Manuel Martínez i Hugué (1872 ·1945)

Manolo Hugué

 

La píndola

 

«Quan recordo la meva vida de Paris, em sembla que a la cosa a què vaig dedicar més hores fou a caminar. Després, a parlar, a veure i a meditar. Del que se'n diu treballar, vaig fer ben poca cosa; pràcticament, res.

Entre els anys 1901 i 1910, les escassíssimes coses que vaig començar, vaig haver-les de deixar, a mig fer, abandonades en les cambres dels hotels de Montmartre i de Montparnasse, perquè quan te'n vas d'un lloc sense pagar no ho pots pas carregar en un cotxe, com si anessis a estiuejar. De tota manera, seria probablement impossible trobar, en el que vaig començar, una direcció fixa, un camí ferm i clar. Em cercava a mi mateix en un caos de confusionisme»

 

Fragment del llibre ‘Vida de Manolo explicada per ell mateix’ de Josep Pla, publicat l'any 1927.

 

L'escultor, dibuixant, pintor i dissenyador de joies Manuel Martínez Hugué, conegut com a Manolo Hugué, o simplement Manolo, va néixer al barri Gòtic de Barcelona el 30 d'abril de 1872. Fill petit del militar Benigno Martínez i d'Anna Hugué i Gaspar, sastressa, va tenir una germana, Encarnació, i tres germanastres, Pere, Manuel i Conxita, que la mare havia tingut abans de quedar-se vídua del primer matrimoni amb Simó Junyent.

 

Just acabat de néixer, el seu pare fou destinat a Cuba i abandonà la família. Als pocs mesos la seva mare deixà la seva germana i els germanastres amb l'àvia i viatjà amb ell, encara nadó, fins a Cuba per intentar recuperar el pare, però aquest ja convivia amb una dona de l'illa. Van quedar-se cinc anys a L'Havana on ell aprengué a caminar, a parlar i a escriure i, el 1877, després que l'exercit obligués al seu pare a passar una pensió, tornaren a Barcelona.

 

De tornada a Barcelona patí diverses malalties, entre elles el tifus, i el doctor Robert, perquè respirés un aire més pur, va proposar que passés algunes temporades a casa del cunyat de l'àvia materna, a Caldes de Montbui, i a l'hostal Cal Nen de Vallirana que regentaven uns coneguts de la mare. Aquells anys va cantar al cor de l'església de Santa Maria del Mar.

 

Als onze anys va morir la seva àvia que era pal de paller de la família i, als 12 anys, la seva mare el va matricular a l'Escola de Belles Arts La Llotja de Barcelona, després d'haver estat expulsat de diverses escoles per mal estudiant i mala conducta. A la Llotja hi estudià tres anys, però tampoc va finalitzar els estudis, sobretot per la vida poc estructurada que duia i que el van convertir en un jove sense obligacions i sense disciplina.

 

Aquells anys, que visqué al carrer, allunyat de la família i freqüentant les pitjors companyies, s'interessà pel teatre i assistí sovint a veure obres al Teatre Romea i al Teatre Odeón, un antre força tèrbol i de poca qualitat, però de molt èxit. També fou un habitual de la claca al galliner del Liceu.

 

Quan tenia quinze anys va morir la mare, fet que va desestructurar encara més l'entorn familiar. Després d'un intent de la seva germanastra Conxita, casada amb un militar, de posar ordre a la seva vida, tornà al carrer fins que el 1899, amb disset anys, conegué el seu pare en pagar-li aquest el viatge a Burgos, on vivia, per intentar convèncer-lo que fes carrera militar. La seva negativa i el fet que durant la visita li robés diverses peces del seu despatx va separar-lo definitivament del seu pare. Va malviure uns mesos a Burgos i quan aconseguí diners va tornar a Barcelona.

 

Finalment l'any 1890 es tornà a interessar per la pràctica artística i va decidir matricular-se a una acadèmia del carrer Lancàster de Barcelona on hi va practicar el dibuix amb model al natural.

 

Aquells anys d'estudi i la influència de l'Anton Bofill, a qui havia coneguta a La Llotja, van fer-lo decidir per l'escultura i, l'any 1892 va aprendre la tècnica als tallers dels escultors Torquat Tasso i Nadal i Eusebi Arnau i Mascort i feu les seves primeres escultures.

 

Els darrers anys de segle va treballar en la fosa de bronze artístic i entrà en contacte amb els escultors més importants del moment i, entre 1897 i 1901 fou un habitual d'Els quatre gats, on participà de les tertúlies d'artistes, exposicions d'art i trobades musicals i literàries que s'hi realitzaven. Allí feu amistat amb Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Joaquim Mir, Anglada Camarasa i Pablo Picasso, entre altres.

 

El 15 de febrer de 1901, sense saber parlar francès, viatjà a París gràcies a Alexandre Riera, del grup d'Els Quatre Gats, que li pagà el bitllet i li oferí allotjar-se uns dies al pis que ell tenia a la capital francesa i a Lluïsa Denís, dona de Santiago Rusiñol, que li va donar deu duros. Al cap de dos dies, el dia 17 de febrer, va anar a visitar el pintor i escriptor Carles Casagemas i Coll -amic de Pablo Picasso- que s'oferí per ajudar-lo i el convidà a sopar amb tres amics seus i dues noies al Café de l’Hyppodrome de l’Avenue de Clichy. Després de sopar Casagemas, begut i deprimit per l'abandonament de la seva parella, es tragué una pistola de la butxaca i disparà, sense encertar, a una de les noies. Hugué, que intentà reduir-lo, no pogué evitar que Casagemas es disparés un tret a la templa i caigués als seus braços. Poc després moria a l’Hospital Bichat.

 

Amb aquest tràgic succés el marcà molt en la seva estada de deu anys a la capital francesa, marcada sobretot per la pobresa. Per poder menjar i sobreviure treballà en tallers i a cafès de Montmartre juntament amb altres amics bohemis, entre els que hi havia Picasso, Sunyer o Zuloaga. En aquesta etapa parisenca visità els museus del Louvre, Cluny, Guimet i Carnavalet. aprengué la tècnica de creació de joies i participà dels ambients culturals i artístics de la ciutat, on feu amistat amb Apollinaire, Modigliani, Braque, Moréas, Jacob, Fargue, Albeniz i Falla, entre altres, amb qui freqüentava els locals La Vachette, La Closerie des Lilas i el tèrbol Lapin á GilI.

 

L'any 1906 va conèixer Jeanne de la Rochette, de sobrenom Totote, una cambrera d’una cafeteria parisenca, que es va convertir en la seva inseparable parella, model i musa per la resta de la seva vida. Totote, a qui ell anomenava Mula, des d'un inici li aportà una vida més ordenada i estable.

 

Cap el 1907 el galerista Daniel-Henry Kahnweiler, famós marxant i galerista alemany i representant de Picasso, el descobrí i li comprà moltes de les seves obres.

 

Amb ganes de portar una vida més tranquil·la, i aconsellat pels seus amics, el 1910 es traslladà a viure, amb Totote, a la Cerdanya francesa on s'instal·laren en una casa de Ceret, al Vallespir. Els acompanyaren el pintor Franck Burty Haviland i el poeta Pierre Camo i, aviat s'hi afegiren també els seus amics Picasso, Jacob, Sunyer, Gris, Maillol, Pitxot, Gananyon i Bracque, entre altres, amb els qui van crear l'anomenada Escola de Ceret.

 

El 1911 signà un contracte amb Daniel-Henry Kahnweiler, fet que li va aportar, per primera vegada a la seva vida, una certa estabilitat econòmica. Amb ell, a partir de 1913, començà a participar en exposicions internacionals a ciutats com Nova York, París, Venècia o Barcelona on obtingué molt bones crítiques. També aquells anys publicà alguns dels seus poemes.

 

L'any 1914, amb l'esclat de la primera guerra mundial, el grup de Ceret es disgregà i durant un temps es dedicà a escriure poesia. Dos anys després, havent perdut el contacte amb Kahnweiler, tornà a Catalunya i s'instal·là a casa de la seva germana a Arenys de Munt, on continuà produint obra, que exposà un any després, el 1917, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Durant aquell retorn a Barcelona va participar a les tertúlies nocturnes del Lyon d'Or.

 

L'any 1919, finalitzada la guerra, reprengué de nou el contacte amb Daniel-Henry Kahnweiler i tornà a Ceret on s'hi construí una masia on, amb l'ajuda de Picasso, tornà a reunir el grup de l'Escola de Ceret.

 

El maig de 1923 participà en l'exposició col·lectiva ‘Els artistes catalans a Paris’ que tingué lloc al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

 

La tardor de 1927, després d'un estiu en companyia del seu amic Josep de Togores, va desenvolupar un quadre de poliartritis crònica que li afectà tot el cos i, especialment, els dits de les mans.

 

La malaltia i el dolor afectaven seriosament la seva mobilitat i la capacitat de treball i, l'any 1928, amb l'ajuda de Josep Maragall i Noble, fill del poeta Maragall, es traslladà a viure a Arenys de Munt on el visità el doctor barceloní Estil·las que li recomanà que es traslladés a Caldes de Montbui per fer un tractament al Balneari Broquetas.

 

Aquell mateix any 1928 participà a la Biennal de Venècia i exposà la seva obra a la Sala Parés de Barcelona, alhora que Josep Pla publicava la seva biografia ‘Vida de Manolo, contada per ell mateix’.

 

Un any després, el 1929, va participar, tot i les dificultats físiques, a l'Exposició Internacional de Barcelona i, en trobar-se recuperat dels efectes de la malaltia, viatjà a Ceret per vendre la seva masia i tornà a Caldes de Montbui, on s'instal·là al Mas Manolo, on hi visqué la resta de la seva vida juntament amb Totote i Rosa Jordana, una assistent domèstica orfe que finalment la parella var adoptar. Ja molt millorat va poder tornar a treballar, en una etapa molt fructífera en escultura, pintura i disseny de joies, que realitzava al seu taller envoltat de família i amics i on rebé la visita de molts artistes joves.

 

El 1930, a París, aparegué el llibre ‘Manolo’ escrit per Pascal Pia i editat per Gallimaard.

 

L'any 1932, a causa d'una gran crisi en el mercat de l'art, trenca el contracte amb Daniel-Henry Kahnweiler. Aquell mateix any fou  nomenat Acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.

 

El 1933 sortí publicat a Marsella ‘Manolo’ un segon llibre dedicat a la seva figura escrit per Victor Crastre i, el maig d'aquell any participà a l'Exposició de Primavera al Parc de Montjuïc de Barcelona i just un any després, el maig de 1934 feu una completa exposició de la seva obra, a la Sala Parés de Barcelona, amb escultures en bronze, terracota i pedra, dibuixos i pintures a l'oli. El juny de 1934 fou un dels participants a la XIX Biennal de Venècia.

 

A primers de 1935 Cahiers du Sud publicà el llibre ‘Manolo’ de Victor Castre, un escriptor de Ceret que va compartir els anys que Hugué visqué a la capital del Vallespir.

 

El desembre d'aquell mateix 1935, just després de la constitució a París de l'Associació Internacional d'Escriptors en Defensa de la Cultura, fou un dels impulsors de l'Associació Intel·lectual per a la defensa de la Cultura i juntament amb Serra i Hunter, Puig i Ferreter, Sert, Cervera, Xirgu, Rovira i Virgili, García Lorca, Reixach, Bosch Roger, Xirau, Elias, Mira, Carher Ribalta, Rivas Chérif i Cabdels va signar el manifest contra el feixisme que publicà l'associació.

 

L'any 1941 Rafael Benet publicà ‘L'escultor Manolo Hugué’, una extens estudi sobre la seva figura i la seva obra. El novembre d'aquell mateix any participà a la primera Exposición Nacional de Bellas Artes celebrada a Madrid i, el desembre exposà escultures de mida petita a la sala de la Llibreria i Editorial Argós de Barcelona.

 

El maig de 1942 exposà els seus dibuixos i les seves aquarel·les i pintures a la Llibreria Mediterrània de Barcelona.

 

L'abril de 1943 feu una exposició individual al Salón de los Once de Madrid i a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i, l'octubre d'aquell mateix any, participà en una exposició col·lectiva a la Sala Vinçon de Barcelona.

 

El dia 3 de juny de 1944 fou descoberta a la plaça Jacint Verdaguer de Folgueroles la que seria la seva darrera obra, un baix relleu que commemorava el centenari del naixement del poeta.

 

A cavall entre 1944 i 1945 començà a freqüentar una heterogènia tertúlia d'artistes, més joves que ell, que es reunien a La Campana de Sant Gervasi a Barcelona.

 

El 17 de novembre de 1945, als 73 anys, quan encara estava treballant en el disseny d'unes escultures pel Monestir de Montserrat, Manolo Hugué va morir d'una insuficiència cardíaca al Balneari Broquetas de Caldes de Montbui. El dia 21 de novembre s'instal·là una capella ardent al Cercle Artístic Sant Jordi de Barcelona i després fou enterrat al cementiri Sud-est de Barcelona.

 

Els dies 26 i 27 de novembre se celebraren a Barcelona dos funerals, un primer de la seva família a l'Església de Nostra Senyora de Pompeia i un segon, organitzat per l'Institut Francès i el Consolat de França, a la Capella Francesa del carrer Bruc.

 

El seu llegat es conserva en el Museu Thermalia, de Caldes de Montbui i a la Fundació Municipal Joan Abelló de Mollet del Vallès. El fons personal es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

 

L'any 1972, l'any del centenari del seu naixement, Montserrat Blanch publicà el llibre ‘Manolo. Escultura. Pintura. Dibujo.’ i l'editorial Saturno publicà els seus poemes en l'edició limitada de 1500 exemplars del llibre ‘Manolo Hugué. Poesías.’. L'any 1988 l'Ajuntament de Caldes de Montbui edità el llibre ‘Manolo. Manolo Hugue l'home i l'artista.’

 

El dia 9 de febrer de 1998, en els actes de celebració del 90è aniversari del Palau de la Música Catalana, s'estrenà l'obra ‘Cinc epigrames de Manolo Hugué’, composada per l'ocasió per Xavier Montsalvatge i cantada per l'Orfeó Català.

 

L'any 2005 la Diputació de Barcelona edità el llibre d'Artur Ramon i Jaume Vallcorba ‘Manolo Hugué. Àlbum.’ un repàs a la seva figura i a la seva obra que inclou un recull de textos de Josep Pla, Josep Maria Junoy, Joan Sacs, Feliu Elias, Romà Jori, Rafael Benet, Carles Riba i Eugeni d'Ors, entres altres i una cronologia de Vinyet Panyella.

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons