Àngel Ferrant i Vázquez (1890 ·1961)

La píndola

 

«He podido apreciar en mis visitas a Kunstgewerbeschule, que los resultados de un organismo de esta índole no se deben, en rigor, a la redacción de un reglamento, ni aún a la más elevada particularidad de disponer de un buen programa pedagógico. Por lo que hasta ahora he visto -y he visto bastante- me confirmo en que, lo que mas importa, es la calidad en sí de cada profesor, por lo cual, he preferido atender más bien al conocimiento de personalidades que al conjunto orgánico de los centros que visité»

 

Fragment d'una carta d'Àngel Ferrant i Vàzquez a Gonzalo Jiménez de la Espada, datada l'any 1927 durant la seva estada a Viena.

 

L'escultor i dibuixant Àngel Ferrant i Vázquez va néixer a Madrid l'any 1890. Fill del pintor Alejandro Ferrant Fischermans, va créixer en un entorn familiar on es respirava art i cultura.

 

Cursà els estudis de batxillerat a les Escuelas Pías de San Antón i estudià art a la Escuela de Artes y Oficios de Madrid, a l'Acadèmia de San Fernando i al taller d'Aniceto Marinas que l'ajudaren a decidir-se per l'escultura com a forma d'expressió pròpia.

 

L'any 1910 es presentà a la Exposición Nacional de Bellas Artes, on fou guardonat amb la segona medalla per l'obra ‘La cuesta de la vida’.

 

El 1913 visità París per primera vegada i quedà molt impressionat amb l'art d'avantguarda, especialment el futurisme italià i el cubisme. Aquella experiència li suposà un revulsiu.

 

En aquells anys s'acostà als moviments reformistes i, a partir de 1916, participà a la Institución Libre de Enseñanza (ILE), un projecte pedagògic inspirat en la filosofia krausista, impulsat des de la Universidad Central de Madrid per Julián Sanz del Río, que proposava una renovació educativa.

 

L'any 1918 feu oposició a la plaça de professor a la Escuela de Artes y Oficios i fou destinat a A Coruña, on exercí dos anys. Durant aquesta estada a Galícia baixà la seva activitat artística però es relacionà amb els ambients renovadors i col·laborà a la revista Alfar.

 

El 1920 va demanar el trasllat de la seva plaça de professor a Barcelona, amb la intenció de viure de prop la ciutat en un gran moment artístic.

 

Durant els seus primers cinc anys a Catalunya continuà amb la seva poca activitat artística i es dedicà a assimilar els canvis que es produïen a l'escena artística de Barcelona. Paral·lelament, l'any 1923, comença la seva faceta d'escriptor amb la publicació de la sèrie d'articles ‘La escultura y su área’.

 

El 28 de maig de 1925 presentà dues obres a la Exposición de la Sociedad de Artistas Ibéricos al Palacio de Exposiciones del Retiro, de Madrid. Aquell mateix any conegué i feu amistat amb l'uruguaià Rafael Barradas y participà a la tertúlia que aquest organitzava al seu taller a l'Hospitalet de Llobregat, coneguda com El Ateneíllo.

 

L'any 1926 fou guardonat amb l'únic premi del Concurso Nacional de Escultura promogut des del Ministerio de Instrucción Pública, pel seu relleu ‘La escolar’, una obra que exposà a la inauguració de les Galeries Dalmau de Barcelona, l'any 1927.

 

Aquell mateix any 1927 es presentà a dos concursos públics que no va guanyar, per la realització d'un monument al poeta Curros Enríquez, organitzat per la Real Academia Gallega i l per la creació d'un grup escultòric a la Plaça de Catalunya de Barcelona. Aquests i altres rebutjos van fer que s'allunyés de l'administració i de les vies oficialistes per difondre la seva obra i que se centrés en la seva tasca docent, on va treballar en propostes de canvi en el mètode pedagògic d'ensenyament de l'art, fet que li va valer una beca de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis per viatjar a l'Escola d'Arts i Oficis de Viena aquell mateix any.

 

A partir de 1928, gràcies a la insistència dels seus amics Granyer, Rebull i Casanovas, exposà de forma continuada. Aquell mateix any ho feu a la Sala Parés i l'any 1929, amb l'Associació d'Escultors, a l'Exposició Internacional de Barcelona. També el 1929 feu estades a Paris i Brussel·les i, 'any 1931, viatjà de nou a Paris i després a Berlin, exposà al Saló dels Evolucionistes de la Sala Parés de Barcelona i, conjuntament amb el pintor Francesc Domingo, a l'exposició inaugural de les Galeries Syra, també de Barcelona.

 

El 1932 participà a l'Exposició de Primavera i al Cercle de Sant Lluc i va crear ‘Mujeres en reposo’ una de les seves obres més conegudes. Aquell mateix any fou un dels fundadors dels Amics de l'Art Nou (ADLAN), on conegué i feu amistat amb Calder i Miró.

 

Els mesos d'abril-juny de 1933 publicà els articles ‘Resplandor y proyección de los dibujos infantiles’ i ‘El Estado y las Artes Plásticas: Diseño de una configuración escolar’, al número 10 de la revista AD, Documentos de actividad contemporánea.

 

L'any 1934 demanà novament el trasllat de la seva plaça de professor a Madrid on s'incorporà a la Escuela de Artes y Oficios. Allí organitzà la secció madrilenya d'ADLAN i col·laborà a la revista Gaceta de Arte, editada a les Canàries.

 

L'any següent, el 1935, creà per encàrrec de la Asociación Auxiliar del Niño, un taller d'art Infantil on posà en pràctica la seva visió renovadora de la pedagogia artística i, entre 1935 i 1936, participà en l'organització de quatre exposicions: ‘Picasso’ al Centro de la Construcción de Madrid, ‘Exposició Logicofobista’ a la Llibreria Catalònia de Barcelona, l'‘Exposition d'objets surréalistes’, a la Galerie Charles Ratton de París, i l'‘Exposición Surrealista’ de la Gaceta de Arte a l'Ateneo de Santa Cruz de Tenerife.

 

Entre 1936 i 1939, durant els anys de la Guerra Civil, s'implicà en tasques de defensa i protecció del patrimoni artístic de la delegació madrilenya de la Junta Central del Tesoro Artístico i, a partir de 1940, tornà a produir obra figurativa, entre ella la serie ‘La Comedia Humana’, la ‘Tauromaquia’ o el ‘Maniquí estereotómico’, que exposà el 1942 a la Galeria Argos de Barcelona.

 

L'any 1943 treballà en la realització d'unes escultures mòbils a la façana del Teatro Albéniz de Madrid i, el 1945 participà, a la Galeria Biosca de Madrid, al Tercer Salón de los Once que organitzà la Academia Breve de Crítica de Arte una institució que impulsà Eugeni d'Ors per promoure i difondre l'art modern i contemporani.

 

El 1947 exposà a la Galeria Clan de Madrid les ‘Esculturas ciclópeas’, i participà en exposicions col·lectives i, el 1948 conegué i travà una forta amistat amb el pintor Mathias Goeritz, promotor de la Escuela de Altamira.

 

L'any 1949 exposà l'obra ‘Móviles’ a la Galeria Palma, realitzà la sèrie ‘Estáticas’, participà al Segon Saló d'Octubre a Barcelona i la revista argentina Ver y estimar li dedica un número monogràfic.

 

A partir de 1950 treballà en obres realitzades amb materials senzills i incorpora tècniques i formes d'art primitiu. D'aquella època és la seva sèrie ‘Tableros Cambiantes’. El seu interès per l'actualitat artística el portà a presentar aquell any a Madrid els pintors catalans Tàpies, Ponç y Cuixart en el marc del VII Salón de los Once.

 

Entre 1950 i 1953 participà, juntament amb Serra, Ferreira i Oteiza en l'exposició itinerant d'escultures i dibuixos que visità Barcelona, Bilbao i Madrid i, participà també, a Primera Bienal de Arte Hispanoamericano. que se celebrà a Madrid d'octubre de 1951 a febrer de 1952 i que acabà amb una exposició antològica a Barcelona. Aquell mateix any la Escuela de Altamira li publicà l'estudi ‘La esencia humana de las formas’, il·lustrat per ell mateix.

 

El 1953 viatjà a Tenerife per visitar Eduardo Westerdahl i allí es relacionà amb els joves artistes canaris Manolo Millares y Martín Chirino. Aquell any i el següent participà a la II Bienal de Sao Paulo, al III Salón de Jazz, organitzat pel Club 49 i exposà a Galerías Layetanas i a Arte Fantástico.

 

L'any 1954 va patir un accidente de cotxe que el deixà pràcticament immobilitzat durant dos anys que aprofità per dedicar-se intensament al dibuix. Durant la seva convalescència, l'any 1955, publicà el llibre de dibuixos ‘Figuras del mar’ amb textos del seu amic i pintor Mathias Goeritz.

 

La III Bienal de Arte Hispanoamericano celebrada a Barcelona entre setembre de 1955 i gener de 1956, li dedicà una sala, on s'hi exposaren vint-i-dues de les seves obres realitzades entre 1927 i 1954, i li atorgaren el Gran Premio, ex-aequo amb Pablo Serrano.

 

Aquell mateix any aparegué el seu llibre ‘¿Dónde está la escultura?’, editat pel Club 49 i, el 1956, participà a l'exposició ‘Arte Abstracto Español’ a Valencia.

 

L'any 1957 exposà, amb el títol ‘Todo se parece a algo’ 24 escultures i 31 dibuixos d'obra nova a les Galeries Syra de Barcelona, ciutat on fou molt ben rebut tant pels artistes com per la crítica, i on fou guardonat amb el Premi Julio González del I Salón de Mayo que impulsà la Asociación de Artistas Actuales que presidia Alexandre Cirici, inspirat en la Société des Artistes Indépendants de Paris.

 

El 1958 comença a treballar el ferro amb la ‘Serie Texas’ i, a partir de 1959 la seva obra fou habitual en els circuits internacionals i en col·leccions estrangeres. Exposà a Pittsburgh i a Amsterdam i, del maig de 1958 a l'abril de 1961 realitzà una peça de ferro cada mes, que en conjunt va batejar ‘Escultura infinita o interminable’.

 

L'any 1960 fou escollit per participar a la XXX Biennal de Venècia, on exposà la primera part de la seva escultura infinita amb el nom ‘Serie Venecia’ que fou guardonada amb el Premi Especial de la Fundació David E. Bright de Los Angeles.

 

Aquell any, tot i el seu precari estat de salud continuà treballant en un nou conjunt d'obra en ferro que anomenà ‘2ª Serie’ mentre la seva obra exposada a Venècia viatjà al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, a la Galeria Neblí de Madrid, al Museu de Belles Arts de Bilbao i al New London Gallery de Londres.

 

Àngel Ferrant i Vázquez va morir a Madrid l'agost de 1961 i aquell mateix any els escultors catalans li van retre un homenatge amb una exposició antològica al Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

Col·laboracions

 

La veritat (Escultura)

CIVTAT 15

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

Llicència de Creative Commons

CIVTAT.CAT És un projecte sense afany de lucre impulsat gràcies al suport desinteressat de col·laboradors.

Darrera actualització: juliol de 2021