Feliu Elias i Bracons (1878·1948)

Joan Sacs

La píndola

 

«Els ulls li miren cap a dintre i el séu aspecte impertorbable no pot dir-nos rés de la seva ferma voluntat. Vol sempre les coses clares i netes. Aixís dibuixa i pinta amb meticulosa precisió. Fervent enamorat de l'art d'en Breughel el vell, tant per les seves diablures del sentit grotesc i plebeu de la realitat com per la treballada miniatura del detall i constant aimador de l'art de l'Extrem Orient que possa tota la ciència del dibuix en la fulla de un arbre que's mou. Coneixedor, com pocs n'hi hagi, de la filosofia i del sentit crític de les arts, havent sapigut coordinar bé les idees que lliguen el sentiment religiós amb les manifestacions externes de la bellesa. L'art religiós d'Egipte i el sentiment de religió a l'art de les terres del Sol ixent. Ell sab les coses que s'han escrit en aqueix sentit, com sap de japonisme i d'art modern, no siguent-li extranya cap escola ni espantant-lo cap tendencia. Ha corregut món; l'hem vist a Bruseles mirant de reguli les obres greixoses de Jordaens i col·lecciona ceràmica de gres. Es un home pulcre; mirant-li els seus quadres, tant meticulosos, semble que, després d'haver-los pintat, els renti»

 

Publicat a la revista setmanal d'art ‘Vell i Nou’ el 20 de març de 1915, amb motiu de la celebració del Saló de les Arts i els Artistes

 

Feliu Elias i Bracons fou un destacat crític i historiador de l’art, pintor, caricaturista i escriptor. Nascut a Barcelona el juny de 1878, va signar amb el seu nom real els texts erudits i els olis, però va signar Joan Sacs els textos de creació i les crítiques periòdiques, i amb el pseudònim Apa les caricatures.

 

Als voltants de 1899 va assistir a l’acadèmia Hoyos de pintura i, més tard, va completar la seva formació al Cercle Artístic de Sant Lluc i al Cercle Artístic de Barcelona.

 

L’any 1910, fugint d’una condemna de la llei de jurisdiccions, va viatjar a París, on s’hi va quedar a viure durant dos anys.

 

Entre 1920 i 1923 va ser professor d’història de l’art a l’Escola Superior de Bells Oficis i a l’Escola Elemental del Treball, càrrecs que va haver de deixar en arribar la Dictadura. Més tard va ser professor de l’Escola de Bibliotecàries.

 

L’any 1922 va viatjar a Portugal, i el 1923, a Holanda, llocs on va organitzar exposicions oficials d’art català. L’any 1936, fugitiu d’unes anunciades represàlies dels anarquistes, viatjà de nou a Paris on hi va estar fins el 1938. L’any 1939 va tornar a França i va tornar, malalt, el 1947.

 

En el camp de l’humor gràfic, l’any 1908 va fundar Papitu, que va dirigir fins el 1911, un setmanari humorístic que volia fer perdurar un esperit realista, càustic i gens conservador i, a la vegada, ser una plataforma de llançament d’artistes importants.

 

L’any 1917 surt el llibre Kameraden, una edició trilingüe publicada a França amb pròleg del dibuixant francès Sem, i un estudi del prestigiós John Grand-Carteret , que reunia els seus impressionants dibuixos antialemanys, publicats entre 1915 i 1918, durant la Primera Guerra Mundial, a les portades de la revista “Iberia” de Barcelona, pels quals, l’any 1919, va ser distingit amb la Gran Creu de la Legió d’Honor francesa.

 

A part de publicar a ”España” de Madrid i “Paris-Journal”, “Paris-Midi” i “L’Assiette au Beurre” de París, va centrar les seves col·laboracions en publicacions catalanes com “Cu-cut!” –on es expulsat per publicar acudits a “Papitu” contra la Lliga Regionalista–, “Garba”, “En Patufet”, “La Mainada”, “Cuca Fera”, “L’Esquella de la Torratxa”, “La Campana de Gràcia”, “Picarol”, “La Rialla”, “El Gall”, “Revista Nova” —fundada per ell l’any 1914—, “Vell i Nou”, “D’Ací i d’Allà”, “Mirador”, “El Poble Català”, “La Publicitat”, “El Sr. Daixonses i la Sra. Dallonses” i “Jordi”, entre d’altres, en les quals es va consagrar com el mes destacat caricaturista polític del país.

 

Va ser un defensor de posicions de centreesquerra contrària, tant de la Lliga com de l’anarquisme.

 

Estilísticament, e va veure  influenciat pels dibuixants del Simplicissimus, i es va caracteritzar per un traç sintètic, dur i cantellut i una composició complexa i estructurada, sovint amb un gust pel grotesc i, especialment al principi, tenyit d’un cert aire decadentista.

 

Com a pintor va ser membre del grup Les Arts i els Artistes, i es va donar a conèixer el 1910 en guanyar una medalla d’honor a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona.

 

Es va presentar individualment el 1914, quan el sabadellenc Marià Burguès li va exposar pintures seves al Faianç Català de Barcelona. El 1919 exposà al Saló de Tardor de París.

 

Després d’una primera etapa on utilitzava una pinzellada curta i metòdicament disposada, va evolucionar cap a un realisme, minuciós i clar, plasmat en natures mortes, interiors i retrats, que jugaven amb el trompe-l’oeil i semblaven preludiar Dalí i el posterior hiperrealisme.

 

Malgrat que se'l va considerar sovint desfasat, el seu art, fruit de la seva admiració per Vermeer i per Chardin, estava plenament en la línia neoobjectivista apareguda a Europa i als EUA després de la primera onada avantguardista.

 

Durant la seva darrera estada a diversos indrets de França, entre 1939 i 1947, va pintar nombrosos paisatges, gènere que anteriorment gairebé mai no havia conreat.

 

Com a creador literari fou qualificat de pirandellià, i el seu recull Vida i mort dels barcelonins publicat a Sabadell l’any 1929 amb pròleg de Pere Coromines, és una mostra d’humor intel·lectual que sovint voreja l’absurd amb diàlegs escenificables com Dos homes com un cos gran o Una bona acció mai no és estèril.

 

Va publicar llibres d’història de l’art, alguns com La pintura francesa moderna fins el cubisme de 1917 i L’escultura catalana moderna, editat en dos volums els anys 1926 i 1928, han estat considerats clàssics en aquesta matèria. Publicà també La catedral de Barcelona l’any 1926, El moble de la Xina l’any 1927, Barcelona, guía práctica y artística de la ciudad l’any 1929, L’art de la caricatura l’any 1931 i De l’ensenyament de les belles arts, que recull el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, l’any 1932.

 

També va escriure monografies, encara avui no superades, sobre Martí Alsina l’any1913, Benet Mercadé l’any 1921, Simó Gómez l’any 1923, Enric Monserdà l’any 1927 i Francesc Soler i Rovirosa l’any 1931, així com La vida de Damià Campeny l’any 1938, i la breu biografia del seu gran amic Xavier Nogués Quaderns blaus l’any 1926, basada en testimonis del biografiat i records personals viscuts amb ell.

 

Entre els seus contes cal esmentar Perennitat, El nuvi, Ideals i La Carmeta maca. També és autor d’una comèdia, Una bona caricatura mai no és estèril.

 

L’any 1920 donava classes a l’Escola de Bells Oficis, alhora que exercia de crític d’art als diaris i revistes “La Publicitat”, de Barcelona, “L’Amour de l’Art” i “Formes”, de París, i “Antiques”, de Boston.

 

Va fundar l’entitat Amics de l’Art Vell i, l’any 1928, va impulsar la restauració de Poblet. La seva significació es pot sintetitzar en tractar el seu aspecte de teòric i crític d’art. Es va oposar sempre, en nom de l’objectivitat, a l’avantguardisme experimental, actitud que va ser l’origen de sorolloses polèmiques amb Sebastià Gasch i Josep Llorens i Artigas, i va defensar el seu ideari, publicat l’any 1932 en l’opuscle Una nova etapa de les arts i en diversos articles publicats a  “Revista Nova”, “Vell i Nou”, “La Publicitat” i “Mirador”, on es va manifestar contrari a l’art compromès, pel que suposava de submissió a finalitats extra artístiques, i a l’idealisme, per evadir un món que, malgrat tot, considerava admirable.

 

Malalt, va morir a Barcelona, tot just un any després del seu retorn de França, l’any 1948.

Col·laboracions

 

Balanç artístic

CIVTAT 8

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons