Col·laboracions

 

Vicenç Prat i Brunet, nascut a Manresa el 27 de desembre de 1902, va viure una joventut inquieta i entusiasta. Apassionat dels llibres, de la música i de l’esport, va ser un membre actiu de diverses entitats.

 

Més endavant es va dedicar al periodisme, col·laborant en els diaris i revistes “El Pla de Bages”, “La Veu de Catalunya”, “El Dia”, “Ciutat” i va ser fundador de “L’Om”.

 

El 1932 va publicar, amb il·lustracions del seu amic Anselm Corrons, Un «Llibre Verd», un retrat irònic, humorístic i crític, però alhora tendre de la Manresa de la seva època.

 

Durant els primers anys de la República va ser regidor de Cultura de l’Ajuntament, dedicant molts esforços en l’àmbit de l’ensenyament.

 

Impulsor, actiu i autodidacte, participa en moltes iniciatives literàries, musicals, cinematogràfiques, teatrals, artístiques i cíviques.

 

Des dels 13 anys va treballar de joier, ofici que va aprendre, com el de rellotger, als Magatzems Jorba.

 

Defensor del catalanisme, va ser membre d’Acció Catalana des que es va crear, l’any 1922.

 

L’any 1929, Prat va participar en la fundació de “L’Om” un full de publicació quinzenal, molt ben rebut, que oferia l’actualitat des d’una òptica totalment nova i allunyada dels clàssics periòdics comarcals.

 

Els grups de la Manresa més clàssica es va posar en guàrdia i des del segon número van pressionar l’impressor Ramon Torra i, un per un, els anunciants, per a deixar-los sense impremta i ingressos.

 

Durant un període de la República, després de les eleccions de

1934,va ser regidor de Cultura de l’Ajuntament de Manresa i, com a conseqüència dels fets del 6 d’octubre d'aquell mateix any 1934, l’Ajuntament de Manresa va ser pres militarment i ell va ser empresonat, primer a Manresa i després a Barcelona. Per Nadal va sortir amb llibertat provisional i, més endavant, va ser rehabilitat en el seu càrrec.

 

A principi de 1936 va dimitir i es va traslladar a Barcelona i, una vegada acabada la guerra, l’any 1939, va passar tres anys d’exili a França.

 

Va morir, a Barcelona, l’onze de setembre de 1957.

 

El 22 de novembre de 2002, amb motiu de l’any del centenari del seu naixement l’Ajuntament de Manresa i el Centre d’Estudis del Bages li van retre un homenatge on es varen presentar l’edició del llibre Memòries de Vicenç Prat i Brunet i la reedició de la seva obra Un Llibre Verd. Aquell mateix dia el diari Regió7 dedicà una pàgina a la seva trajectòria.

 

La píndola

 

«Allò que a estones ens havia semblat una taca de llot, apareixia ara com una fase brillant de meritòria civilitat; interpretació subjectiva i circumstancial. Però jo estava decidit i havent-se guanyat, molt més: em semblava, com aquell pare que ja té els fills grans, que podia morir-me perquè ja no feia falta. I si la lluita havia de continuar, els mètodes que es posaven de moda, no m'abellien. Fracassava el diàleg substituït per la pistola amenaçadora, i com que a mi les armes em fan fàstic, em fan por, i no les sé fer anar, també resultava una gran temeritat marcar passos de minuet i assajar epigrames persuasius, les mans a la butxaca i un brot d'alfàbrega a l'orella, al bell mig d'un arsenal. Era molt millor, com tothom deia, no fer nosa»

 

Fragment del darrer capítol de les ‘Memòries de Vicenç Prat’ on reflexiona sobre els fets ocorreguts el 6 d'octubre i la seva detenció