Domènec Guansé i Salesas (1894 ·1978)

La píndola

 

«Estimat amic: Esperava, per a contestar la vostra afectuosa lletra del 9 d'oct. p.p. que vinguessin, d'un dia a l'altre, els Retrats literaris. Per fi els tinc. Els coneixia per un ràpid escarteig. Ara els he llegits amb calma. No sempre d'acord; però dos retratistes, dos antologistes, mai no es poden avenir del tot; ni convé que s'avinguin. Hi ha, en tots els vostres retrats, un respecte que n'assegura el valor documental. En el meu, fins a commoure'm, sincerament. No puc oposar la imatge que jo tinc de mi a la que Vós traceu; seria indiscret. ¿Fer-hi notes al marge? En conversa m'hi arriscaria; per lletra, mancaria a cada moment el matís del vostre comentari, de la vostra rectificació, de la vostra reafirmació. Em sembla veure-us somriure: la meva cautela! ¿Per què no prudència, estimat Guansé? ¿O més simplement timidesa? De vegades m'irrita que es preï en mi -amb estima o amb recel o amb rancúnia- una certa dosi d'intel·ligència i no es vulgui veure el que hi ha en mi de feblesa, de manca de seguretat com a escriptor i com a home. Les meves condicions físiques hi són en gran part...»

 

Fragment d'una carta de Carles Riba a Domènec Guansé, datada a Barcelona, el 19 de febrer de 1950

 

Fill dels propietaris rurals Estanislau Guansé Ballester i Elena Salesas Àlvarez, el periodista, novel·lista i traductor, Domènec Guansé i Salesas va néixer al carrer de Méndez Núñez de Tarragona, el 17 de març de 1894.

 

Per manca d'espai a casa -era el més gran dels nois de vuit germans- va passar els anys d'infantesa vivint amb  la seva àvia paterna i dues ties, en en un ambient força caduc i envellit.

 

Compaginà els estudis de batxillerat amb treballs en diversos oficis i la seva gran passió per la literatura. De formació autodidacta, accedí al món del periodisme amb una secció diària a la publicació castellana "Diario de Tarragona".

 

A partir de 1920 s'especialitzà en fer crítica literària en català i, assessorat per Antoni Rovira i Virgili el 1922 aconsegueix responsabilitzar-se de la secció de crítica teatral del diari "La Publicitat". Aquell any publicà la seva primera novel·la, La raça. El 1924 es traslladà a viure a Barcelona.

 

El 1925, l'any que publicà La millor de totes, substituí Tomàs Garcés com a crític de llibres de la "Revista de Catalunya", on hi escriu fins al 1929. Aquells anys Rovira i Virgili li oferí, també, una secció diària al diari "La Nau", tasca que combinava amb altres col·laboracions a les publicacions "D'Ací d'Allà", "Revista de Poesia", "El Nostre Teatre", "Ciutat", "La Rambla", "L'Andreuenc,  o "L'Esquella de la Torratxa".

 

En aquesta etapa publicà els llibres de contes, La clínica de Psiquis el 1926 i La Venus de la careta i Carnaval a Venècia, el 1927. Un any després publicà l'obra teatral Ball de màscares i feu la traducció al català de Manon Lescaut d'Antoine-François. El 1929 traduí El coronel Chabert d'Honoré de Balzac i, aquell mateix any, publicà dos llibres més de teatre: Un amor discret i Aventura Mirador.

 

El1930 aparegué el seu conte Com vaig assassinar Georgina i les seves traduccions de Bell Amic, de Guy de Maupassant i del Diccionari filosòfic, de Voltaire. Un any més tard traduí Afrodita, de Pierre Louys.

 

A partir de 1931, ja en temps de la República, col·laborà en el setmanari "Mirador" i, més tard, a "Meridià" i, el 1932, publicà la novel·la Les cadenes d'Eva.

 

El 1934 publicà les obres de teatre El fill de la Ninon i Volia ser feliç, l'assaig Per Catalunya! Contra una antologia escolar i el perfil biogràfic Pompeu Fabra.

 

L'any 1935, que sortí publicada la seva novel·la Una nit, Antoni López Llausàs -gerent de la llibreria Catalònia- li proposà editar-li tots els llibres que escrivís. Un any després, amb l'esclat de la guerra civil, el projecte s'esvaeix.

 

El 1937, en ple conflicte bèl·lic, publicà una altra obra teatral: Una noia és per a un rei.

 

La victòria de les tropes franquistes, l'any 1939, el deprimeix profundament i començà una nova vida a l'exili a França, on formà part del grup castell de Roissy-en-Brie. El mateix any viatjà primer a l'Argentina i, finalment s’establí a Santiago de Xile.

 

Va ser un actiu promotor cultural de la vida catalana a Xile, des del Centre Català, organitzant i donant suport a diverses activitats.

 

El 1944 publicà els assajos Cataluña y el imperialismo castellano i Ruta d'Amèrica (del carnet d'un exiliat) i, des de 1945, dirigí la revista catalana, editada a Xile, “Germanor”.

 

L'any 1947 publicà Retrats literaris i, el 1950, la novel·la La pluja d’or. Un any més tard aparegué el seu assaig crític La constant inconstància catalana i, el 1952, l’Editorial Proa de Perpinyà li publicà la novel·la Laberint.

 

La dècada dels cinquanta publicà assajos en castellà i català com Cataluña en el ruedo hispánico: Posibles puntos de acuerdo, de 1956;

El arte catalán, publicat dins el Libro blanco de Cataluña, també de 1956; Rima, memòria, poesia... El paradís recobrat, de 1958 o Joan Maragall: Maragall en la vida nacional catalana, de 1960.

 

El 1963 tornà a Barcelona i s'introduí de nou en els ambients literaris amb l'ajuda de Rafael Tasís i d'editors com Cruzet, Cendrós o Pere Puig Quintana. Col·laborà en tasques editorials anònimes i feu alguns pròlegs per a llibres d'autors com Artís-Gener, Sagarra, Soldevila, Alavedra, Rovira i Virgili, Amigó, Coromines, Bartrana, Berenguel, etc.

 

En aquesta nova etapa a Barcelona publicà alguns retrats biogràfics com Margarida Xirgu, de 1963, Pompeu Fabra, de 1964 -reedició de 1934- , Josep Anselm Clavé, apòstol, agitador i artista, de 1966 o Abans d'ara: retrats literaris, també de 1966. També publicà els assajos El senyor Esteve actual, de 1968, Història de Barcelona il·lustrada, de 1972, i el dedicat a Josep Queralt i Clapés i les edicions de Proa, dins Commemoració dels 500 anys del llibre imprès en català, de 1972.

 

L'any 1971 Vicenç Riera publicà el llibre Nou obstinats, on li dedicava el capítol Domènec Guansé, un obstinat.

 

També va traduir obres com Nus d'escurçons de François Mauriac, el 1964; La passió d'Israel de Nelly Sachs, el 1967; Papà Hemingway de Hotchner, el 1968; Israel, anys de lluita de David Ben-Gurion, el 1973; Historia mundial de la mujer de Pierre Grimal, el 1973 o Aventura amazònica d'Evelyne Coquet, aparegut el 1978.

 

Els darrers anys de la seva vida va  col·laborar, també, en publicacions com "Xaloc", "Serra d'Or", "Oriflama", "Tele-Estel" i "Tele/exprés".

 

Va morir, a Barcelona, el dia 1 de febrer de 1978.

 

L'any de la commemoració del centenari del seu naixement, 1994, es reedità una edició crítica de Josep Bargalló del seu llibre Abans d'ara: Retrats literaris i la Institució de les Lletres Catalanes publicà el llibre de Joan Prats i Sobrepere Domènec Guansé: Centenari, 1894-1994.

 

L'any 2003 l'Ajuntament de Tarragona edità el llibre Una passejada per la vida i l'obra de Domènec Guansé, de Txell Granados i, el 2005, edità també Domènec Guansé: Revisió i actualitat de Txell Granados, Montserrat Corretger, Josep Bargalló i Lluís Busquets.

Col·laboracions

 

Catarina

CIVTAT 6

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons