Col·laboracions

 

Nascut a Barcelona per casualitat -com ell mateix deia- el 30 d'abril de 1877, l'historiador, crític i escriptor Manuel de Montoliu i de Togores va ser el quart fill de Plàcid de Montoliu i de Sarriera i de Pilar de Togores i de Zaforteza -una de les famílies més distingides de l'antiga noblesa tarragonina-  i germà de Francesc, Ciprià, Josep i Plàcid.

 

Va estudiar batxillerat als jesuïtes de Manresa i l’any 1996 es llicencià per la Universitat de Barcelona en Filosofia i Lletres. Dos anys després, el 1898, començà a col·laborar en revistes i aviat va destacar com a crític literari.

 

En la seva primera etapa literària, entre 1901 i 1907, publicà poemes i drames

 

El 1903, es doctorà en Filosofia i Lletres per la Universitat Central de Madrid i, a partir de 1904, li confiaren la secció fixa L'organització de la vida intel·lectual a Alemanya a "El Poble Català".

 

Casat amb la violinista Júlia Vidal, treballà d'administratiu a la Companía de Tabacos de Filipinas, feina que conjuminava amb la de crític literari.

 

El 1906 presentà la comunicació Moviment assimilista de la literatura catalana en els temps moderns. Conveniència de que es facin moltes traduccions i esment (sic) amb què cal fer-les en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

 

Dos anys més tard, el 1908, juntament amb Antoni Griera i Pere Barnils, va obtenir una beca de la diputació provincial de Barcelona per anar a estudiar filologia romànica a Alemanya. Arribà a la Universitat de Trobi, a Halle, amb la seva família —muller i fill— el 6 de novembre de 1909 i estudià amb els professors Bernhard Schädel i Suchier.

 

L'any 1911 va tornar a Barcelona per a ocupar una càtedra de literatura a la Universitat de Barcelona, començà a escriure a La Vanguardia i treballà a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, on va fer col·laboracions en el “Butlletí de Dialectologia Catalana” i, el 1915 va iniciar el treball, amb Pompeu Fabra, de l'edició dels 8 volums que es publicares del Diccionari Aguiló, fins el 1934.

 

Entre 1916 i 1919 va escriure una sèrie d'articles sobre Poblet, amb el títol Meditaciones. Un Monasterio "símbolo" a "Día Gráfico".

 

L'any 1920, familiaritzat amb l'idioma i els mètodes de treball alemanys, va treballar com a lector de castellà i català a la Universitat d'Hamburg i, dos anys més tard, el 1922, publicà el Manual d’Història crítica de la literatura catalana moderna.

 

A partir del 1925, la seva labor docent es va desenvolupar a l'Argentina, on dirigí l'Instituto de Filología de la Universitat de Buenos Aires.

 

Entre el 1923 i el 1936 va escriure articles a "La Veu de Catalunya", i els recollí en els volums a Breviari Crític, que quedaren inacabats per l'inici de la Guerra Civil, però que l'any 1979 va publicar la Seccio de Filologia i Historia Literaria de l'Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.

 

Entre 1926 i 1940 col·laborà a "La Prensa" de Buenos Aires amb una sèrie d'articles sota el títol genèric de Hombres y cosas de Cataluña. El 1927 publicà a "El Debate", de Madrid, la sèrie Pláticas literarias.

 

Els anys 1928 i 1929 va escriure una sèrie de vint-i-tres articles amb el títol genèric Els Clàssics i nosaltres a la revista Catalunya Social de Barcelona.

 

Professor de literatura castellana a la Universitat de Barcelona durant molts anys, el 1931 no va poder guanyar les oposicions per a la càtedra corresponent.

 

L'any 1935 publicà Goethe en la literatura catalana i, el 1936, Aribau i la Catalunya del seu temps.

 

En esclatar la guerra civil va fugir a França i, a partir de 1937, va entrar a treballar a l’oficina de premsa italiana, òrgan de propaganda feixista durant la guerra civil entre 1936 i 1939.

 

A partir de 1941, i durant deu anys, publicà els seus articles a "Diario de Barcelona".

 

El 1943, després de la mort de la seva dona, la violinista Júlia Vidal, va ingressar, primer a Montserrat i després a Poblet, però no hi va perseverar.

 

L’any 1945 va ser elegit assessor de cultura de la Diputació de Tarragona.

 

Entre 1946 i 1949 va col·laborar al "Diario Español de Tarragona" i, entre 1949 i 1950 a "El Correo Catalán".

 

Va ser vicepresident del Patronat de Poblet i, l'any 1951 fou l'ànima, un dels fundadors de l’Instituto de Estudios Tarraconenses Ramón Berenguer IV del que fou vicepresident director i membre il·lustre tota la seva vida.

 

Poblet i Tarragona van ser els seus referents i, l'any 1953 va escriure Llibre de Tarragona, reeditat el 2002.

 

Entre 1957 i 1962, per encàrrec de Francesc Cambó, publicà una sèrie de vuit llibres amb el títol Les grans personalitats de la literatura catalana, on escriu sobre els grans moments de la literatura catalana, de Verdaguer, a Ramon Llull passant per Ausiàs March o Bernat Metge.

 

Manuel de Montoliu i de Togores va morir, a Barcelona, el 18 de maig de 1961.

 

Fill il·lustre de Tarragona, una beca i un premi literari porten el seu nom.

 

La píndola

 

«Beneit sia Deu que ha posada dins la nostra terra la llum entre tenebres. La llum de vostra noble ànima entre les tenebres de les baixes passions i mesquins interessos que agiten bona part de la nostra gent. La gran i noble causa de la nostra terra tant mal ó incompletament compresa per la majoria troba en vos el seu verb salvador, verb de pau i germanor, que  m’ha de guiar per camins de llum i bellesa no sospitats per molts. I és que a la fi és el Poeta el que mena els homes, perquè és profeta i l’únic que veu el destí. I vos el sou, el nostre Poeta, i a’ vostre entorn haveu de formar legió escollida tots els que besllumen els camins de la vida, individual i la dels pobles, il·luminats per la llum divina de la Poesia que brolla de totes les coses com expressió de llur íntima realitat»

 

Fragment d'una carta de Manuel de Montoliu a Joan Maragall, datada a Barcelona el 16 d’octubre de 1903