Lluís Nicolau d'Olwer (1888 ·1961)

La píndola

 

«Humanisme no és pas erudició en l’antiguitat greco-llatina. Aquesta erudició pot ésser un dels seus camins, però el camí no és el terme, ni les coses externes -àdhuc si necessàries- no són l’home. [...] La idea que en el fons del fons, en allò que és essencial, els homes són i han estat iguals, i que l’home és per a l’home el que hi ha de més interessant, és el fonament de l’humanisme. Ell, en exaltar la personalitat humana, obliga al respecte de l’individu i de les seves creacions. [...] És que l’humanisme porta lògicament al liberalisme. I, d’altra banda, ell n’és el suport més eficaç. Sense la llibertat d’esperit totes les altres són balderes, moridores: deixen de ser un fruit per a esdevenir una excrescència. Per això tenia raó M. Plattard en dir-nos que, treballant per l’humanisme, treballem no sols per la nostra cultura, sinó per la pau del món»

 

Fragment de l'article de Lluís Nicolau d'Olwer ‘Els caires de l’humanisme’,  publicat a La Publicitat el 15 de novembre de 1928, sobre unes conferències de Plattard a l’Ateneu i al Liceu Francès

 

Nascut a Barcelona el 20 de gener de 1888, Lluís Nicolau i d’Olwer, fill del notari Josep Nicolau i Anna d’Olwer, d’ascendència irlandesa, va ser historiador, hel·lenista, periodista i polític.

 

L’any 1904 va estudiar Filosofia i Lletres, amb professors il·lustres com ara Antoni Rubió i Lluch, Ramon d’Abadal i de Vinyals o Ferran Valls i Taberner i, el 1910, es va llicenciar en lletres i en dret per la Universitat de Barcelona, i es va doctorar a Madrid en filosofia i lletres amb la tesi El teatro de Menandro.

 

Aquell mateix any va publicar Gerbert (Silvestre II) i la cultura catalana del segle X. L’any 1917 va publicar Literatura catalana. Perspectiva general, la primera història de la literatura catalana escrita en català, i va ser nomenat membre adjunt de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. L’any 1918 va ser-ne nomenat membre numerari i va fer recerca sobre la literatura i la cultura medievals catalanes.

 

Membre de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista, el 1918 va ser elegit regidor de Barcelona i, més tard, tinent d’alcalde i president de la Comissió de Cultura, des de la qual va contribuir a la creació de les escoles del Mar i del Bosc i dels primers grups escolars.

 

Paral·lelament va publicar treballs d’erudició, com Del diàleg en la poesia medieval catalana de l’any 1920, Epistolari d’en Milà i Fontanals entre 1922 i 1932 i, sobretot, L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII entre 1915 i 1920.

 

El juny del 1922 va participar en la creació d’Acció Catalana, en va ser nomenat membre del consell central i director del seu diari “La Publicitat”, fins a finals de 1923. El juny d’aquell any va ser elegit diputat per Barcelona de l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya. França li concedí la Legió d’Honor.

 

Exiliat arran de la implantació de la Dictadura, es va establir a Ginebra i va actuar a prop de la “Societat de Nacions” en defensa de Catalunya.

 

Va publicar La crònica del Conqueridor i els seus problemes l’any 1926, L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental el 1926 i, el mateix any, l’edició, la introducció, el text i les notes de la part de la Crònica de Muntaner relativa a L’expedició dels catalans a Orient. Algunes d’aquestes obres corresponen als seus treballs per a la publicació del text íntegre de Muntaner per a les Cròniques catalanes de la “Fundació Rabell”, que li havien encarregat el 1924.

 

Per tal de conèixer més bé el tema va viatjar per Sicília, Tunis i Malta i, fruit d’aquests viatges, va escriure El pont de la mar blava de l’any 1928. Va publicar també Resum de literatura catalana l’any 1927, Paisatges de la nostra història el 1929 i La Catalogne à l’époque romane el 1920.

 

Acabada la Dictadura de Primo de Rivera, va tornar a Catalunya i va representar l’oposició catalana en el Comitè Revolucionari Republicà.

 

En produir-se l’alçament de Jaca, el desembre de 1930, va haver de fugir a França. A l’adveniment de la Segona República va formar part del govern provisional i es va fer càrrec de la cartera d’economia.

 

Va anar a Barcelona, amb Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos, per acordar amb Francesc Macià la relació republicana entre Catalunya i Espanya. Ell va ser qui va proposar la solució acceptada de re-instaurar la Generalitat de Catalunya com a òrgan d'autogovern. Va ser elegit diputat a corts per Barcelona i, el 1932, va ser nomenat catedràtic de llatí medieval i de literatura llatina medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

El 1933 va ser elegit president d’Acció Catalana Republicana i, d’aquest temps són Del patriotisme i la democràcia en el procés constitucional de la Catalunya antiga de 1933, L’art dans la vie sociale catalane d’après les romans du XVe siècle de 1933, Mitologia barcelonina de 1934 i La crònica de Ramon Muntaner. Filiació dels seus textos de 1936.

 

El 1933 també va ser elegit president de l’Ateneu Barcelonès, i va presidir la delegació espanyola a la Conferència Econòmica i Monetària Mundial de Londres.

 

El 1934 va ser nomenat president de la representació catalana a la Comissió Mixta de Traspassos de Serveis de l’estat a la Generalitat i, el febrer del 1936, va ser elegit diputat per Barcelona, amb el major nombre de vots de tot el territori de la República.

 

Nomenat ministre d’Economia i governador del Banc d’Espanya durant el govern Azaña, una vegada iniciada la guerra civil, en exercici del seu càrrec, l’any 1936 va ser evacuat de Madrid a València i, el 1938, de València a Barcelona, i llavors va publicar Gerbert i Catalunya.

 

El 1935 va ser delegat de l’Institut d’Estudis Catalans a la Unió Acadèmica Internacional, institució que va presidir entre 1936 i 1937.

 

El 1936 va representar l’Institut al Comitè Internacional de Ciències Històriques, i entre 1936 i 1938 va ser membre del consell d’aquest comitè.

 

Acabada la guerra va viatjar a Ginebra i després a París, on va presidir la Junta d’Ajut als Republicans Espanyols (JARE), va formar part de la Fundació Ramon Llull i va intervenir en la publicació de “Revista de Catalunya” i “El Poble Català”, que va tenir una vida efímera i que més endavant es va publicar a Mèxic.

 

En produir-se la invasió nazi es va traslladar a Bordeus i després a Vichy, on, durant hivern de 1940 a 1941, a instigació del govern espanyol, va ser empresonat pel govern Pétain. En ser alliberat, li van ser confiscats els béns familiars i personals i els fons de la JARE.

 

L’any 1941 va tornar a París i la Gestapo el va detenir unes quantes setmanes. El 1945 va formar part d’un govern republicà a l’exili presidit per Giral i va ser ambaixador de la República a Mèxic, entre 1946 i 1950, on es va establir i s’hi va casar amb la diplomàtica mexicana Palma Guillén.

 

Va ser mantenidor dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a Montpeller, el 1946, i president dels de Nova York, el 1951.

El 1952 va viure a Roma, en missió cultural del govern mexicà, i va presidir, el mateix any, els jocs florals a Tolosa de Llenguadoc.

 

Va publicar Algunes notes sobre el Banc d’Espanya de 1945, L’abat-bisbe Oliba de 1947, La duquessa d’Atenes i els “documents misteriosos” de 1958, Caliu. Records de mestres i amics publicat a Mèxic el 1958 i Tirant lo Blanc: examen de algunas cuestiones de 1961.

 

Des de 1945 va treballà sobre Abelard, en va traduir les lletres, i va publicar, a França, el llibre Sur la date de la ‘Dialéctica’ d’Abelard el 1945.

 

A Mèxic va continuar la recerca sobre temes medievals catalans i va fer la reedició d’algunes obres com El pont de la mar blava el 1945 i L’expansió de Catalunya a la Mediterrània oriental el 1948.

 

A partir de 1949 va estudiar els cronistes d’Índies, amb treballs que li van suposar que fos nomenat membre del “Colegio de México”. En aquest camp cal esmentar obres com Historiadores de América, Fray Bernardino de Sahagún (1499 -1570) de 1952, Fray Toribio de Benavente (Motolinía). Relaciones de la Nueva España de 1956 i Cronistas de las culturas precolombinas de 1947.

 

Va col·laborar en el volum VI de la Historia Moderna de México publicat el 1958 i, en el període entre 1961 i 1966, la secció d’Estudis Romànics de l’Institut d’Estudis Catalans li va dedicar la publicació de dos volums sobre estudis de llatí medieval i de filologia romànica.

 

El 24 de desembre de 1961, la nit de Nadal, va morir a Ciutat de Mèxic.

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons