Alfons Maseras i Galtés (1884 ·1939)

Jaume dels Domenys

La píndola

 

«Vam saber que els primers temps d'Alfons Maseres a París foren molt difícils i atzarosos. Més que en les seves qualitats d'escriptor, llavors, a la capital de França, hagué de confiar en la pràctica d'altres enginys, i va dedicar-se a diversos oficis, fins al de barber. Anava a afaitar gent invàlida, en un asil, i va trobar un pobre vell que, plorant, li reclamava que li tallés el coll. Quan Joan Puig i Ferreter va ésser a París s'acompanyà amb Alfons Maseres. Els dos joves, aparellats, passaren uns quants dies de vida bohèmia i es deixaren sense precisar-se cap a on anirien. Un dia, en arribar jo al taller de Joaquim Biosca, aquest amic em llegí un article que li havia tramès Alfons Maseres. destinat a Catalunya Artística. El tal article començava així: "Avui i no vull que ningú dubti de la meva certesa he vingut fins a tu, oh Rin de les llegendes!" EI poeta Alfons Maseres se n'havia anat cap a Alemanya només per veure el Rin, aquell riu tan celebrat pels poetes alemanys i del qual nosaltres havíem parlat tant i tant, passejant-nos per les Rambles de Barcelona. Després d'haver pogut veure el seu riu somiat i d'escriure aquella impressió, el pelegrí se'n tornà, a l'aventura, cap a la capital de França»

 

Paràgraf del llibre ‘L’assaig de la vida’, memòries de Plàcid Vidal publicades el 1934, fent referència a estada d'Alfons Maseras a París, l'any 1903

 

Fill del metge Miquel Masseras i de Carme Galtés, Alfons Maseras i Galtés, que també signà amb el pseudònim Jaume dels Domenys, va néixer el 23 de febrer de 1884 a Sant Jaume dels Domenys, al Baix Penedès, on el pare, després d'abandonar la carrera de metge militar, s'hi havia traslladat un any abans. El 1887 la família es traslladà a Barcelona, on el pare obrí consulta.

 

Amb només onze anys, l'abril de 1895, es quedà orfe de mare. Ja llavors li havia despertat la seva vocació literària.

 

Amb només dotze anys ja escrivia comèdies i poesia en català i en castellà i, el 1898, amb només catorze, ja havia escrit Repatriat un monòleg dramàtic teatral en vers, que dedicà a l'actor Antoni Navarro i que, aquesta, estrenà a Badalona un any més tard. Aquell any 1899 ja freqüentava els ambients literaris de Barcelona i era un assidu d'Els Quatre Gats.

 

L'any 1900 començà a col·laborar a la revista "Catalunya Artística" i a "Joventut" -sovint amb el pseudònim Jaume dels Domenys, que utilitzaria esporàdicament durant molts anys- i , un any més tard, el 1901, ho feu a "El Pandemonium" de Reus, una revista setmanal bilingüe, que duia el subtítol Revista de higiene social, Ciencia, Artes, Literatura. Aquells primers poemes mostren una clara influència dels seus admirats poetes modernistes Maragall i Rusiñol.

 

Per exigència paterna cursà els estudis a la "Escuela Especial de Intendentes Mercantiles" de Barcelona on, l'agost de 1901, es titulà pèrit mercantil.

 

Aquell 1901 fou un dels impulsors de la revista literària "Auba", que va dirigir, junt amb Emmanuel Alfonso, durant els seu mig any de vida amb cinc números publicats, on hi publicaren molts dels integrants del grup d'Els 4 Gats: Joaquim Biosca, Joan Oller, Pere Prat, etc.

 

L'any 1902 comença a col·laborar a "Lo Somatent", un diari independent i catalanista radical de Reus i a "El Rector de Vallfogona", un setmanari satíric publicat a Barcelona. L'any següent, el 1903, publica el seu primer llibret de narrativa breu Tres balades.

 

Aquell 1903, amb dinou anys, marxà del domicili familiar i es traslladà a Valls, sobretot, per les desavinences amb el seu pare -catòlic, conservador i monàrquic- i la nova muller d'aquest,  Emma Chacón, una murciana de caràcter molt autoritari. Al cap d'uns mesos, es traslladà a París, on hi passà una temporada, fins que tornà al domicili familiar, l'any 1904, essent ben rebut i perdonat pel seu pare.

 

Ja a Barcelona, el 1904 començà les seves col·laboracions al diari "La Renaixença", que s'allargaren fins el 1905, el mateix any que, el desembre, publica el seu segon llibret de narrativa curta Escull.

 

Aquell 1905 fugí altra vegada del domicili familiar, en no presentar-se a estudiar a l'Institut de Lleida com l'hi havia indicat el seu pare, i viatjar fins a Madrid. Des de la capital espanyola, publicà articles, poemes i traduccions a "Pàtria Nova" de Reus, col·laborà a la revista mensual "Nuestro Tiempo" editada a Madrid, i feu col·laboracions en el setmanari "El Poble Català", on el 1906 s'hi incorporà com a redactor fins el 1909.

 

Vinculat a la Lliga Catalanista, l'abril de 1906 donà una conferència, a la seu d'aquesta formació a Reus, amb el títol Vers el pervindre. Algunes idees sobre política.

 

El 1907 publicà el llibre de poesia Delirium i el de narrativa breu Amor i odi. L'any següent, el 1908, publicà la conferència Les passions en el teatre i les novel·les Edmon, La fi d'un idil·li i Fets i paraules de mestre Blai Martí, totes tres amb influències de la decadència modernista de D'Annunzio. Aquell mateix any s'edità la seva traducció de Molière Tartuf o L'impostor.

 

El 1909 publicà L'adolescent, una novel·la històrica, amb incest i assassinat inclosos que, tot i que estigué envoltada de polèmica, li aportà molta popularitat. L'any 1925 fou publicada una reedició censurada.

 

L'any 1910 es traslladà novament a París on hi residí durant sis anys. En els inicis de la seva estada a la capital francesa publicà, a Barcelona, Sota el cel de París, un dietari on explica les seves primeres sensacions.

 

Aquell any a París treballà de publicista a "Le Figaro" i publicà la seva única novel·la en francès, L'arbre du Bien et du Mal, que ell mateix va traduir al català vint-i-cinc anys després.

 

L'any 1911 es publicà, a Barcelona, el seu llibre de novel·la curta Contes fatídics.

 

El 1914 viatjà a l'Amèrica del Sud, mogut per les ganes de descobrir món i feu estades a Brasil, Uruguai i Argentina -estigué dos mesos a Buenos Aires- on hi pronuncia algunes conferències i publicà articles catalanistes als principals diaris del país. Tornà a París a les acaballes de 1914, just quan començava la Primera Guerra Mundial, fet que aprofità per viure l'experiència del front durant uns quants dies i explicar-la, com a corresponsal de "La Veu de Catalunya", posicionant-se a favor dels aliats. Aquell any col·laborà amb el Comitè d'Amics de la Unitat Moral d'Europa, creat per Eugeni d'Ors, que propugnava la neutralitat.

 

Aquell 1914 també fou editada la seva traducció al català dels Contistes francesos, un recull de contes de diversos autors.

 

Un any més tard, el 1915, publicà l'assaig basat en la seva conferència Pancatalanisme: tesis per a servir de fonament a una doctrina, on es posiciona a favor de la independència de Catalunya, i aparegué, també, la seva novel·la històrica Ildaribal, que transcorria a la Tarraco romana.

 

El 1916 publicà la seva novel·la curta Contes i croquis. Aquell mateix any fundà el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, que dedicava atenció als soldats catalans voluntaris a França, i participà en representació de Catalunya, a finals de juny a Lausana, en la Tercera Conferència de les Nacionalitats.

 

El 1917 tornà a Barcelona i conegué Eugeni d'Ors que li oferí la plaça de secretari personal a la Mancomunitat de Catalunya. Paral·lelament participa en actes i activitats de l'Escola d'Alts Estudis Comercials i publicà la novel·la breu Memòries d'un legionari.

 

El 1918 va contraure matrimoni amb Dolors Baltà, amb qui, el 1919, tingué el seu fill Jordi i, el 1922, la seva filla Margarida.

 

En aquesta època, la seva obra evolucionà del modernisme al noucentisme i s'integrà en l'ambient literari barceloní. El 1918 publicà el recull de Contes a l'atzar, traduí al català L'indiscret de Voltaire i, després de deu anys sense editar cap recull poètic, publicà Èglogues, seguides de El poema dels camins i, el 1919, Poesies. També el 1919 es publicà el seu assaig Interpretacions i motius.

 

El 1920 va publicar la traducció al castellà Glosas: páginas del Glosari de Xenius: 1906-1917 i, el 1921, aparegué la seva novel·la A la deriva, amb una clara estètica noucentista. Aquell any també publicà l'obra narrativa El llibre de les hores cruentes, on, entre altres  experiències explicava la viscuda al front de París i, també, l'assaig El nacionalisme i l'internacionalisme de Dant, que abans havia estat la base d'una conferència seva.

 

El 1922 publicà el recull Setze contes i el llibre de narrativa en castellà En América meridional: Brasil, Uruguay, Argentina i, el 1923, les novel·les breus L'esclau i la circassiana, La sospita i La il·lusió. Aquell 1923 també sortí l'assaig crític en castellà La Obra lírica de Fernando Maristany.

 

El 1924 continuà publicant novel·les curtes amb els títols Roda-soques, La Venjança d'un poeta i El fill del pecat: Benjamí.

 

Amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera, el 1924 fou destituït de tots els seus càrrecs i, sentint-se amenaçat per la campanya de repressió del règim, marxa novament a París, deixant enrere la família.

 

A París rep l'encàrrec de dirigir un nou periòdic, "Le Courrier Catalan", afí a Acció Catalana i òrgan de pressió contra la dictadura de Primo de Rivera. També organitza i fou secretari de la Société d'Editions Raymond Lulle, continuadora de l'obra de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, clausurada pel règim, i reprèn la col·laboració, com a corresponsal, a "La Veu de Catalunya".

 

Aquells anys d’exili continuà publicant a Barcelona on, el1925 s'editaren les seves obres de narrativa La fi de Perot Borrut i Les desferres i, el 1926, la novel·la La fira de Montmarte, el recull de poesia La llàntina encesa i el llibre de narrativa L'enemic de si mateix. Encara a París, l'any 1927 publicà, a Barcelona, la novel·la Una vida obscura i la narrativa breu Figures d'argila. Tota la seva obra d'aquests anys d’exili traspuava un estat d'ànim força trist i desolat.

 

El 1928, dos anys abans de caure la dictadura, tornà a Barcelona per retrobar la família i amb el propòsit de dedicar-se exclusivament a escriure. A partir de llavors la seva obra fou abundant i publicà en quasi tots els gèneres literaris.

 

El 1928 traduí Resurrecció de Tolstoi i el 1929 publicà la narrativa breu La ratlla, l’obra de teatre L’hereu i traduí Somni d'una nit d'estiu de Shakespeare. A partir de 1930, i fins el 1936, traduí les Obres Completes de Molière i, el 1931, publicà la narrativa breu El retorn i altres novel·les, l’obra de teatre Guerau i Marta, l’assaig La República Catalana i la biografia de Francesc Macià.

 

El 1932 aparegué el seu assaig Resum de literatura provençal i, el 1934, el seu Resum d'història del comerç. Aquell any publicà una novel·la, Zodíac, i el 1935 una altra,  L'estudiant de Cervera. Un any més tard, tot i l’inici de la guerra civil continuà escrivint i, aquell mateix 1936 estrenava la seva obra de teatre Ermesendis i publicava la biografia de Joan Maragall.

 

El 1937 edità Poemes minúsculs i traduí Germinal de Zola i, el 1938, aparegueren la biografia El pintor Fortuny, els llibres de poesia Invocació i altres poemes i A Europa i la traducció dels Cants de Leopardi. Durant aquells anys traduí també algunes obres de Boissy, Genest, Glasworthy, Chadourne, Balzac i Musset.

 

Tot i que s’esforçà en normalitzar la vida cultural catalana publicant les seves obres durant la guerra civil, la seva precària situació econòmica s’hi afegiren problemes de salut, ja que patia de reumatisme i tenia una infecció pulmonar crònica.

 

A principis de 1939 va patir una sotragada que l’enfonsà completament: la mort al front, amb només vint anys, del seu fill Jordi. El juliol d’aquell any, quatre dies abans que les tropes franquistes entressin a Barcelona, hagué d’abandonar la família per exiliar-se altre vegada a França, junt amb un grup d'intel·lectuals catalans.

 

La depressió i la tristesa, afegides a la derrota, van ser suficients perquè en pocs mesos,  el 27 d'octubre de 1939, li arribes la mort a Tolosa de Llenguadoc.

 

Pòstumament se li publicaren algunes obres inèdites: el 1954 es publicà el seu assaig L'alliberament de Sicília i, el 1996, la biografia Vida de Narcís Oller.

 

Els anys 1995 i 1996, editats per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, sortiren publicats els llibres de Montserrat Corretger Alfons Maseras: Intel·lectual d'acció i literat i L'obra narrativa d'Alfons Maseras.

 

L’any 2006 l’Associació de Dones de Sant Jaume dels Domenys “La Llinyola” li va retre homenatge per a commemorar el 125 aniversari del seu naixement.

Col·laboracions

 

Gemec (Trad.)

CIVTAT 17

 

A una dansarina (Trad.)

CIVTAT 19

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons