Col·laboracions

 

El pintor, dibuixant i gravador Francesc Domingo i Segura va néixer al barri de Sants de Barcelona el 3 de juny de 1893.

 

De ben jove es formà a l’Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat i a l’escola de Francesc Galí i participà de la vida cultural de l'Ateneu de Sants on compartí amb joves poetes, escriptors i pintors del barri.

 

L'any 1917 va exposar per primera vegada la seva obra a la sala de La Publicitat de Barcelona i, un any després, el 1918, s'integrà a l’Agrupació Courbet, un grup artístic sorgit del Cercle Artístic de Sant Lluc, que havien fundat aquell mateix any a Barcelona Josep Llorens i Artigas i Josep Francesc Ràfols i que perseguia renovar el noucentisme. Tot i que l'agrupació es dissolgué tan sols un any després, allí coincidí amb destacats pintors catalans com Rafael Benet, Josep de Togores, Marià Espinal, Lluís Llimona, Joan Miró, Josep Obiols, Enric C.Ricard, Olga Sacharoff, Rafael Sala i Joaquim Torres-Garcia.

 

El 1920 va guanyar el premi de l'Exposició de Primavera que organitzava l'Ajuntament de Barcelona. Gran admirador de l'obra de Cézanne, aquell mateix any viatjà i s'establí a Paris on, a partir de 1921, exposà al Salon des artistes Indépendants.

 

Durant aquesta etapa a França va viure múltiples evolucions en el seu estil pictòric motivades per la seva preocupació constant per l’estructura. Així, entre 1922 i 1927 les seves obres beuen del cubisme i s'enriqueixen en color.

 

L'any 1927 exposà a la Sala Parés de Barcelona, i aquell mateix any s'instal·là a la Bretanya, on hi residí din els 1929. Retornà a Paris on, els any 1930 i 1931, exposà al Salon des Tuilleries les obres de la seva etapa espectral.

 

També el 1930 la seva obra fou exposada al College Art Association de Nova York i al Western Museum Association de Califòrnia.

 

A finals de 1931 tornà a Barcelona i, el desembre d'aquell any exposà la seva obra conjuntament amb la de l'escultor Àngel Ferrant a la inauguració de les Galeries Syra.

 

Un any més tard, el 1932, participà un una gran exposició col·lectiva de pintura moderna a la Sala Parés, juntament amb Rafael Benet, Ramon de Capmany, Pere Creixams, Manuel Humbert, Rafael Llimona, Josep Mompou, Joan Serra, Alfred Sisquella i Josep de Togores.

 

De pensament catalanista, el 15 de maig de 1937, ja en plena Guerra Civil, signà el manifest dels intel·lectuals catalans en defensa de la Generalitat arran dels fets de maig del 1937 a Barcelona que enfrontà les forces d'ordre públic de la Generalitat, amb el suport del PSUC, la UGT i l'Estat Català, contra milicians de la CNT, la FAI i el POUM, i que van van fer cinc-cents morts i més de mil ferits. Entre els signants hi havia Carrasco i Formiguera, Fabra, Font i Quer, Millàs-Raurell, Nicolau d'Olwer, Pahissa, Pi Sunyer, Carles Riba, Serra Hunter o Soldevila, entre molts altres.

 

Durant els anys de la postguerra va continuar plasmant un realisme molt social i gens demagog on els protagonistes dels seus quadres eren obrers, treballadors del camp o pescadors, com els que pintà a Tossa entre 1946 i 1948.

 

El 21 de gener de 1950 l'Institut Français de Barcelona inaugurà, a les Galeries Syra, una exposició antològica de la seva obra produïda entre 1924 i 1929, amb un recull de quaranta-set quadres que foren cedits per diversos col·leccionistes particulars de Barcelona. Just acabada aquesta exposició, i després d'un sopar de comiat i homenatge organitzat pels seus amics, marxà de Barcelona i va embarcar cap a Buenos Aires.

 

Duran l'any i mig que visqué a la capital argentina coincidí amb Joan Merli, Jesus Cambó, Florenci Bassa, López Llausás, entre altres, i pintà força retrats, però no va saber trobar ni la tranquil·litat ni l'ambient inspirador ni la receptivitat als artistes estrangers que necessitava per poder treballar i decidí viatjar a Brasil. L'any 1951 arribà a Santos i es traslladà a Sao Paulo. La ciutat el captivà pel seu color i la seva llum i s'hi va instal·lar. La primera pintura de la seva etapa brasilera plasmà un cerro de Santos, amb les seves acolorides i tropicals barraques.

 

Als seus inicis a Brasil coincidí amb el galerista i marxant Salvador Riera i el pintor Joan Ponç que també s'havien exiliat després de la Guerra Civil. Riera, que es va dedicar a la compra de pintura catalana, li comprà força quadres i tots tres es reunien, amb altres catalans, a la Llar Catalana de Sao Paolo des d'on, al cap de dos anys, publicaren la revista Catalunya en la que Francesc Domingo hi publicà algunes pintures i i dibuixos i en la que també hi van publicar Salvat Papasseit, Carles Riba o  Mercè Rodoreda, entre altres.

 

Ja instal·lat definitivament a Sao Paolo va iniciar-se en el gravat com a forma d'expressió i s'hi sentí tant còmode que va obrir un dels primers tallers de gravats de Brasil que, en poc temps, fou el més important i el que tenia més d'alumnes. La seva tècnica, molt admirada, el portà a fer de professor de gravat a la Escuela de Bellas Artes de Sao Paulo on durant més de dos anys va estar formant alumnes.

 

L'any 1953 va guanyar el primer premi de dibuix a la Bienal Hispano Americana celebrada a La Habana.

 

El 1962 obrí a Sao Paulo la seva pròpia galeria d'art Galeria Francesc Domingo i fundà el Grupo Bisonte, juntament amb el surrealista Walter Levy, el català Pere Tort, Jabago, Paulo Chaves i altres pintors. Dos any després, el 1964, fou guardonat, a Barcelona, amb el Premi de la Fundació Ynglada-Guillot.

 

Viatjà a Barcelona l'any 1967 per exposar trenta dels seus quadres pintats a Brasil a les Galeries Syra i hi romangué durant vuit mesos. En aquesta estada va pintar alguns retrats, entre ells el de Gaudí, per encàrrec del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears, que va ser donat a l'Ajuntament de Barcelona.

 

De tornada a Sao Paulo continuà retratant en els seus quadres una representació de la població brasilera, continuà treballant el gravat i pintà alguns murals.

 

L'any 1973, per commemorar els seus vuitanta anys, va exposar a Barcelona i el 20 de desembre d'aquell any el Govern de l'Estat de Sao Paulo li va retre un emotiu homenatge inaugurant el Museu d'Art de Sao Paulo amb una exposició retrospectiva de la seva obra que ocupà totes les sales.

 

Francesc Domingo i Segura va morir a Sao Paulo el dia 25 de juny de 1974, a l'edat de 81 anys. El dia 6 de juliol d'aquell any la seva família va celebrar una missa funeral al Convent dels Pares Caputxins de Sarrià, a Barcelona.

 

El 21 d'octubre de 1981 la Sala Vayreda de Barcelona organitzà una exposició dels dibuixos que Francesc Domingo realitzà els anys trenta i a cavall entre juny i juliol de 1984 l'Ajuntament de Tossa organitzà una exposició homenatge a Francesc Domingo a la Pinacoteca Municipal en la que varen reunir seixanta-vuit obres, entre dibuixos i pintures.

 

L'any 1993, l'any del centenari del seu naixement, Jaume Pla va publicar el llibre ‘Francesc Domingo’ editat a Sabadell per l'editorial Ausa.

 

La píndola

 

«Francesc Domingo és un dels nostres pintors que dibuixa millor, i no solament les seves obres pictòriques on, de vegades, a través de les inquietes recerques i de les diverses modalitats d'expressió, el predomini del dibuix sembla passar a un segon rang, sinó també, com és natural, en els seus dibuixos i esbos- sos, pròpiament dits. Al pintor l'hem vist preocupat, principalment, per la saturació colorística dels volums, a la manera cézanniana o de l'esclat policrom, tant ricament líric. Francesc Domingo, repetim, és dels pocs pintors que sap donar sentit i emoció a a línia. En els dibuixos i esbossos que ens ha exposat, la seva mestria ha anat en augment, sense fer minvar -ans al contrari- el seu sentiment. L'artista té el secret de les línies precises, sense sequedats, dels esfumats sense vaguetats, de les angulositats tendres»

 

Fragment del llibre ‘L'Actualitat Artística 1930- 1931’ de Josep Maria Junoy, editat per la Llibreria Catalònia l'any 1931