb la part política.

 

El novembre de 1951 va ser nomenat ministre de Justícia al govern republicà espanyol a l’exili presidit per Félix Gordón Ordás, en representació catalana. El juliol de 1954, amb la salut força malmesa, dimití del càrrec.

 

Va morir a París el dia 2 de febrer de 1956.

Col·laboracions

 

Fragment d'una novel·la

CIVTAT 8

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

Llicència de Creative Commons

CIVTAT.CAT És un projecte sense afany de lucre impulsat gràcies al suport desinteressat de col·laboradors.

Darrera actualització: juliol de 2021