Pere Guilanyà i Roure (1897 ·1964)

La píndola

 

«Lluny de tot partidisme polític, comentava els fets objectivament, solament amb el desig fervorós de ser útil a la col·lectivitat i a Catalunya. La finalitat d’ell era el deler, la seva pruïja anímica, de l’obtenció per a la pàtria de la perduda independència nacional per tal d’integrar Catalunya al món lliure amb plena personalitat»

 

Fragment de l'article publicat el febrer de 1964, a Ressorgiment, pel seu director Hipòlit Nadal i Mallol en record de Pere Guilanyà

 

Fill de Joan Guilanyà, rellotger de Berga, i d'Anna Roure, filla del metge de Casserres, Pere Guilanyà i Roure va néixer el 29 de març de 1897 a Olesa de Montserrat, població on s’havien traslladat els seus pares per qüestions de feina. Fou l’únic dels vuit fills del matrimoni que va sobreviure.

 

Després de diversos canvis de residència, els pares s’instal·laren a Puig-reig, on va cursà els seus primers estudis amb el mestre Lluís Calsina i Padró, de Castellvell, amb qui va descobrir la poesia catalana. A l’escola feu amistat amb el poeta Joan Serra Casals, tres anys més jove.

 

El 19 de setembre de 1912, amb quinze anys, aprovà l’examen d’ingrés a l’Institut de Reus, aleshores Districte Universitari de Barcelona. La seva capacitat per al càlcul i l’escriptura li valgueren per entrar a treballar d’administratiu a la colònia Pons, la més propera de Puig-reig.

 

Paral·lelament a l'estudi, el treball a la fàbrica i la lectura, aprengué a tocar el violí, fet que aprofità per fer alguns concerts a les noies del poble que li valgueren fama de galant.

 

El 1918 s'incorporà al servei militar a Barcelona i, gràcies a la influència del propietari de la colònia Pons, fou destinat a oficines. L'experiència lluny de casa i del pare, amb qui no tenia bona relació, li despertà el desig de fer realitat la seva vocació de poeta.

 

S’introduí en ambients culturals de Barcelona, participà i fou guardonat en alguns Jocs Florals i feu amistat amb Ventura Gassol, amb qui compartia ideals catalanistes i patriòtics, qui va influir en la seva obra poètica.

 

El 15 de juliol de 1920 la revista “Catalunya avant”, editada a Berga, li publica el primer poema Ara que sóc tot flamejant d’amor.

 

Per convicció i per evitar ser destinat a la guerra d’Àfrica, s'escapà del servei militar. Malvisqué a la Cerdanya francesa i, després, es traslladà a París on treballà de representant de teixits d’alta costura. Allà freqüentà els cafès del Barri Llatí i els llocs de trobada dels exiliats catalans, entre ells l'escola de dansa de la ballarina  Teresina Boronat, de Sant Andreu del Palomar, amb qui compartia l'afecció al violí i de qui es va enamorar.

 

Aquells primers anys a París conegué i tractà de prop a Francesc Macià, a qui posava com a model a seguir i a qui, anys més tard, decebut de la política catalana, definiria com el noble cavaller, el batallador insubornable per al triomf de l’ideal comú.

 

El maig de 1925 "La Revista" de Josep Ma López-Picó el donà a conèixer com a novell poeta i li publicà un poema i, el 1926, la llibreria Catalònia de Barcelona li publicà Voluptat, el seu primer llibre de poemes que prologà Ventura Gassol. El novembre d'aquell any publicà, a "La Veu de Catalunya" l’article Vida catalana a París. Mitja hora amb Alfons Maseras.

 

Aquell 1926, després d'alguns idil·lis, conegué a la feina la Raymonde, una dona que ja tenia una filla i que treballava al departament de comptabilitat. Es van casar i van tenir un fill, Pierre.

 

El 1927 publicà el poema La Verge i el vent d’autumne a "Ressorgiment", una revista mensual, de caire nacionalista i independentista, editada a Buenos Aires pel català Hipòlit Nadal i Mallol. El juny d'aquell mateix any publicà  a la "Revista d'Olot" el poema O Dansa, dedicat a Teresina Boronat.

 

Entre 1927 i 1932 publicà articles a "Courríer Littéraire" i poemes a "La Revista", publicació que, el 1933, li edità Elegies, el seu segon llibre de poesia. Tot i que s'anuncià la publicació de tres llibres seus, La pira, El secret i Poemes en prosa, aquests no s'arribaren a editar.

 

Paral·lelament a la seva activitat literària, col·laborà a la Casa de Catalunya de París, presidida per Pau Planes. El 1930, quan molts directius retornaren a Barcelona en acabar la dictadura de Primo de Rivera, ell, juntament amb Salvador Llobet i Jaume Gascón, portaren el pes de l'entitat i garantiren l'edició del butlletí.

 

Els estius del 1930 i 1931 publicà alguns articles a "Ressorgiment"  signats amb el pseudònim Pere París.

 

El 1931 ell i Jaume Gascón foren delegats per anar a Barcelona a felicitar al nou President de la Generalitat, Francesc Macià, viatge que aprofità per visitar la família i que repetí sovint durant la República.

 

A finals de 1931 Llobet tornà a Catalunya i Gascón viatjà a Anglaterra i, en quedar-se sol, intentà mantenir viva la Casa de Catalunya però, per falta de col·laboradors, en un any l'entitat ja havia desaparegut.

 

Amb l'esclat de la segona guerra mundial passà dificultats laborals, en quedar aturades les exportacions, i van haver de viure amb al sou de la Raymonde que, llavors, treballava a casa d'un notari. Però, malgrat les dificultats, mai deixà d’ajudar els refugiats catalans.

 

El 1942 es traslladà amb la família a una casa de Pontault-Combault, a cinc quilòmetres de París, que Raymonde havia heretat d’una senyora gran de qui havia tingut cura.

 

El 1943 publica a París l'edició de bibliòfil Evocacions: forces de pàtria rediviva, amb litografies del seu amic Martí Bas.

 

El 1945 publicà a la revista "Per Catalunya", editada a Niça, la primera versió del Romanç de Riquilda. Aquell mateix any aparegué el seu llibre Odes, il·lustrat, també per en Bas i participà en l'edició de bibliòfil A Barcelona, Odes amb poemes de Jacint Verdaguer (Oda a Barcelona), Joan Maragall (Oda nova a Barcelona), Josep Ma López-Picó (Oda Novíssima a Barcelona) i ell mateix (Oda a Barcelona), amb aiguaforts i boixos de Carles Fontserè i pròleg de Rafel Tasis. L'any següent, el 1946, aparegué una edició en català i francès titulada A Barcelonne, odes.

 

El 1947 acceptà una oferta de treball d'una empresa de fabricació de teixits d'Argentina i es traslladà, amb la dona i el fill, a Buenos Aires, on col·laborà, també amb els catalans exiliats i amb el Casal Català de Buenos Aires.

 

A partir de setembre de 1950 publicà articles en quasi tots els números de "Ressorgiment". Primer a les seccions Art i literatura, Llibres, Teatre i poesia o Pintors i pintures, signant amb el pseudònim Pere de Berguedà, amb el nom real o amb les inicials i, des de setembre de 1951, a la secció pròpia, De l’un a l’altre mes, amb articles de l’actualitat del món, de les lletres catalanes, de la pintura o del fet català que sempre signà Pere de Berguedà.

 

A "Ressorgiment" també hi publicà alguns poemes, com Mai no ens sereu absent -a Rovira i Virgili-, Resum i Doneu-me brots de ginesta, el 1950; Auguris, Nadal i Oda a París, el 1951; A Olesa de Montserrat, Per l’amor de cada dia i Sonet matinal, el 1952; Berguedana aspriva, el 1953 o En la teva mort -a E. Martí-, el 1954.

 

Entre 1952 i 1953, amb l'entrada de l'Espanya franquista a la UNESCO, proposà a Pau Casals, August Pi i Sunyer, Josep Ma Batista-Roca, Josep Carner i Manuel Serra-Moret -que havien signat una protesta contra aquest fet- la creació d'un Comitè d’Alliberació Catalana.

 

L'estiu de 1956, quan la revolució ja prenia força a l'Argentina, tornà a París amb la seva dona on, amb menys periodicitat, continuà publicant articles i poemes a "Ressorgiment".

 

A França ja no tornà a treballar per problemes d'insuficiència respiratòria -únicament li funcionava mig pulmó- i problemes greus de visió -dels  que fou operat dues vegades- que li alentien poder escriure i revisar els seus poemes, com s’havia imposat.

 

El 1959, en el Centenari dels Jocs Florals, va rebre el Premi Abat de Montserrat per una versió del poema Fra Garí, que més endavant revisaria i editaria. Aquell any també fou guardonat a La Sorbona i la revista "Serra d’Or" li publicà alguns escrits.

 

El 1960 acabà el llibre Origen i, el Nadal d'aquell any, envià un original del manuscrit al seu amic Octavi Saltor amb l'esperança de veure’l editat. El poema Sis sonets a l’Argentina, una mena d’apèndix del llibre, el dedicà al seu amic de Buenos Aires, Hipòlit Nadal.

 

El 20 de desembre de 1961 redactà el seu testament, on disposà que la seva dona cremés tots els seus escrits i documents, tant en francès com en català. Dies més tard acabà el poema A l’hora de nit, que publicà a primers de 1962 a "Ressorgiment".

 

La seva malaltia l'obligà a passar l'hivern de 1962-1963 a casa i, per atzar, conegué un barber del barri, que resultà ser de Puig-reig i li facilità l’adreça de la filla de la seva cosina, Assumpció Freixas. Li envià algunes cartes i li demanà pels escriptors locals Joan Ballarà, Joan Alegret i Joan Roca i pel seu amic i company de lectures de joventut, Joan Serra, a qui també va escriure, però de qui no obtingué resposta.

 

El març de 1963 "Ressorgiment" publicà Impromptu, el seu darrer poema, i, el mes de juny, publica el que seria el seu darrer article.

 

El 10 de juny de 1963, en una carta a Assumpció Freixas li comunicà la seva intenció d'enviar-li tota la seva obra revisada. Li envià el poema Eterna aurora de l’absència i els llibres, encara inèdits, Origen i Fra Garí, aquest darrer l'acabà el 21 d’agost de 1963 i és un llarg poema que havia començat feia uns vint anys i del que n’havia publicat fragments a la revista "Per Catalunya" de Niça.

 

Aquell agost de 1963 convidà la seva família de Puig-reig a passar uns dies a París i tot i quedar amb ells que els tornaria la visita l’estiu següent, ja no hi fou a temps. A mitjans desembre fou hospitalitzat per l'agreujament de la seva malaltia pulmonar i, el dia 18 de gener de 1964, moria a París.

 

Joan Masot, d’Unió Catalanista a França, informà de la seva mort al president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas i al Conseller de Cultura, Ventura Gassol, ambdós a Saint Martin-le-Beau. També ho comunicà al president del Centre Català de París, Delmir Ibáñez; al director de "Ressorgiment", Hipòlit Nadal; a J. Ferrer, secretari general del Consell Nacional Català de Mèxic; a J. Pineda, dirigent d’Unió Catalanista a Barcelona; a Josep Camps, antic president del Centre Català de París; a l'escriptor Ramon Xuriguera i a l’oficina del Govern Basc a l’exili.

 

El dia 22 de gener de 1964, Josep Tarradellas, Ventura Gassol i Delmir Ibáñez presidiren els funerals a l’església de Nôtre Dame de Clignancourt de París.

 

El febrer de 1964 "Ressorgiment" li retè homenatge amb lloances d’Hipòlit Nadal i Pere Mas a la persona, l'obra i els ideals i li publicà, pòstumament, una versió del poema Ella en mi, del llibre inèdit Origen. El 24 de maig, en la darrera emissió del seu programa "París, fogar de cultura catalana", Ramon Xuriguera, també el recordà.

 

La seva dona Raymonde complint al peu de la lletra el seu testament, va cremar tots els originals, fet que ha dificultat els treballs de recerca sobre la seva obra.

 

El 5 de maig de 1998, en una carta a "La Vanguardia", Albert Manent es queixà del seu oblit en l'any del centenari del seu naixement i afegia: tinc una còpia a màquina del seu llibre de poesia inèdit, "Origen", i m'interessaria saber qui va recollir els seus manuscrits i la seva correspondència per facilitar-li

aquest exemplar.

 

El 19 de maig de 1998, en una altra carta a "La Vanguardia", el qui fou company seu a la Casa de Catalunya a París, Jaume Gascón Roda, s’afegí al reconeixement a la seva figura alhora que recordava les seves vivències compartides.

 

L'any 2005 Tomàs Roig i Llop li dedicà uns paràgrafs de les seves memòries El meu viatge per la vida 1939-1975.

 

El 21 d'abril de 2006 Maria Estruch Subirana presentà, a la Biblioteca Guillem de Berguedà de Puig-reig, el treball d’investigació La nostra terra a través del record i l’enyorança. Edició de la poesia de Pere Guilanyà i Roure (1897-1964), el treball biogràfic i bibliogràfic més complet que s'ha escrit sobre Pere Guilanya, fruit del treball de recerca pel doctorat, realitzat el 2002 per l'autora i dirigit per Maria Campillo Guajardo i que podeu consultar complet a la biblioteca d'Humanitats de la UAB ( TES/4117, Per més amor contra l'oblit: edició de la poesia de Pere Guilanyà i Roure (1987-1964).

Col·laboracions

 

Poema al crepuscle

CIVTAT 11

 

Emília Bernal

CIVTAT 15

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons