Josep Gudiol i Cunill (1872 ·1931)

Nascut a Vic, a la comarca d'Osona, el 26 de desembre de 1872, l’arqueòleg i historiador de l'art Josep Gudiol i Cunill, era fill de l'industrial pelleter Antoni Gudiol i de Teresa Cunill.

 

Aprengué les primeres lletres fins a l'edat de nou anys que passà a cursar estudis de segon ensenyament al col·legi vigatà de Sant Miquel dels Sants, dirigit aleshores per Mn. Miquel Vallbona. L'any 1885, en acabar el tercer curs, decidí seguir la carrera eclesiàstica i es matriculà i ingressà al Seminari de Vic.

 

De jove va ser membre destacat de la colla Ausa que agrupava a joves interessats en la literatura i amb afanys de saber. Empeltat de l'entusiasme vigatà i aconsellat per Josep Serra i Campdelacreu, el canonge Jaume Collell i l'historiador Lluís B. Nadal, anà perfilant la seva personalitat.

 

Va estar en relació amb el Cercle Literari de Vic, que promogué la creació, l'any 1891, en època del bisbe Josep Morgades, del Museu Arqueològich-Artístic Episcopal de Vic.

 

Juntament amb Pere Bofill, també seminarista, encapçalà la redacció del primer catàleg del Museu Episcopal de Vic, sota la direcció de Josep Serra i Antoni d'Espona, publicat el 1893.

 

L'any 1894, el bisbe Morgades l'envià tres mesos a Roma -del 17 d'abril al 3 de juliol-, juntament amb Pere Bofill i Josep Ma Baranera, per tal que es formessin en les disciplines d'art i d'arqueologia. Aquesta estada resultà molt profitosa tant per les noves perspectives que se li obriren com per l'aprenentatge del mètode de treball que li calia emprar en la seva vocació arxivística.

 

Des d'aleshores començà a escorcollar arxius a fi de poder documentar peces, col·leccions, elements litúrgics, monedes, vidres, ceràmica, escultures i retaules, que van retrobar una vida que no tenien gràcies a l'estudi profund i a la documentació que hi va anar incorporant.

 

Fou ordenat sacerdot el 19 de setembre del 1896 i, el mateix any, el bisbe Morgades li confià el càrrec de bibliotecari de la Biblioteca Episcopal i d'auxiliar del conservador del museu Antoni d'Espona i de Nuix.

 

El 1897 va redactar-ne els estatuts i va consolidar la institució amb una Junta de Govern. Va ser nomenat conservador el febrer de 1898 i se li confià la càtedra d'arqueologia sagrada que es va instituir al Seminari.

 

En les Memòries anuals del museu va descriure els objectes que anava adquirint, fet que li va conferir un mestratge que el va estendre als camps de l'arqueologia, de l'art i de la història.

 

El 1896 la Societat Arqueològica de Barcelona i el Centre Excursionista de Catalunya el feren soci corresponsal, el mateix que varen fer La Societè de Correspondance Hispanique de Bordeus, el 1898, i la Societat Lul·liana de Mallorca, el 1900.

 

El 1901, després de la mort de Josep Serra i Campdelacreu, la Societat Arqueològica nomenà conservador del Temple Romà i del Museu Lapidari.

 

El 1902 fou guardonat amb un accèssit, a Martorell, per l'obra Nocions d'Arqueologia Sagrada Catalana, que li suposà l’admissió, aquell mateix anys, com a acadèmic a la "Reial Acadèmia de Bones Lletres".

 

Un any més tard, el 1902, fou nomenat membre de la Societè Francaise d'Archéologia i, el 1905, conservador cronista de la Societat d'Arqueologia Vigatana i soci adjunt de la Societat Catalana de Bibliòfils.

 

L’any 1907 l'Institut d'Estudis Catalans li confià part d'una missió d'estudis al Pallars i Ribagorça i els treballs per a les exposicions d'orfebreria de Saragossa i València. Aquell mateix any publicà la monografia Mestre Joan Gascó.

 

Va dirigir una tertúlia del Centre Excursionista de Vic, instal·lada als soterranis del Temple Romà, i va organitzar actes i conferències, fruit de recerques històriques i arqueològiques tant en els arxius, com en diferents indrets de la comarca.

 

El 1912 començà a publicar articles sobre temes locals en la premsa vigatana i en el Butlletí del Centre Excursionista de Vic, òrgan on hi escrigué fins a la seva mort, i també estudis sobre aspectes de les arts menors apareguts a la pàgina artística de "La Veu de Catalunya", i en altres revistes especialitzades.

 

El 1913 la junta del Museu de Barcelona li encarregà un estudi sobre les creus processionals d'orfebreria catalana i la Societat d'Amics del País el va nomenar soci de mèrit i li premià un treball sobre orfebreria.

 

El 1914 va ser distingit com a membre de la Societé Royal d'Archeologie i, els anys 1915 i 1916, l'Institut d'Estudis Catalans li va atorgar dos primers premis, un per l'Estudi iconogràfic sobre la Mare de Deu i, l'altra, per l'organització i contingut del Museu Episcopal de Vic.

 

Malauradament restà encara inèdita i dispersa l'obra en què havia reunit els millors resultats de les seves recerques i escrita en tres volums sobre L'arqueologia litúrgica de la província eclesiàstica tarraconense, distingida, el 1917, amb el premi Martorell. Aquell mateix any va ser nomenat membre de la Real Acadèmia de la Historia de Madrid.

 

Des del 1917 se li inicià un procés irreversible, de tremolor nerviós, que li afectà la motricitat del seu cos i li entorpí l'agilitat de la parla. Tot i la malaltia no va disminuir gens el ritme de les seves publicacions.

 

El 1919 va ser nomenat soci del Foment d'Arts Decoratives de Barcelona i, el 1920, acadèmic de la Real Acadèmia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid.

 

L'any 1923 fou membre de la secció d'Història Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans i membre de l'Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona i, el 1927, la Universitat de Bonn li conferí el títol de doctor Honoris Causa i el Collège Art Association of America de Nova York el designà membre de la corporació.

 

Va col·laborar en "La Veu de Catalunya" i en revistes especialitzades i, l’any 1924, va publicar Els trescentistes, un recull de monografies sobre pintors medievals i guanyà el concurs de Museus amb el seu Catàleg dels manuscrits del Museu Episcopal de Vic.

 

El 1925 va ser designat, pel Ministeri d'Instrucció Pública, membre del tribunal d'oposicions a la càtedra d'arqueologia de la Universitat de Valladolid i, aquell mateix any acabà el Catàleg dels vidres de la col·lecció Amatller.

 

L'any 1927, publicà Els primitius, una obra en tres volums dedicats a la pintura romànica i, el 1929, exercí de president en els Jocs Florals de Barcelona.

 

No parà de treballar fins el dia del seu traspàs, el 10 d'abril de 1931.

 

El novembre de 1931 la "Revista Ilustrada Jorba", de Manresa, li dedicà un especial en reconeixement a la seva figura i a la seva trajectòria, amb articles d'Antòn Busquets, Jaume Collell, E. Junyent, Josep Lladó, Pelegrí Casades i poemes de Pere Verdaguer i Martí Genís.

 

El 1934 s'edità, pòstumament, el seu Catàleg dels llibres manuscrits anteriors al segle XVIII del Museu Episcopal de Vic.

 

El  17 de setembre del 1972 el Patronat d'Estudis Ausonencs, en la sessió anual celebrada al Saló de la Columna de l'Ajuntament de Vic, commemorà el centenari del seu naixement.