Col·laboracions

 

El pintor dibuixant i gravador Pedro Víctor Flores García va néixer el 29 de gener de 1897. Fill d'una família humil de Múrcia,va estudiar als Maristes i als Jesuïtes.

 

L'any 1907, amb només 10 anys, entrà a treballar d'aprenent al taller de pintura del mestre José Medina i començà a rebre classes de dibuix de José Sobejano al Círculo Católico.

 

Dos anys més tard, el 1909, deixà la feina del taller, aprengué fotografia a l'estudi d'Antonio Nicolás i anà a classes de dibuix a la Real Sociedad Económica de Amigos del País, on coincideix amb José Planes, Clemente Cantos, Luis Garay y Almela Costa.

 

El 1910 treballà uns mesos amb el litògraf José Alemán i aquell mateix any obrí el seu primer estudi a Múrcia, juntament amb els seus companys d'estudi. Dos anys després, el 1912, anà a classes de dibuix al Círculo de Bellas Artes de Múrcia, alhora que treballava de dibuixant litògraf al taller de Salvador Gaya.

 

L'any 1915, juntament amb Planes, Joaquín i Garay, va obrir un nou  estudi a Múrcia i un any més tard obtingué el primer premi del concurs regional de pintura de Múrcia.

 

El 1920 la Asociación de la Prensa organitzà una exposició on hi aportà les obres ‘Plaza de Belluga’ y ‘Puente Viejo’ i aquell mateix any exposà amb Luis Garay al Círculo de Bellas Artes de Múrcia.

 

L'any 1921 feu amistat amb el pintor Solana, a qui admirava, i el 1922 fou guardonat amb el segon premi al concurs de cartells del Círculo de Bellas Artes. Un any més tard, el 1923, exposà ‘El cojico de Yeste’ al IX Salón de los Humoristas de Madrid i, el 1924, obrí un nou estudi, amb Luis Garay, a Múrcia.

 

La seva primera exposició individual fou l'any 1925 al Círculo de Bellas Artes de Múrcia i dos anys més tard, l'octubre de 1927, exposà amb Luis Garay i Ramón Gaya a la Galería Dalmau de Barcelona.

 

L'abril de 1928, juntament amb Garay i Gaya, exposà a Madrid i, just després, viatjà amb ells a Paris per ampliar els estudis becat per la Diputació Provincial. A la capital francesa exposaren junts a la Galerie Aux Quatre Chemins i conegué a Francisco Bores, Hernando Viñes, Ismael de la Serna i Pablo Picasso. Bona part d'ells participaren en una exposició col·lectiva, el 1929, al Salon des Independents.

 

Aquell mateix any 1929 va fer la seva primera exposició individual a París, a la Galerie 23, on va rebre la visita de Pablo Picasso, i un any més tard tornà a exposar en una individual a la Galeria Dalmau de Barcelona. El 1931 participà a l'exposició col·lectiva de la Sociedad de Amigos del Arte de Múrcia i aquell mateix any exposà amb Garay al Lyceum de Madrid i amb Bores, Cossío, Dalí, Garay, Miró, Picasso y Solana a l'exposició de la Sociedad de Artistas Ibéricos a San Sebastià. Els dos anys següents l'exposició viatjà a Copenhaguen i Berlin.

 

El 1932 exposà els seus monotips al Círculo de Bellas Artes de Madrid i un any després, el 1933, es traslladà a viure a Catalunya, en guanyar la plaça de professor de dibuix a l'Institut Balmes de Barcelona. Dos anys més tard es doctorà en dibuix a la Escuela Superior de Pintura de Madrid i participà a la Exposición Nacional de Bellas Artes.

 

El 1936 fou un dels artistes que exposaren obra a l'exposició ‘L’art espagnol contemporaine’ de París, organitzada pel govern espanyol i la Sociedad de Artistas Ibéricos. Aquell any també participà a la Exposición Nacional de Bellas Artes a Madrid, però aquesta hagué se ser clausurada per l'esclat de la Guerra Civil.

 

En ple conflicte, l'any 1937, participà a l'Exposició Internacional de París, en una col·lectiva a Barcelona i fou guardonat amb el Segon Premi Nacional de Pintura. Un any després participà en col·lectives al Saló de Tardor i al Casal de la Cultura de Barcelona i fou distingit

amb el Primer Premio Nacional de Grabado.

 

El 1939 feu una exposició individual a l'Hôtel de Ville de Tours i a la Galerie Michel a Perpinyà i en acabar la Guerra Civil, s'exilià a París on s'integrà a l'anomenada Escola espanyola de París juntament amb Pablo Picasso, Ginés Parra, Francisco Bores i Antoni Clavé, entre altres. Obrí estudi a Montparnasse, des d'on va realitzar la major part del seu treball de pintura, il·lustració, disseny de tapisseries i escenografies.

 

L'any 1940 exposà en solitari a la Galerie Castelucho-Diana de París on va rebre la visita de Picasso i Negrín, president de la República Espanyola, que li compraren algunes obres.

 

Dos anys després, el 1942 tornà a fer una exposició individual a la  Galerie Gabrielle de Paris i el 1943 participà en l'exposició col·lectiva ‘Un groupe d'artistes de l'Ecole de Paris’ a la Galerie Des Trois Quartiers de la capital francesa que, dos anys més tard es repetí a la Galerie Roux Heutschel.

 

Aquell 1945  participà a la col·lectiva organitzada per Solidaritat Catalana a la Galeria Altarriba, on compartí obra amb Picasso i Clavé entre altres. També exposà en una individual a la Galerie Delpierre de París.

 

El 1946 participà en dues exposicions col·lectives a Praga i a Brno, patrocinades pel govern txec i l'associació d'artistes plàstics de Moràvia i Silèsia, amb Bores, Clavé, Domínguez, Peinado i Picasso. Amb ells repetí experiència a la Galerie Drouant-David i exposà també a la Galerie Desnos a Saint-Germain-des-Près i a la Galerie Visconti, en una exposició organitzada pel Comité franco español que presidia Pablo Picasso.

 

L'any 1947 exposà de nou amb Bores, Clavé, Domínguez, Peinado i Picasso a l'Anglo-French Centre de Londres i en una col·lectiva a la Galerie Alsace-Lorraine d'Orán, a Argelia. També els seus dibuixos foren exposats a Brno i Prostejov, a Txecoslovàquia i feu una individual a París.

 

L'any següent, el 1948 exposà individualment a Buenos Aires i a Praga. El 1949 participà en l'exposició ‘Chant profond de l’Espagne’ a Paris i, amb Clavé i Pelayo a Suïssa i, el 1951, en una col·lectiva a Caracas amb els companys de l'Escola de Paris.

 

L'any 1953 participà en l'exposició-homenatge a Vázquez Díaz al Museo de Arte Moderno de Madrid i, el 1954 exposà de nou a Paris i fou guardonat amb el Primer Premio Ciudad de La Habana a la II Bienal Hispanoamericana.

 

El 1955 exposà en una individual a la Corvée Galery de Los Angeles i participà en la III Bienal Hispanoamericana celebrada a Barcelona i, l'any següent, exposà a les galeries Grifé Escoda de Barcelona, Macarrón de Madrid i Dintel de Santander.

 

Els anys 1958 i 1959 exposà en una benèfica a favor del Sindicat de Premsa Artística Francesa i al Saló d'Art Lliure i a la Galerie Chardin de París.

 

El 1960 va exposar, després de molts anys, a Múrcia, a la Galería Chys i aquell any feu els primers esborranys del projecte de decoració de la cúpula del Santuario de la Fuensanta que començà l'any 1962. Durant aquesta obra s'instal·là a la seva Múrcia natal i en acabar tornà a Paris.

 

El 1963, exposà dibuixos a la Galeria Nacional de Praga i l'any 1964 participà al Salón del Grabado y Artes de la Estampación de Madrid on la Asociación Española de Artistas Grabadores li atorgà el primer premi. El 1965 participà a l'Exposició de Pintors espanyols de l'Escola de París a la Galeria Nacional de Praga i, el 1966, participà també a l'exposició ‘Mestres del segle XX’ a la Galeria Spéla de Praga.

 

El 8 d'octubre de 1967 Pedro Flores García va morir a París, on continuava tenint estudi a Montparnasse. La seva figura fou elogiada a les cròniques de Le Monde i Le Figaro que el qualificaren com un dels últims Montparnos.

 

La píndola

 

«Al seu taller estic envoltat d'aquell desordre pintoresc dominant també a l'obra de aquest, el més espanyol dels espanyols de París. Més aviat de baixa estatura, amb una negra cabellera estarrufada, té una mica de rebel i una mica de inerme, de fanfarró en roba interior, aventurer en babutxes. Als seus quadres hi apareixen toreros engalanats, amb les seves maques, i un doble sentit d'èmfasi heroic i de coqueteria ressona també en la seva naturalesa morta. Tot és, una mica barroc, bastant agut en el colorit, com quelcom crispat, pintat amb una pressa implacablement pacient. Jo preferiria els seus gravats abans que els seus quadres. Em mostra una sèrie d'aiguaforts amb temes de la corrida, tema goyesc que va saber captar i adaptar al seu estil. Es submergeix en records dels que n'està ple: escenes animades de la plaça de toros, els moments de l'espera i de la tensió culminant de la lluita; una línia veloç esbossa la silueta del torero, ombres teixides de teranyines més fines que es fusionen amb colors vius de fira popular; teniu la impressió que el pintor s'identifica amb els seus personatges i esgrimeix amb el seu burí com un picador»

 

Fragment d'un article del crític txec Miloslav Micko publicat al número 4 de la revista Kytice el gener de 1946.