Col·laboracions

 

Cançó (Trad.)

CIVTAT 8

 

 

Nascut a Sant Andreu de Palomar la nit de Nadal de 1905, Melcior Font i Marsà fou un poeta, escriptor, traductor, periodista, dibuixant i assessor literari de cinema.

 

De molt jove ingressà al Seminari de Barcelona, on va tenir de professors Carles Cardó i Lluís Carreras, amb qui va mantenir sempre més relació, malgrat haver abandonat la carrera eclesiàstica.

 

En sortir del Seminari va iniciar la seva carrera de periodista. Va col·laborar en els diaris "La Publicitat", "El Matí" i "La Nau", i més tard, va entrar a treballar a "La Veu de Catalunya" com a responsable de la secció Vida Literària.

 

L’any 1921 guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals de Sarrià de Ter i fou premiat als Jocs Florals de Girona. El 1922 guanyà la Flor Natural a Manresa i fou premiat als Jocs Florals de Cassà de la Selva.

 

Entre 1920 i 1930 va col·laborar en moltes publicacions d'aquella època com "L'Almanac dels Arts", "La Revista", "D'ací d'allà", "La Veu del Montserrat", "Quaderns de Poesia" "Imatges", "Revista del Centre de Lectura de Reus", "Ciutat" i, especialment, a "La Publicitat" i a "Revista de Catalunya", on hi treballà de redactor.

 

El juny de 1926, essent redactor de "La Publicitat" va fer el seguiment de l'accident i l'agonia d'Antoni Gaudí, el mateix any que obtingué un premi en el concurs musical del 3r Centenari de la mort de Sant Francesc.

 

Entre 1926 i 1928 col·laborà a la revista "Llegiu-me" on compartia pàgines amb Caterina Albert, Prudenci Bertrana, Josep Carner, Josep Navarro Costabella i Domènec Guanse, entre altres.

 

El febrer de 1927 va publicar a "Revista de Catalunya" l'extens reportatge Joan Crexells: Dades per a una biografia», en memòria de qui fou gran amic seu.

 

Va treballar en la selecció, correcció i supervisió de textos de l'Editorial Barcino, per qui també va escriure, l'any 1928 l'antologia El teatre català anterior a Pitarra: Josep Robreño, Francesc Renart, Abdon Tarrades.

 

Col·laborador habitual de Rovira i Virgili, aquest li encomanà, el 1929, la direcció del setmanari infantil "Jordi", càrrec que exercí els primers nou números. Aquell mateix any traduí per a la Col·lecció Popular Les Ales Esteses, dirigida per Avel·lí Artís i Balaguer, l'obra Mimí Pinson ; seguit de Frederic i Bernardeta ; El fill del Tizià d'Alfred de Musset.

 

El 1929 traduí Graziel·la, d'Alphonse de Lamartine, a la col·lecció A tot vent de Proa, editorial per a qui publicà aquell mateix any, Guillem Tell: adaptació per a infants de diversos moments de la tragèdia d'Schiller.

 

També el 1929 es publicaren les seves traduccions de les obres L’illa de color de rosa, de Charles Vildrac, i El país de les 36.000 voluntats d'André Maurois i, coincidint amb l'Exposició Internacional de Barcelona, il·lustrà diversos cartells publicitaris.

 

El 1930 publicà el llibre infantil Les cinc Rondalles de Jesús Infant, amb il·lustracions de Josep Longoria.

 

Va ser el valedor de Joan Duch i Arqués, poeta noucentista, animant-lo a publicar. Entre 1927 i 1928 va conviure amb ell a Encamp, Andorra, juntament amb Josep Almacelles i Pere Sans, quan patia una tuberculosi irreversible que se l'endugué l'any 1929. El 1931, pòstumament, va prologar el seu llibre Les hores gerdes publicat per Publicacions de Vida Lleidatana.

 

El 1932, es publicà i s'estrenà al teatre Romea la seva traducció de l'obra de Francis de Croisset Drama en tres actes i sis quadres.

 

El 1934 participà en l'obra Josep Ma de Sagarra, una biografia del poeta dins la col·lecció La Nostra Gent dels Quaderns Blaus i, el 1935, va seleccionar i prologar Cançoner de Nadal i va traduir l'obra David Golder, d'Irene Nemirovski. Aquell mateix any

va traduir, també, dos contes per a l'Editorial Joventut: Emili i els detectius, d'Erich Kaestner i Petits contes per a nois petits, de Valeri Carrick.

 

Militant d'esquerra Republicana des dels seus inicis, el 1931 fou nomenat secretari del Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ventura Gassol, càrrec que ocupà fins el 1936, excepte el temps que foren destituïts i detinguts tots els integrants de la Generalitat, pels fets del 6 d'octubre de 1934.

 

El 1936 va publicar a “Quaderns de Poesia” Nou poemes del Montseny, potser l'obra mes coneguda i reconeguda d'ell. També aquell any, per encàrrec de Rovira i Virgili,  va escriure, Biografia de Valentí Almirall.

 

La tardor d'aquell 1936 va ajudar a la sortida del país de milers de persones perseguides pels extremistes i a preservar el patrimoni artístic i cultural abans de marxar a l'exili a França. Primer feu una estada a Niça, on conegué i feu amistat amb el productor i distribuïdor cinematogràfic francès Marcel Pagnol, i més tard a París on s'instal·là en un petit pis a Quai des Orfèvres. La casualitat l'apropà al mon del cinema i treballà de guionista, d'assessor literari i de representant de diverses companyies americanes.

 

Els primers anys a Paris va continuar la tasca de suport als nacionalistes catalans republicans perseguits pel règim franquista i, el 1945 va formar part del comitè organitzador del Centenari del naixement de Jacint Verdaguer, integrat per Joan Alavedra, Just Cabot, Armand Obiols, Nicolau M. Rubió, Alfons Serra-Baldó, Mn. Joan Tarré i Sans i Rafael Tasís i presidit per Lluís Nicolau d'Olwer.

 

L'any 1940, amb l'entrada de l'exercit alemany a París, fugí amb Jaume Miravitlles i l'arquitecte Giles Delau. Durant l'ocupació de París s'allotjà amb la seva dona en una masia prop de Saint-Martin-le Beau.

 

El 1946 es feu càrrec de la tria de la l'obra poètica del volum Miscel·lània Verdaguer, publicada a París i, el 1947 va col·laborar amb Armand Obiols en la publicació a l'exili de "Revista de Catalunya".

 

En cinema treballà per a pel·lícules com Journal d'un curé de campagne  de Robert Bresson, l'any 1951, o en la producció del doblatge al castellà de pel·lícules com El Salario del miedo de Henri Georges Clouzot, l'any 1953.

 

Va treballar a Unifrance i va fer una molt bona amistat amb Ives Montand i Simone Signoret, veins seus. L'any 1954, va col·laborar amb l'actor, realitzador, actor i productor francès Roger Leenhardt i, el mateix any conegué i feu amistat amb el director de cinema Ricardo Muñoz Suay, arran d'una estada d'aquest a Paris per rodar Sangre y luces. Els darrers anys va col·laborar amb Buñuel, Berlanga, Bardem, Muñoz i Couret, com a representant i promotor de les seves pel·lícules.

 

Una de les seves darreres aportacions poètiques foren els Goigs de Sant Romà dels Bons, una església romànica d'Andorra, que es publicaren a Barcelona.

 

El 28 de setembre de 1959, ingressat per una insuficiència renal greu, a l'Hospital Nord-americà de Paris, fou traslladat en tren a Barcelona, per voluntat pròpia, acompanyat per la seva dona, per tal de morir a la seva ciutat natal.

 

El 3 d'octubre de 1959 moria a Barcelona havent-se pogut acomiadar de molts dels seus amics de joventut, entre ells Marià Manent i Tomàs Garcés, que li van dedicar els poemes "Mort d'un poeta" i "En la mort de Melcior Font", respectivament. Carles Sentís, amb qui coincidí a la Generalitat republicana li dedicà extensos articles a La Vanguardia Española i a l'ABC.

 

Magda Martí i Travé, la seva vídua, es dedicà a recuperar la seva producció lírica amb la voluntat de publicar-la amb pròleg del seu gran amic Josep Carner. No hi ha constància d'aquesta edició.

 

El 1969, els Amics dels Goigs van publicar Goigs a la Mare de Déu de L'Abellera, que es venera en la propia ermita de la villa de Prades, amb poemes seus, de Josep Obiols i de Joan Llongueres.

 

Recordava Carles Sentís en un artícle a "La Vanguardia" que, l'octubre de 1977, en el viatge de retorn de Josep Tarradellas de l'exili, aquest, una vegada l'avió hagué enlairat, va exclamàr "Si ara ens veiés en Melcior Font!".

 

La píndola

 

«Vaig veure Joan Miró a casa de Melcior Font el dia 14 de juliol. Té un aire de liró indecís, com si estigués profundament sorprès de veure que el món no s'assembla a la seva pintura.

El seu arquetipus és Noel-Noel ("Ademai saisi par la peinture"). Font el va envescar amb tot de vils adulacions, amb una mímica exageradíssima. Ens va prometre "ore rotundo", que al mes de setembre ens donaria una obra important»

 

Record d'Armand Obiols, de la tasca de Melcior Font a Paris el 1948, per trobar finançament per a l'edició de la Revista de Catalunya