Tomàs Garcés i Miravet (1901·1993)

La píndola

 

«Estimat Garcés: Vaig rebre -que dies fa!- el 2n. número dels Quaderns de Poesia. Bé: ganes de seguir endavant! Excel·lents articles: el d’en Manent sobre el vostre llibre d’una delicadesa i una finor que no abunden. L’hem de fer escriure més i més llarg. El d’en Gerhard, va realment a fons i ja el coneixia, és clar, però és un goig de retrobar una bella i seriosa cosa. Bo també el el Balcells, potser corregit massa tímidament. De versos, a part de les poetesses, voto pel Capasso»

 

Fragment d'una carta de Carles Riba a Tomàs Garcés, en paper de la Fundació Bernat Metge i datada a Breda, el 17 d'agost de 1935

 

Fill del botiguer Buenaventura Garcés i de Maria Miravet, el poeta, escriptor i crític literari Tomás Garcés i Miravet, conegut com el poeta català de la cançó, fou el gran de sis germans i va néixer a Barcelona el 9 d’octubre de 1901. La seva infantesa va transcórrer al barri de la Barceloneta en un ambient obrer i humil.

 

Als vuit anys ingressà a l’Acadèmia de San Antonio, a prop de la plaça de Sant Jaume, on hi cursà els primers estudis, el batxillerat i classes de francès. Allí va coincidir amb el metge i novel·lista Jeroni de Moragues i el periodista Just Cabot, que anys després dirigiria "Mirador".

 

La seva adolescència fou marcada pels estudis, per la poesia de Verdaguer, Maragall o Pijoan, que llegia a casa, i per teatres com el Novetats, el Romea, l'Apolo, l'Espanyol o l'Ateneu Marqués de la Mina, on hi anava acompanyant el seu pare.

 

Amb només 14 anys va escriure els seus primers versos, en castellà, que presentava a classe de retòrica. El 1917 aprovà el batxillerat i ingressà a la Universitat de Barcelona, on començà les carreres de Dret i de Filosofia i Lletres. Allí conegué Josep Ma de Casacuberta, que l'invità a col·laborar a la Revista de Vich on hi publicà, el 1919, dues pàgines de prosa poètica. Aquells anys a la universitat també coincidí amb Joan Ortega i Costa, Josep Rovira-Armengol i Octavi Saltor, Maurici Serrahima, Josep Iglésies, Tomàs Roig i Llop i el mallorquí Joan Hernández Mora, entre altres.

 

Aquell mateix any, amb uns quants amics de la Barceloneta, impulsà i dirigí, la revista "Mar Vella", de vocació noucentista i nacionalista i, des d'aquesta publicació protagonitzà un enfrontament amb Eugeni d'Ors, arran d'unes declaracions d'aquest sobre Prat de la Riba i el fet català.

 

Aquell 1919 es feu soci de l'Ateneu Barcelonès i fou secretari dels Jocs Florals de la Barceloneta que atorgaren la Flor Natural a Josep Carner. Aquest fet que l'ajudà a introduir-se en l'ambient literari i relacionar-se amb reconeguts poetes com Josep Ma López Picó, que el convidà a assistir a "La Penya del Continental" que ell presidia i a publicar a "La Revista" de la que n'era el director, o dramaturgs com Millàs i Raurell, que li publicà una

col·laboració a la revista "L'instant".

 

El 1920 s'integrà a l'Associació Catalana d'Estudiants i començà a publicar els seus poemes a "El Dia" de Terrassa, que dirigia Joaquim Ventalló, i a "Proa", dirigida per Salvat Papasseit.

 

El curs 1921-1922 feu el servei militar i, en tornar, es reincorporà a la universitat i publicà el seu recull de poemes Vint cançons, que el consagrà com a poeta. Tot i que es considera que és el seu primer llibre, ell mateix en el pròleg comenta que abans havia escrit Expectacions al port, amb dibuixos del pintor uruguaià Rafael Barradas. Aquell 1922 guanyà un accèssit als Jocs Florals de Barcelona i, per encàrrec de Lluís Nicolau d'Olwer, encetà la secció El carnet de lletres -signada amb el pseudònim Ship-boy- a la "La Publicitat", on després també hi publicà la secció Comentaris, de temàtica lliure. Hi va col·laborar durant deu anys, amb uns nou-cents articles publicats.

 

L'any següent, el 1923, el marxant d'art Joan Merli i Pahissa li encomanà la direcció del setmanari Els poetes d'ara, de la que se'n publicaren 30 números. Aquell any publicà, amb el pseudònim Tomàs de la Selva, una Antologia de Nadal i, el 1924 edità el seu segon llibre de poesia L'ombra del lledoner. Es llicencià en Dret i abandonà els estudis de Filosofia i Lletres.

 

Durant els seus primers anys d'exercici de la professió d'advocat, que sempre compaginà amb la de poeta, treballà com a passant d'Estanislau Duran i Reynals.

 

El 1925 fou un dels redactors de la Revista de poesia, que dirigia Marià Manent i, juntament amb Marçal Olivar, publicà el llibre Cent millors poesies humorístiques de la poesia catalana, que edità Barcino. Aquell any l’Editorial Catalana publicà la seva traducció Marie Chapdelaine, de Louis Hémon.

 

El 1926 es casà, a Selva de Mar, amb la figuerenca Pilar Brusés i Danís, que havia conegut cinc anys abans, i amb la que tingué vuit fills. Aquell mateix any publicà el llibre de crítica literària Paisatges i lectures, amb pròleg de Carles Soldevila.

 

El 1927 publicà el recull de quinze poemes El somni i traduí Cartes i pensaments, de Santa Caterina de Siena. Des d'aquell any col·laborà a la publicació de Madrid “La Gaceta Literaria” i, entre gener de 1929 i març de 1930, hi dirigí la secció Gaceta Catalana. Dirigida per Giménez Caballero, que en aquella època, abans d'acabar essent un feixista fanàtic, avalava l'avantguardisme i la literatura catalana, la revista organitzà el 1927 l'Exposició del Llibre Català a Salamanca, de la que Garcés fou membre del comitè organitzador.

 

El 1929 traduí del francès Records d'infantesa, de Fréderic Mistral.

 

El 1931 publicà Paradís, un recull de poemes en una edició de bibliòfil amb dibuixos de Josep Mompou.

 

El 1932 abandonà Acció Catalana pel sectarisme religiós de la República i començà a col·laborar a "La Veu de Catalunya" on hi publicà la secció Almanac literari i, el 1933 publicà  Notes sobre poesia, un recull de dinou estudis sobre poesia i poetes.

 

El 1935 aparegueren El senyal, el seu quart volum de poesia i Viatge del Centurió, una traducció de l'original d'Ernest Psichiari. El juny d'aquell any codirigí la publicació "Quaderns de poesia" -juntament amb J.V.Foix, Marià Manent, Carles Riba i Joan Teixidor- de la que se'n publicaren vuit números, fins el març de 1936.

 

Amb l'esclat de la guerra civil es quedà sense feina d'advocat i, la seva condició de catòlic i militant d'Unió Democràtica, el van fer decidir a exiliar-se amb la família a França, on treballà a la Facultat de Lletres de la Universitat de Tolosa i al Liceu d'Albi.

 

El 1939, acabada la guerra, tornà a Barcelona i recomençà a exercir d'advocat. Es negà a publicar en castellà i col·laborà amb Josep Ma Cruzet, d'Editorial Selecta, en la lenta recuperació de la publicació de llibres de literatura catalana.

 

Des de 1942 fou un dels assistents a les trobades clandestines de lectura de poesia que es feien a casa de l'orfebre Ramon Sunyer i de l'arquitecte Lluís Bonet. Un any més tard, el 1943, col·laborà des del primer número en la revista clandestina "Ariel", que editaven joves universitaris entre els que destacava Joan Triadú.

 

L'any 1946, fruit d'una lectura a la rebotiga de Ramon Sunyer, li publicaren l'opuscle de vuit pàgines Cançó fidel.

 

El 1947, dotze anys després del seu darrer llibre de poesia, publicà El caçador, editat per Selecta i , en commemoració dels vint-i-cinc anys de la seva publicació, aparegué la reedició de bibliòfil del seu recull de poesia Vint cançons, en dos volums, un il·lustrat per Ramón Rogent i l'altre amb música de Blancafort, Bonet, Comellas, Llates, Llongueres, Manén, Millet, Mompou, Montsalvatge, Pujol, Serra, Toldrà, Valls i Zamacois. La cantant i actriu Conxita Badia li dedicà un concert especial de commemoració de l'aniversari.

 

El 1950 publicà el recull de poemes del Llibre de la Mare de Déu de Núria i, l'any següent, edità el Llibre de Nadal. El 1952, participà al Congreso de Poesia, celebrat a Salamanca, en un intent de l'estat d'establir pons de diàleg amb la intel·lectualitat catalana.

 

Ell mateix s'edità, l'any 1953, dins la sèrie "Quaderns de poesia" el llibre de poemes La nit de Sant Joan, el mateix any que l'editorial Barcino li publicà Grèvol i molsa, un recull de les felicitacions de nadal que cada any enviava a familiars i amics.

 

El 1954 publicà la seva traducció Deu poemes gallecs, que feu arribar al Congreso de Poesia celebrat a Santiago de Compostel·la i, el 1955, l'editorial Els llibres de l'Òssa Menor, de Josep Pedreira, li publicaren Viatge d'octubre.

 

El 1959, amb l'aparició de "Serra d'Or" editada per l'Abadia de Montserrat, i publicada en català, fou un assidu col·laborador amb articles, majoritàriament d’autors catalans.

 

El 1961, amb pròleg de Josep Sebastià Pons, Editorial Selecta publicà la seva Obra poètica. Aquell mateix any traduí al català i edità el llibre Cinc poetes italians.

 

Considerat un dietari de poesia en prosa, Quadern de La Selva és un recull de notes escrites entre 1920 i 1937 que fou publicat per ell mateix, amb el segell "Quaderns de poesia", el 1962.

 

El 1971 Editorial Polígrafa li edità Plec de poemes, un recull molt variat i inconnex de la seva obra i, el 1972, el  llibre Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits, una crítica literària de l'obra de qui fou el seu gran amic.

 

El 1976 prologà les obres completes del seu bon amic Josep Sebastià Pons i, el 1977, aparegué el seu Assaig d'antologia, una tria de la seva obra realitzada per ell mateix i editada per Proa.

 

El 1981 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi, el primer any que s'atorgava aquesta distinció de la Generalitat de Catalunya. Aquell mateix any publica el llibre de poesia Els dotze llibres d'Agelet i l'antologia de la seva obra Vers i prosa, acompanyada d'il·lustracions de la seva filla Carme Garcés.

 

El 1983 patí un atac de feridura i quedà paralitzat de mig cos, el que l'obligà a restar en una cadira de rodes. Malgrat les limitacions conservà les ganes de viure i d'estar al dia.

 

L'any 1984, sense que pogués assistir a l'acte de presentació al Palau de la Generalitat, es publicà El temps que fuig. Dietari 1933-1983, un recull autobiogràfic amb el que guanyà, el 1985, el premi Ciutat de Barcelona, el premi Crítica Serra d'Or i el Premi de la Generalitat de Catalunya.

 

El 1985 s'edità el seu darrer llibre líric Escrit a terra, un recull de vint poemes, barrejat amb notes de viatges i records d'amistats. Aquell mateix any s'edità Cinc converses que recull les entrevistes que, entre 1926 i 1927, havia fet per a "Revista de Catalunya" als novel·listes Joaquim Ruyra i Víctor Català, al lingüista Pompeu Fabra i als poetes Josep Carner i Guerau de Liost. És curiós que la sisena entrevista realitzada, amb el seu admirat caputxí Miquel d'Esplugues no fos inclosa en aquest recull.

 

El 1986 es publicà la seva antologia Poesia completa i, els anys 1988 i 1991, en dos volums, la seva antologia Prosa completa.

 

Membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, el 1992 fou distingit amb la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona i, el 1993 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

 

Sis mesos després, el 16 de novembre de 1993, moria a Barcelona als noranta-tres anys.

 

L'any 1998 Columna-Proa van publicar Els millors poemes, un recull de la seva obra poètica més destacada i, l'any 2001, Albert Manent va publicar la seva biografia Tomàs Garcés, entre l'avantguarda i el noucentisme, reeditada l'any 2010 en format e-book.

 

D'octubre a desembre de 2001 es commemorà el centenari del seu naixement amb actes organitzats per Òmnium Cultural, la Institució de les Lletres Catalanes, l'Ateneu Barcelonès i l'Ajuntament de Selva de Mar i l'estrena de l'espectacle teatral El que no passa mai, amb textos seus, i la presentació, al Palau de la Música Catalana, del disc A l'ombra del lledoner, amb poemes cantats per Ariadna Savall i Ignasi Roca.

 

L'any 2007 l'Editorial Cruïlla edità l'opuscle de 15 pàgines Cançó de sega, amb il·lustracions de Philip Stanton.

Col·laboracions

 

Les tres besades

CIVTAT 7

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons