Josep Maria Llovera i Tomàs (1874 ·1949)

La píndola

 

«De la série d’articles que en el periòdic de la seva direcció ha publicat M. Josep Fonts, pvre., amb el títol Impossibilitat de l'hexàmetre català, on

es feia, diem-ne crítica, d’algun meu assaig poètic... No tinc res a dir, ans trobo molt lloable, que hom es dediqui al conreu dels versos llatins. Però no s’hi val de tenir-ne tanta gelosia que no es pugui deixar en pau a qui vulgui, sense molèstia de ningú, cercar d’imitar-los. I, sobretot, quan hom vol parlar del que diu «tothom», no s’hi val de viure massa prop de la lluna!»

 

Fragments de la carta al director

‘A propòsit de l'hexàmetre català’, publicada a la Gazeta de Vich el 2 de novembre de 1926

 

Eclesiàstic i escriptor, Josep Maria Llovera i Tomàs va néixer a Castelló d’Empúries, a la comarca de l’Alt Empordà, el 17 de desembre de l’any 1874.

 

Estudià al Seminari de Girona i tot seguit va passar al convent que l’Orde del Carme tenia a Olot. Acabà els seus estudis eclesiàstics i de sociologia a Roma, on, el 1897, fou ordenat sacerdot, cantà la seva primera missa i es doctorà en Teologia. Tornà a Barcelona, on fou prior del convent carmelita.

 

El 1909, el mateix any que esclatà la Setmana Tràgica a Barcelona, va publicar el Tratado de sociología cristiana, obra que havia estat guardonada amb el premi de l'Acció Social Popular i que li va suposar un gran reconeixement i de la que se'n feren vuit reedicions.

 

Passà un temps al sud d’Espanya fent apostolat i, el 1911, tornà a Roma en ser nomenat procurador general i vicari general de l’orde dels Carmelites de l'Antiga Observança.

 

La seva delicada salut i la gran responsabilitat assumida li varen suposar un fort desgast i, per recomanació dels metges, el 1914 va abandonar les responsabilitats a l’orde dels carmelites i tornà a Catalunya.

 

El curs 1915-1916, es va incorporar al claustre del seminari de Girona com a professor d'ètica i sociologia.

 

L'any 1919, després d'unes renyides oposicions, fou nomenat Canonge de la Catedral de Barcelona i, aquell any s'incorporà, com a professor de sociologia, al Seminari Conciliar de Barcelona.

 

Aquell any s'incorporà al Grupo de la Democracia Cristiana, que  Severino Aznar havia impulsat un any abans a Saragossa i va participar en la direcció del moviment catòlic Acció Popular.

 

El 1921 s'incorporà a l'equip de direcció de la revista "Catalunya Social" -òrgan d'Acció Popular-, on hi continuà escrivint regularment durant dues dècades i, el 1922, publicà l'assaig L’obra integral del pontificat de Benet XV.

 

El 17 de gener de 1923 fou un dels fundadors -i escollit primer president- de La Societat Catalana de Filosofia, entital filial de l'Institut d'Estudis Catalans que, com resen els seus estatuts, te per objecte estudiar les ciències filosòfiques en tots llurs aspectes i contribuir a la investigació històrica del pensament nacional. A finals d'aquell any la Societat publicà el seu primer anuari, però l'impuls inicial fou interromput per la Dictadura del General Primo de Rivera i, quan set anys més tard fou proclamada la República, els fundadors s'havien dispersat i ja no es reconstituí.

 

També el 1923 la Fundació Bernat Metge edità la traducció que feu, juntament amb J. Estelrich i Ll. Riber, de Ciceró. Alguns Discursos.

 

A partir de 1926 comença a publicar periòdicament traduccions en vers d'algunes de les Odes d'Horaci. Les seguí publicant durant dues dècades. Aquell 1926 publicà la seva traducció al català de l'Himnari Litúrgic.

 

El 1927, junt amb Lluís Carreras, va traduir La Sinopsi evangèlica, de Lagrange, i entre setembre i desembre d'aquell any publicà a "La Veu de Catalunya" una sèrie de sis articles on exposava la base de la seva teoria sobre la mètrica clàssica.

 

El 1931. l'any que ingressà com a soci a l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, aparegué la seva traducció de Les Confessions, de Sant Agustí i publicà l'article Els catòlics poden votar l'Estatut, on es posicionava a favor d'aprovar el text de l'Estatut de Catalunya.

 

A primers de 1936 fou un dels impulsors, juntament amb Carles Cardó, Lluís Carreras, Ramon Roquer, Manuel de Montoliu, Ramon Rucabado, Sebastià Sánchez-Juan, Fèlix Millet, Maurici Serrahima i Josep F. Ràfols, d'un projecte associatiu d'intel·lectuals catòlics que s'havia d'anomenar Associació Ramon Llull, però, en esclatar la guerra civil, estroncà.

 

El 1936, en ple conflicte, va fugir de la persecució eclesiàstica i es traslladà a Milà. Paradoxalment fou perseguit pels republicans, per ser sacerdot, i pels nacionals per exaltado separatista i perquè cuando estalló la revolución de julio pudo salir tranquilamente de Barcelona, protegido por la Generalidad, y establecerse en Milàn, segons una fitxa redactada durant la guerra civil a l'ambaixada d'Espanya.

 

L'octubre de 1936 va publicar l'article La tragèdia di Spagna a la revista catòlica de Milà "Vita e Pensiero", on proposava distingir la guerra civil del desenfrenament vandàlic de l'ateisme i de la barbàrie que l'ha acompanyat sempre.

 

Acabada la guerra tornà a Barcelona, abandonà les activitats polítiques i es concentrà en la literatura i les tasques eclesiàstiques.

 

El 1944 va publicar Idea integral del sacrificio eucarístico i, el 1945, l'assaig Verdaguer, aspecto sacerdotal de su obra poética.

 

L'any 1947 publicà les seves Obres completes.

 

Afectat per una malaltia que el tingué hospitalitzat, i després d'una intensa vida vinculada a la literatura i els clàssics, que també l'havia portat a ser distingit amb la Medalla de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, a ser president de la Comissió Diocesana de Música Sagrada, impulsor de la Federació de Joves Cristians, promotor de les “Scholae Cantorum”, consiliari de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i de l’Escola Catòlica d’Ensenyament Social i catedràtic de Religió a la Universitat Literària de Barcelona, va morir a Barcelona el dia 23 de març de 1949.

 

El dia 5 de maig d'aquell mateix any li dedicaren una missa cantada a la Parròquia de Santa Anna de Barcelona.

 

L'any 1975, pòstumament, es publicà L'obra completa D'Horaci i de quinze rapsòdies de la Iliada D'Homer que recollia en un sol volum les seves traduccions al català, que havia publicat entre 1926 i 1946.

Col·laboracions

 

A Tíndaris (Trad.)

A Icci (Trad.)

Palinodia (Trad.)

CIVTAT 8

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons