Joan Ors i Verdé (1891·1965)

La píndola

 

«La conversió de les empreses quimèriques en estats de consciència i de la crisi de l'esperit en crítica de l'esperit és una empresa vasta i difícil, però no impossible. Es aquesta disciplina espiritual que em plauria d'haver servit. ¿Cal afegir que el seu imperi seria el millor remei a la dolorosa confusió actual, favorable -aquí i fora d'aquí- a l'expansió desaforada dels instints immediats i a la vanaglòria passatgera dels qui fàcilment els exploten?»

 

Reflexió de Joan Ors publicada al número de Gener-Juny de 1933 de La Revista

 

Nascut a Barcelona el 17 d'octubre de 1891, Joan Ors i Verdé era fill d'un comerciant que regentava un negoci d'importació de gra a la Llotja de Barcelona.

 

A contracor, pels desitjos paterns, treballà en el negoci familiar, estudià comerç, fou professor a l'Escola de Comerç i, el 1920, president de la Secció Permanent d'Educació i Instrucció del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria.

 

Des de ben jove, als vint-i-un anys, ja demostrà una forta vocació política dins la Unió Federal Nacionalista Republicana. En aquest mateix període començà la seva ferma amistat amb Marcel·lí Domingo, mantinguda al llarg dels anys i, com el seu cosí germà Eugeni d'Ors mostrà una gran aptitud per a l'estudi, sempre amb una metodologia autodidacta, que l'empenyé a investigar en la literatura i l'assaig polític.

 

Com molts dels seus contemporanis, Joan Ors no pogué ni volgué cursar estudis universitaris, per tant, tota la seva formació política i literària, fou autodidacta estudiant pel seu compte en biblioteques, sobretot la de l'Ateneu Barcelonès.

 

Era partidari de la unitat de tots els republicans catalanistes, sense excloure els conservadors. En la seva obra La crisi de la democràcia catalana de 1912 lamentava l'esfondrament de Solidaritat Catalana, moviment de caràcter unitari i català, i en culpava, sobretot, a la Lliga Regionalista de Cambó.

 

Tot i pertànyer al Grup de l'Opinió, el seu pensament s'apropava al de la burgesia liberal i catalanista, amb un fort contingut doctrinal de reforma social. Sense renunciar a la independència de Catalunya, creia que calia encaixar el fet català dins un nou estat espanyol que sorgiria de la República.

 

Molt crític amb la monarquia, com a membre del Grup de l'Opinió contribuí a la creació, el 1931, d'Esquerra Republicana de Catalunya. Juntament amb Josep Tarradellas i d'altres personalitats del partit crearen el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, fruit de desavinences personals entre Tarradellas i el president Macià.

 

L’any 1932, durant la segona república, fou nomenat bibliotecari i arxiver de la Biblioteca del Parlament de Catalunya, que tot i la seva curta vida, impulsà amb totes les seves forces.

 

Publicà escrits periodístics a "Mirador", "La Pàtria", "La Revista", "El Dia" de Terrassa i "Revista de Catalunya", entre altres, amb esperit de renovació del republicanisme d'esquerra, europeista i antifeixista. Com a crític destaca l'obra El geni dramàtic de Guimerà, de 1925.

 

L'esclat de la Guerra Civil, el 1936, li suposa un patiment constant sota els extremismes dels anarquistes i dels franquistes.

 

En acabar el conflicte, no pogué exiliar-se per la malaltia de la seva esposa i va viure en la clandestinitat dos anys. El 1946 participà en la constitució de la Federación de Importadores y Exportadores -de la que en fou secretari executiu- que aglutinava l'empresariat per aconseguir una política econòmica lliurecanvista que contrarestés l'ofec econòmic del règim totalitari.

 

Morí a Barcelona el 26 de juliol del 1965.

Col·laboracions

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons