Joan Junyer Pasqual-Fibla (1904 ·1994)

La píndola

 

«L'art personalissim de Joan Junyer és inclassificable en aquells prestatges

que utilitzem els crítics quan ensopeguem amb una obra feta de llocs comuns. La terminologia estereotipada, feta d'expressions tan deliciosament indefinides com fa bonic de color, digitació fàcil, pinzellada fluida i altres vaguetats per l'estil, no serveixen per a parla d'obres tan originals com les de Junyer. Com no serveix el joc gastat de les tendències. Cubisme o sobrerealisme? Naturalisme o abstracció? Constructivisme o bocetisme? Art burgès o proletari? Joan Junyer. Joan Junyer, simplement.

Altres característiques d'aquest jove

pintor són la racialitat i la inquietud.

La seva obra s'expressa amb accents

d'una catalanitat insubornable. Catalanitat més profunda que exterior. Això és molt important. Perquè nosaltres creiem que, a desgrat de llur cosmopolitisme aparent, hi ha totes les colors sensacionals del camp de Tarragona en les pintures poètiques de Miró i hi ha tota la precisió de clínica del paisatge de Cadaqués en les teles sobrerealistes de Dalí, com hi ha tot l'accent de Mallorca en les obres de Joan Junyer. Devorat per la inquietud, també, rodamon impenitent, Junyer ha estat un ocell de pas a tot arreu. l a tot arreu on ha exposat, en les ciutats més

diverses, s'ha convertit en ambaixador

del nostre art, perquè l'èxit de la seva pintura, tan profundament racial com hem vist, ha estat també un èxit

per a Catalunya.»

 

Fragment de l'article ‘La jove pintura catalana Joan Junyer’ publicat per Sebastià Gasch al número 9 del setmanari Meridià de l'11 de març de 1938.

 

El pintor Joan Junyer Pasqual-Fibla va néixer a Barcelona el 12 de gener de 1904. Fill del crític d'art Carles Junyer i nebot del pintor Sebastià Junyer.

 

De ben jove es relacionà amb l’art i la cultura que impregnava l’atmosfera de casa dels pares -propietaris d'una col·lecció de pintura antiga i moderna que abastava obres que anaven des del romànic fins a Picasso, passant per El Greco, Velàzquez i Goya- i la dels oncles a Llucalcari, a Mallorca, on hi passà llargues temporades.

 

A causa d’una malaltia, quedà sord als 6 anys i, amb només deu anys ja pintava i dibuixava evidenciant dots artístics. Els seus pares el van inscriure a l'Escola Superior de Bells Oficis, on rebé classes de dibuix i color amb el mestre Francesc Galí. Estudià també belles arts a l’Escola Industrial i al taller de Baldomer Gili i Roig. El seu oncle el portà a Mallorca, on pintava habitualment en companyia de Joaquim Mir, pintor que que el va marcar profundament i li feu descobrir la importància de la llum, de l'ambient natural i de la vida popular.

 

El 1924 exposà per primera vegada a les Galeries Dalmau de Barcelona i viatjà per primera vegada Paris. En tornar feu la seva primera exposició individual, el novembre de 1925, al Saló de la Veda, a Palma, que provocà una polèmica entre els academicistes Barceló, Bauzà Guanyabens, Vives i altres que negaren el seu art des de La Almudaina, La Vanguardia Balear i Correo de Mallorca i els renovadors i innovadors Ernest Dethorey i Antoni Gelabert que defensaren la seva pintura a El Día.

 

El 1925 signà el manifest del moviment literari ultraista que s'oposava al modernisme i que lideraven José Luis Borges, Norah Borges, Fortunio Bonanova, Jacob Sureda i Joan Alomar, entre altres.

 

L'any 1928 participà a l’exposició ‘Pintura de Mallorca’ a Buenos Aires amb les seves obres ‘Dues mallorquines’, ‘Cossiers’, ‘Bucòlica’ i ‘Tres dones’ entre altres.

 

A Palma, malgrat la seva joventut, es relacionà amb Ernest M., Dethorey, Llorenç Villalonga, Jacob Sureda Montaner, Miquel Àngel Colomar i altres intel·lectuals, crítics d’art i artistes, que es reunien al cafè Alhambra.

 

Aquell any 1929 viatjà als Estats Units i exposà a Pittsburg, on obtingué el segon premi del Carnegie Institute amb l'obra ‘Festa a Mallorca’, fet que li va suposar que li compressin totes les obres exposades i que li obrissin les portes del mercat. S'hi quedà per un temps en el que es relacionà amb Le Corbusier, Gropius, Léger i Josep Lluis Sert.

 

Durant els anys trenta va col·laborar en l'escenografia i el vestuari dels Ballets Russos de Montecarlo i exposà repetides vegades a París. També exposà a Copenhaguen l'any 1932, a Berlín i a Barcelona l'any 1933, a Madrid el 1934 i a Londres el 1935.

 

L’esclat de la Guerra Civil, l'any 1936, el sorprengué a Barcelona i es posicionà en la defensa de la Generalitat i es posar a treballar per a la Conselleria de Cultura i amb la victòria dels franquistes, l'any 1939, s'exilià,  amb la seva dona Dolors Casals, a París on va realitzar decorats pel ballet "La nit de Sant Joan", amb llibret de Ventura Gassol i música de Robert Gerhard.

 

Amb la invasió nazi de França durant la Segona Guerra Mundial, el 1940 van haver de fugir novament i viatjaren primer a Santo Domingo i, el 1941, a La Habana, a Cuba, on s'hi quedaren dos anys. Allí es relacionà amb Alejo Carpentier i Agustí Bartra.

 

Finalment, l'any 1942, por recomanació de l'Ernest Hemingway viatjà a Nova York on s'hi instal·la definitivament i on frequentà els ambients artístics on coincidí amb Josep Lluís Sert, H. Bayer, Le Corbusier, Gropius, Léger, Giedion, entre altres.

 

Aquell mateix any 1942 va il·lustrar la primera edició de ‘Oda a Catalunya des dels tròpics’ amb una composició on una estel vermell i groc es projectava al cel des d'un cos mutilat, rodejat de símbols feixistes i fetitxes africans, en clara al·lusió al mal que provocà el franquisme a Catalunya.

 

Els anys 40 exposà a Paris i diverses vegades a Nova York i el 1946 a Washington. Els primers anys d'aquella dècada treballà la interrelació entre la dansa i la pintura, que culminà, l'any 1945, a l'exposició de decorats corporis al Museu d'Art Modern de Nova York. Dos anys més tard col·laborà amb la New York Ballet Company aplicant les seves primeres pintures de volum al ballet ‘El Minotaure’.

 

L'any 1952, fruit d'un seminari que realitzà a Estocolm en el marc d'una exposició a la Reial Acadèmia de l'Art que li organitzaren els arquitectes suecs, feu una serie de pintures murals que canviaven segons la llum del dia. En aquella estada col·laborà amb els arquitectes Asplund i Heller. L'experiència a Suècia la traslladà a Nova York on poc després va crear una font d'acer, juntament amb arquitectes nord-americans, que exposà al Museu d'Art Modern. Aquesta nova tècnica pictòrica, a mig camí entre la pintura i l'escultura, fou batejada com free standing painting  o pintura exempta on combinava color, volum i esmalt sobre planxes d’acer. Durant la dècada dels cinquanta també col·laborà, com a figurista i decorador, amb els Ballets Russos i els ballets de Basil, de Londres, de Montecarlo, i la Ballet Society, de Nova York.

 

L'any 1954 va il·lustrar la el fulletó ‘Coral per a Lluís Companys a moltes veus’ amb un retrat del president amb els los punys tancats i descalç.

 

Durant els seus anys als Estats Units, la seva obra fou exposada a molts estats i viatjà des de Nova York a San Diego, passant per Boston, Chicago o Filadèlfia i també viatjà a bona part dels països  Europa ten exposicions, col·leccions i museus.

 

Finalment, el 1976 tornà a Barcelona per quedar-s'hi a viure i obrir el seu estudi a prop del Pont de Vallcarca des d'on s'escapava, esporàdicament, a Nova York i a Llucalcari, a la casa que el seu oncle l'hi deixà en herència el 1966.

 

L'octubre de 1980 exposà la galeria Trece de Barcelona.

 

El 1989 el Govern de les Illes Balears li dedica una exposició antològica a sa Llonja, a Palma i els mesos d'abril i maig d'aquell any, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya organitzà una exposició antològica de la seva obra al Palau Robert de Barcelona que, un any després viatjà a la casa de Cultura de Girona. El juliol de 1989 exposà les seves ‘Pintures en volum, de fusta o guix’ a La Llotja, a Ciutat de Mallorca.

 

El 1992 dóna la casa i l’estudi de Llucalcari i una part de l’obra que conserva a la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern de les Illes Balears, com ja havien fet l'any 1979 amb l'estudi de la Torre de Vallcarca, propietat d'ell i la seva dona, que van cedir a la Diputació de Barcelona. El juny de 1992 s'inaugurà, a l'Hospitalet de Llobregat, la seva obra monumental "La bòbila" en homenatge a la època industrial de la ciutat.

 

El 8 de febrer de 1994 Joan Junyer i Pasqual-Fibla va morir a Barcelona, als 90 anys d’edat, acompanyat per la seva dona Dolors Canals.

 

El juny de 1997, a l’antic estudi que tenia a la torre de Vallcarca, se li va retre un homenatge pòstum en reconeixement a la seva trajectòria artística i personal i, a finals de desembre de 1998 la seva vídua va cedir, a Esquerra Republicana de Catalunya el retrat del President Companys que Joan Junyer havia pintat a Nova York l'any 1954. L'abril de 2004 l’editorial Mediterrània publicà la monografia ‘Joan Junyer (1904-1994)’ escrita per Josep Miquel Garcia i Fina Duran amb motiu del centenari del seu naixement.

Col·laboracions

 

El llaurador (Pintura)

CIVTAT 15

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons