Camil Geis i Parragueras (1902 ·1986)

La píndola

 

«La lírica de mossèn Camil Geis es ressent en alguns llocs, sortosament molt pocs, d'aquest esforç de voler atansar el poeta a Plató, però com que tot seguit es dóna compte que el poeta, el ver poeta és dins del filòsof grec, retorna plàcidament, sense esforç, sense potser proposar-s'ho, al seu camí. Bella tasca la del capellà poeta! En el seu poema hi han coses meravelloses que el situarien, si ja no hi fos, a primer rengle»

 

Fragment de la crítica al seu llibre ‘L'antic filòsof i el modern poeta’ apareguda a Flama, la publicació portaveu dels Fejocistes, el dia 13 d'octubre de 1933, signada E.B.M.

 

L'escriptor, filòleg, poeta, compositor, músic i sacerdot Camil Geis i Parragueras va néixer al barri de Pont Major de Girona, el dia 7 de febrer de 1902.

 

Fill de barber, va viure les primeres experiències literàries en plena adolescència, a les pàgines de la

revista del Pont Major L'Escoti.

 

Estudià durant onze anys a l'Acadèmia de la Congregació Mariana del Seminari de Girona, on li van incentivar la seva capacitat creadora, tant musical com literària animant-lo a participar en les penyes literàries gironines i a presentar-se a diversos Jocs Florals, on guanyà alguns premis com un accèssit al premi ordinari que va obtenir, amb només setze anys, l'any 1918. També va adquirir la base de la seva formació musical que, més tard, va completar amb estudis d'orgue i composició a Barcelona.

 

Durant aquella etapa de seminarista va col·laborar en l'elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll i va accedir a la plaça de mestre de capella a l'església de Sant Fèlix de Sabadell, l'any 1921, càrrec que va mantenir tota la vida.

 

El 1922 i 1923 guanyà el 1ri i el 3r accèssits a la Viola d'or i d'argent als Jocs Florals de Barcelona.

 

Encara jove ja era conegut arreu de Catalunya com un emergent escriptor i, el 1923, li dedicaren un article a la secció literària Noucents del diari "El Dia" de Terrassa. El 1925, en la publicació "Quatre coses", un article d'Octavi Saltor el batejà L'hereu de Girona, pel suposat relleu a Joan Badia, el jove poeta mort el 1923.

 

L'any 1925, acabats els estudis, fou ordenat sacerdot i el destinaren a Sant Feliu de Guíxols, on va exercir d'organista de la parròquia i on fundà una notable capella polifònica que anomenà Schola Cantorum. Hi romangué fins el 1927 i, en aquesta etapa, va ser col·laborador del setmanari "L’Avi Muné", editat a la vila, i va escriure, l’any 1927, la lletra de La sardana dels sembrats, musicada pel guixolenc Josep Maria Vilà i Gandol. En aquesta època començà la seva producció en prosa que publicà a mitjans de Girona, Olot i Figueres.

 

El 1927 fou traslladat a Cellera de Ter, on també hi dirigí una coral i on va escriure la lletra i la música de l'obra de teatre L'estel d'Orient que sortí publicada el 1928. El 1929, sentint-se incòmode amb un company de la parròquia, optà per presentar-se a oposicions per a la plaça d'organista de la parròquia arxiprestat de Sant Feliu de Sabadell. En guanyar-les, s'hi traslladà a viure i s'hi quedà tota la vida.

 

La  seva gran implicació amb la ciutat el convertí en un referent a Sabadell per la seva dedicació a activitats pastorals a l'Hospital, a la Casa de Beneficència, a Acció Catòlica i a moltes confraries; pels seus consells, exercint de sacerdot i de professor de l'Escola Industrial d'Arts i Oficis, de l'Institut Laboral o de l'Escola de Formació Social o pels seus articles i la seva implicació a l'Associació de la Premsa. Tot plegat va fer que ser fos nomenat ecònom de la parròquia.

 

El 1930 publicà Nou aplec de velles nadales i, el 1931, el llibre de poesia Balades i cançons i l'obra de teatre Els taujans.

 

El 1933 li atorgaren la Viola d'or i argent i el 1r accèssit als Jocs Florals de Barcelona. Aquell any la Joventut Catòlica de Sabadell li edità L'Antic filòsof i el modern poeta, un diàleg d'ell mateix amb Plató, i el 1934 fou l'autor de la música i la lletra d'El Nadal de la cançó: Poema-glossari de cançons populars per a l’escena infantil.

 

El 1935 tornà a guanyar la Viola d'Or i d'Argent als Jocs Florals de Barcelona i publicà el Llibre de rondalles populars, il·lustrat per Jaume Busquets, que fou escollit pel pedagog Alexandre Galí per a la lectura d'infants a l'Escola Blanquerna. Aquell mateix any publicà un llibre en prosa, Glossari de pietat; un llibre de teatre, El sabater de Vallmoll; i un altre de poesia, Horitzons i rutes.

 

L'any 1936 publicà Horitzons i rutes i, aquell mateix any, en esclatar la Guerra Civil, es va haver d'amagar fins poder passar la frontera. A França va cursar estudis de filologia romànica i estudis superiors de llengua i literatura franceses a la Facultat Catòlica de Lletres de Lió, ciutat on també amplià la seva formació musical. El 1939 va publicar, a Avinyó, la seva evocació dels primers mesos de guerra, L'enfer sur la terre et Dieu partout. Dix mois de sacerdoce dans la Catalogne rouge (juillet 1936 - avril 1937). Aquell mateix any, acabada la guerra, va poder tornar però mai es va sentir còmode entre els vencedors.

 

L'any 1942, aprofitant un buit legal, va aconseguir publicar Rosa mística, el primer llibre en català aparegut legalment a Catalunya després de la guerra. Segurament hi ajudà que l'enviés a la censura de Madrid, que es tractés d'un llibre de poesia de tema religiós i que el títol fos bilingüe. Segons ell mateix, la censura catalana no hauria estat tant condescendent a l'hora d'autoritzar-lo.

 

A partir de llavors va haver d'escriure la prosa en castellà, però es va mostrar intransigent, davant la proscripció de la llengua catalana, pel que fa a la poesia: es negà a publicar-hi un sol vers.

 

Malgrat tot continuà escrivint poemes i, el 1943, va expressar molt clarament la seva catalanitat en el sonet En la mort del cardenal Vidal i Barraquer, que no pogué publicar fins molt més tard. Aquell any publicà, en castellà, La poesía de San Juan de la Cruz. IV centenario de su nacimiento.

 

El 1946 aparegué Poemes de Nadal i, el 1947, Muntanya santa. El 1948 publicà Fulles d'heura i, dos anys més tard, el 1950, veieren la llum els llibres de poesia Poemes eucarístics i Veni Creator i un recull d'articles agrupats amb el títol Festes senyalades, que li edità la Fundació Mossèn Cardona. El 1952 publicà, a Sabadell, el llibre de poesia Geòrgiques eucarístiques.

 

Els anys 1955 i 1956 es publicaren  els dos primers volums de les Obres de Mossèn Camil Geis i,el 1956 també publicà el llibre en prosa Honorable senectut.

 

El 1964 aparegué el tercer volum de les Obres de Mossèn Camil Geis i el 1968 la Fundació Bosch i Cardellach li publicà la biografia Un periodista sabadellenc mort a Gènova: Joan Costa i Deu. Un any més tard, el 1969, aparegué el llibre de poesia Bestiari hagiogràfic. Aquell any fou guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona de Poesia.

 

L'any 1971, l'any en que l'ajuntament de Sabadell el nomenà fill adoptiu de la ciutat i que fou nomenat Mestre en Gai Saber, publicà L'ermità de Samalús. Biografia de Mn. Ramon Garriga i Boixader i tria i revisió d'escrits d'aquest mestre en gai saber, amb pòrtic de Prudenci Bertrana. L'any següent,1972, publicà Un centenari. Mossèn Josep Cardona i Agut 1871-1971.

 

El 1976 li fou atorgada la Medalla d'Or de la Ciutat de Sabadell, alhora que sortia publicada la seva obra poètica completa De primavera a reravera (1925-1975).

 

El 1978 el Consistori dels Jocs Florals de Barcelona li publicà l'assaig Del millor dels móns, guardonat amb el Premi Narcís Oller als Jocs Florals de Barcelona de 1975.

 

L'any 1981 aparegué Pas i repàs i el 5 de novembre de 1982 Sabadell li organitzà un sopar d'homenatge amb motiu del seu 80è aniversari i els 53 anys de la seva estada a la ciutat.

 

El 1985 els Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell li publicaren el recull d'escrits religiosos El nostre pa de cada festa. Glosses homilètiques publicades durant un trienni litúrgic.

 

El 1986 sortí publicat, pòstumament, Els que he trobat pel camí, un recull de cent cinquanta retrats biogràfics de personatges rellevants del seu temps  que publicà, durant molts anys, a la Revista de Girona.

 

Va morir a Sabadell el 16 de gener de 1986.

 

L'Acadèmia Catòlica de Sabadell li dedicà l'acte inaugural del curs el dia 18 de novembre de 1986 i inaugurà una sala amb el seu nom on hi exposà tots els seus llibres, la seva biblioteca especialitzada, els manuscrits, correspondència, objectes personals, premis, medalles, distincions i records. L'acte posà de manifest la veneració que per ell sentien els sabadellencs.

 

El 31 de gener de 1994 es creà, a Sabadell, la Fundació Cultural Camil Geis sense que hi hagi constància d'activitat fins el 21 de desembre de 2006 quan es publicà la seva extinció.

 

L'any 2002 Jordi Domènech Soteras publicà, amb motiu del centenari del seu naixement, Camil, poeta.

 

En el número de juliol i agost de 2004 de la Revista de Girona, Narcís-Jordi Aragó va publicar l’article Camil Geis entre flors on es queixava amb amargura de l’oblit en que havia caigut la seva figura a les administracions públiques i eclesiàstiques gironines en complir-se el centenari del seu naixement. El mateix autor publicà en el número de març-abril de 2005 de la mateixa publicació l’article Camil Geis, un noucentista popular on feu una glosa de la seva obra i la seva figura des de les vessants de sacerdot, músic, filòleg, escriptor, poeta, català i gironí.

Col·laboracions

 

Ànima meva!

CIVTAT 8

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons