Josep Gaspar i Serra (1892 ·1970)

Col·laboracions

 

El fotògraf, cineasta i pioner de la fotografia aèria Josep Gaspar i Serra va néixer a Manresa l’any 1892. Fill petit de la família formada per Bernat Gaspart i d'Ignàsia Serra, propietaris de la sabateria de més prestigi de la ciutat, tenia dues germanes. Va estudiar batxillerat i comerç a l'escola dels Germans Maristes.

 

Als deu anys quedà impresionat pel cinema en veure la projecció, en una barraca de fira, de pel·lícules com L'arribada del tren dels germans Lumiere i La catàstrofe de la Martinica de Georges Méliès.

 

Pels volts de 1903 es traslladà a viure, amb els seus pares, a Barcelona i continuà els estudis a La Salle Condal, gràcies a el seu oncle -propietari de la Casa Serra, situada a la Diagonal- que els hi va pagar.

 

Just acabats els estudis li oferiren feina de comptable a la casa Gaumont, dedicada a la venda a l'engros d’aparells de fotografia i de cinema, gràcies a una recomanació de la seva germana, que hi treballava.

 

Aficionat a la fotografia, Gaumont li va brindar l'oportunitat de fotografiar el catàleg de productes de l'empresa i formar-se com a fotògraf i operador a la central de París, fet que va resultar de tot transcendental per a la seva carrera.

 

En tornar a Barcelona, el 1907, va fer el seu primer curt documental Concurs de sardanes al Parc Güell i, el 1908, la Gaumont li encarregà una sèrie de pel·lícules d'actualitat. Amb una càmera Prestwich filmà documentals de la festa dels toros, el Monasterio de Piedra o la ciutat de Tetuan.

 

Un any més tard, el 1909, per l'interès dels representants de Gaumont a Rússia, li encarregaren que fes un documental de la Setmana Tràgica de Barcelona. La tarda del 3 de novembre d'aquell any va filmar a La Garriga, en el marc de la festa del Teatre de Natura, l'obra de teatre Flors de Cingle d'Ignasi Iglésias. Aquella mateixa nit es va projectar la pel·lícula al cinema Palacio de la Ilusión de Barcelona i, dies després, al Diorama.

 

El 1910 la casa Gaumont li va fer una gratificació extra de cinc mil francs per l'èxit que va obtenir el documental que li havien encarregat sobre la revolució portuguesa i on va poder captar les úniques imatges existents de la Reina Amèlia i el Rei Manuel acomiadant-se a Gibraltar abans d'emprendre viatge en vaixell cap a Anglaterra. Un any més tard, el 1911, filmà el naufragi del trasatlàntic Delhi a les costes d'Àfrica.

 

La Gaumont li encarregà de filmar, el 5 de febrer de 1912, l'estrena del cuirassat España al Ferrol, on hi assistia el Rei Alfons XIII. Aprofità l'estada per fer fotografies de la ciutat i es va perdre la sortida del vaixell. Això va fer que en tornar a Barcelona tingués problemes i, el març d'aquell any, acceptés una oferta que Enrique Blanco, director del diari "Los Sucesos" de Madrid, li havia fet mentre era a Galícia, per dirigir uns importants laboratoris cinematogràfics que estaven muntant a la capital de l'estat.

 

A partir de llavors, juntament amb els seus companys d'estudi Enrique Blanco i Alberto Arroyo, es dedicà a realitzar documentals d'actes oficials, innauguracions i funerals de l'època i filmaren, a Pamplona, les festes de San Fermín que van plasmar en la pel·lícula Corridas de toros. El mateix 1912 van codirigir les pel·lícules Del Roncal a Uztarroz, Irati i Vicio y Virtud.

 

Veient poc futur al projecte, el mateix any l'abandonà i fou contractat com operador de la pel·lícula còmica produïda pel compte de Vilana Los sueños de Palomeque.

 

El 1914 fou contactat com a tècnic per la productora madrilenya "Chapalo Films", on hi filmà més pel·lícules de toros i els films Amigas siempre i La cueva vengadora. El 1915 la productora desapareixia i, un any més tard, el 1916, viatja a Nova York amb inteció d'ampliar coneixements. Allí coincidí amb Pierre Benoist, un antic company de Gaumont, que l'ajudà a introduir-se.

 

Als Estats Units adquirí molta tècnica i treballà als estudis "Goldwyn", on feu d'operador de dues pel·lícules de William Surrey Hart, i a "Norma Talmadge Film Corporation" on, el 1917, feu de segón operador a la pel·lícula Panthea, dirigida per Allan Dwan i protagonitzada per la mateixa Norma Talmadge.

 

El 1919, amb una càmera Bell&Howell comprada a Chicago, tornà a Barcelona on fundà, amb capital nord-americà, la "Regia Art Films Corporation New York", de la que fou gerent i on impulsà les filmacions aèries, espaecialitat en la que fou un destacat especialista, tant en fotografia com en cinema. Aquell mateix any fou operador a la pel·lícula El Rey de las montañas, dirigida per Baltasar Abadal i estrenada, el 12 de març de 1920, al cinema Eldorado de Barcelona.

 

Amb la seva productora dirigí, el 1920, les pel·lícules Noche de estreno i La Virgen bruja i els documentals La fabricación de pelotas para el deporte de la cancha, Pesca en las costas barcelonesas i La confección de encaje de bolillo. A mitjans de 1920 les presentà a Nova York, on rebé molt bona critica, i en tornar a Barcelona fundà, juntament amb Josep Cabot, Pere Fàbregas, Pompilio Nadal i els germans Josep i Joaquim Moreu, els estudis "Regia Artis Films" que, el 1920, produiren la seva pel·lícula Biografia y muerte de Joselito. Aquell mateix any la Gnomo Films el contractà com a operador de les pel·lícules Como el perro del hortelano i Por teléfono.

 

Com a fotògraf va ser un dels pioners de la fotografia aèria catalana i, entre 1920 i 1933, va ser el fotògraf oficial de l’aeròdrom Canudas.

 

El 1921 fou el càmera del film Lilian, produït per la productora catalana "Good Silver Films Co." i aquell mateix any "Principal Films" li encomanà la direcció de fotografia dels films, dirigits per Henri Vorins, Pobres niños, de 1921, Militona i La tragedia de un torero, de 1922 i Pedrucho, de 1924.

 

Aquells any es dedicà també a filmar, des de l'aire, bona part de la geografia de Catalunya, Castellò, València i Alacant. El 1923 rodà La Dolores, dirigida per Maximilià Thous, el 1924  La Casa de Troya, una gran producció de molt èxit escrita i dirigida per Pérez-Lugín i, el 1925, Nobleza baturra, de Juan Vila-Vilama i Joaquín Dicenta i El Niño de Oro, de José Maria Granada.

 

Casat amb la italiana Josefina Montiglio, amb qui va tenir un fill, Josep, va col·laborar en les principals revistes gràfiques del seu temps. El 1925 col·laborà al setmanari esportiu“Stadium” i, entre altres també publicà a “Mundo Gráfico” de Madrid o “El Heraldo”.

 

El 1926 treballà a Valencia on feu d'operador de les pel·lícules La alegría del batallón i Moros i cristians, ambdues de Thous, Justícia de Dios, d'Hipólito Negre i La Malcasada, una controvertida cinta, escrita pels periodistes Francisco Gómez Hidalgo y José Lúcio, que fou molt criticada en la seva estrena a Madrid que fou suspesa a mitja sessió.

 

El 1928 rodà Fabricante de suicidios dirigida per Francesc Elias i, el 1929, L'Auca del senyor Esteve, adaptació d'Adrià Gual de l'obra de Santiago Rusiñol que, dirigida per Lucas Argilés, fou un gran fracàs comercial.

 

L'any 1929, amb motiu de l’Exposició Universal, va formar societat amb amb els fotògrafs Josep Maria de Sagarra i Pau Lluís Torrents, el seu cunyat. Aquesta aliança, que va

durar uns quants anys, motivà que els companys els anomenessin Els Tres Reis Màgics. Aquell mateix any, l'editorial Joventut li encarregà un reportatge de fotografíes aèries de Barcelona que publicà en un llibre commemoratiu de l'Exposició.

 

Entre juliol i desembre de 1930 fotografià l'actualitat catalana per a la revista "Imatges" i, el 19 de juny de 1931 publicà a "L'Esquella de la Torratxa" les fotografies dels actes oficials d'homenatge i el funeral de Santiago Rusiñol.

 

El 1931 fou responsable de fotografiar les escenes aèrees del film francés Sous les casques de cuir i filmà el documental La Proclamació de la República. El 1932, contractat per "Orphea Films" de Barcelona, la primera productora de cinema sonor d'Espanya, rodà Pax, de Frances Elias, amb qui va repetir al curt còmic El último día de Pompeyo, del mateix any, i al film musical Boliche, de 1933.

 

El 1933 també fou operador de Mercedes, de Josep Maria Castellví, i d'El Relicario, de Ricard de Baños i, el 1934, dirigí la paròdia taurina El niño de las coles i el film ¡Qué tío más grande!

 

El 1935 filmà el documental aeri La Costa Brava i tornà a treballar amb Elias a Rataplán, col·laboració que s'allargà durant la guerra civil amb Bohemios, de 1937, i ¡No quiero, no quiero!, de 1938. El 1939 roda Gloria del Moncayo, de Juan Parellada i La tonta del bote, de Gonzalo Delgrás.

 

Acabada la guerra fou operador de Salomé, de Feliciano Catalán i Pilar Guerra, de Félix de Pomés i rodà per a Ramon Quadreny els films La alegría de la huerta, el 1940 i Muñequita, el 1941. També el 1941 fou operador d'El sobre lacrado, de Francesc Gargallo i del musical Melodias prohibidas, de Francesc Gibert i dirigí la pel·licula Sol de Valencia.

 

El 1942 fou operador a les pel·lícules La niña está loca d'Alejandro Ulloa i S.E. el Mayordomo de Miquel Iglesias,  i dirigí Se ha perdido un cadaver.

 

El 1943 fou operador a ¡Que família! dirigida per Ulloa i, el 1944, dirigí juntament amb José Millán, el film La llamada del mar. El 3 de desembre d'aquell any moria la seva dona.

 

El 1945 fotografià per Ulloa És peligroso asomarse al exterior i per a Quadreny, Eres un caso, un film protagonitzat per Fernando Fernan-Gómez. El 1946 treballà amb Arturo Duarte a El huésped del cuarto número 13 i amb Gonzalo Delgrás a Oro y Marfil.

 

A partir de 1947 treballà de fotògraf d'esports per a diverses publicacions catalanes fins que, el 1949, es va traslladar a Montevideo contractat per Pau Lluís Torrents. En acabar la segona pel·lícula, l’any 1953, la productora va plegar i es traslladà a viure a Buenos Aires, a l’Argentina, on hi va muntar un estudi fotogràfic i on feu amistat, entre altres, amb Margarida Xirgu, Lucas Demare i l'escenògraf valencià Gori Muñoz.

 

Uns anys més tard fou atropellat i les seqüeles li impediren continuar treballant. Això el va fer decidir a tornar a Barcelona on també li fou molt difícil trobar feina.

 

L’any 1969 La Setmana Cinematogràfica de Molins de Rei li va retre un homenatge per tal de procurar-li ajuda i reconèixer-li els mèrits. Aquell any, per garantir-li uns ingressos, Gonzalo Suarez a El extraño caso del Dr. Fausto i Vicenç Lluch a Laia, el feren constar en els crèdits com a operador.

 

Va morir, als 77 anys, a l'Hospital Clínic de Barcelona, el dia 12 de gener de 1970, pocs dies després que retrobés un amic de joventut, anomenat Subirana, que veient l'estat de pobresa en que malvivia, li brindà ajudar-lo en muntar un laboratori fotogràfic.

 

El 1982 Maria Teresa Ros i Vilella -autora junt amb Miquel Portr i Moix del llibre Història del cinema català (1895-1968)- va escriure la biofilmografia La vida i l'obra de Josep Gaspar i Serra que es publicà a la "Revue d'Histoire du Cinéma" editada a Perpinyà i que també s'inclogué, el 1985, en el primer volum de "Cinematògraf" els annals que publicà la Federació Catalana de Cine-Club.

 

El desembre de 1994 l'editorial Joventut publicà "Barcelona des de l'aire. Ahir i avui." amb una comparativa entre les fotografies aèrees que Gaspart realitzà el 1929 amb les que, amb els mateixos enquadraments realitzà Jordi Todó,

per tal d'observar la transformació de la ciutat en seixanta-cinc anys. L'obra es completà amb textos de Nèstor Lujàn, Manuel Delgado, Juan Pedró Yàniz i Esteban Martín Morales on exposen la seva visió de Barcelona i una semblança de Josep Gaspar.

 

Després de tres anys de treball de restauració i digitalització, el febrer de 2011 la Filmoteca d'Andalusia i la Conselleria de Cultura de la comunitat andalusa van presentar la seva pel.lícula Un dia por Màlaga. Aquest documental mut i d'una hora de durada que havia dirigit el 1914, li fou encarregat pel propietari del cinema Pascualini, amb l'objectiu de gravar els seus clients i que després es poguessin reconèixer, i es va projectar en aquella sala fins a finals de la Guerra Civil.

 

La píndola

 

«En Josep Gaspar i Serra, que és potser el més conegut dels fotògrafs de cinema a Espanya i que durant molts anys va ser cameraman de la casa Gaumont de París, a la Península Ibèrica i a les costes d'Àfrica, acaba de tornar al seu país després d'una curta estada a Nova York, on ha aconseguit vendre diversos milers de metres de pel lícules preses sota la seva direcció a Espanya. El cas mereix menció especial, perquè entenem que és el primer en la seva classe. Les cintes que es tracta van ser preses, dirigides i revelades a Espanya, amb actors de la raça i sense que intervingués en la interpretació i en la manufactura cap element estranger, i la prova que aquest primer assaig del Sr Gaspar (que va ser qui es va encarregar de tot) va donar bons resultats, la tenim en la facilitat amb què va disposar dels seus negatius a Nova York»

 

Fragment de l'article ‘Es venen a Nova York cintes fetes a Espanya’ publicat a la revista Cine Mundial de Nova York, el setembre de 1920