Lluís Duran i Ventosa (1870·1954)

La píndola

 

«Muy distinguido Sr. mío: Le agradezco sinceramente su atención, al contestar, con su carta recibida hace pocos dfas, la sugestión que me permitf formularle acerca de la posible creación de unas cátedras de lengua y literatura catalanas en las Universidades espanolas. Celebro la coincidència, que ya esperaba, de mi iniciativa con los trabajos que lleva Vd. ya realizados en este sentido, con un desvelo por las cosas de la mas elevada cultura que le agradecemos vivamente. Al propio tiempo he de significarle que acepto, gustoso, el apoyo que me brinda, para llevar a realización esta idea, que estimo ha de proporcionar frutos de eficacia, muy útiles, en orden al acercamiento de las culturas hermanas, però con una pròpia y acusada responsabilidad»

 

Carta de Lluís Duran i Ventosa, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a Miguel de Unamuno, Rector de la Universitat de Salamanca, datada el 15 d'octubre de 1935

 

El polític, advocat i periodista Lluís Duran i Ventosa, fill de Manuel Duran i Bas, va néixer a Barcelona el 24 de desembre de 1870, la vigília de Nadal.

 

Va estudiar dret a la Universitat de Barcelona, on es llicencià, i es va doctorar a Madrid, l'any 1891.

 

Des de molt jove milità en el catalanisme. Va ser president de la secció de dret del Centre Escolar Catalanista, l’any 1889, i secretari de la Lliga de Catalunya i del consell directiu de la Unió Catalanista, de la qual se separà el 1899 per fundar el Centre Nacional Català.

 

L’any 1901 va ser el primer secretari de la Lliga Regionalista i membre permanent de la seva Comissió d’Acció Política entre 1904 i 1936, encarregant-se especialment de la direcció política municipal barcelonina. Va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, entre 1906 i 1910, 1916 i 1920 i el 1933, i organitzador de la Comissió de Cultura, des de la qual va defensar el pla de construccions escolars i el projecte de Teatre de la Ciutat.

 

Els seus escrits més interessants van ser els de tema polític, com Regionalisme i federalisme de 1905, amb pròleg de Prat de la Riba en el que compara el regionalisme català i el federalisme de Pi i Margall.

 

L’any 1910 fou elegit diputat provincial per Barcelona.

 

La seva proposta de 1911 per constituir un organisme comú per a les quatre diputacions catalanes va ser l’origen de la “Mancomunitat de Catalunya”, de la qual fou conseller de foment i vicepresident l’any 1914.

 

Va ser mantenidor dels jocs florals i membre del cos d’adjunts, on va presentar, el 1913, una proposta d’acceptació de les Normes Ortogràfiques.

 

També el 1913 va fundar la societat cinematogràfica, que va dirigir Adrià Gual, embrió de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic creada el 1913, de l’Associació Catalana d’Art Dramàtic, l’any 1914 i del projecte El Teatre de la Ciutat de 1921.

 

Entre 1916 i 1917 va ser president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i, sobre temes jurídics el 1917 va publicar un estudi sobre L’usdefruit vidual a Catalunya, el mateix any que va ser alcalde accidental de Barcelona el 1917, després de l’Assemblea de Parlamentaris.

 

Des dels seus càrrecs municipals i provincials va col·laborar amb Enric Prat de la Riba en una línia liberal conservadora catalanista. Per dues vegades va ser escollit senador, el 1919 i el 1923.

 

L'any 1927 va va publicar Els polítics, i l'any 1932 va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya, formant part de la minoria de la Lliga Regionalista. Aquell mateix any 1932 ell mateix va seleccionar i prologar l’edició pòstuma dels Articles de Prat de la Riba.

 

Durant el Bienni Negre, l’any 1935, va ser designat conseller de cultura de la Generalitat i va intentar mantenir les institucions culturals catalanes. A Les essències del catalanisme i l’acció de govern, publicat el 1936, va justificar la seva actuació política.

 

Exiliat a París durant la guerra civil, del 1936 al 1939, va tornar a Barcelona el 1939, i durant la dictadura, que no va acceptar mai, es va mantenir apartat de la vida política.

 

L'any 1939 publicà, editat a Buenos Aires, La esencia de los nacionalismos i, el 1949 i 1953 aparegueren els seus estudis Intoxicación oriental de Occidente i Unitat d’Europa, unitat del món respectivament.

 

L'any 1947 va formar part de la comissió compiladora del dret català  i, en circumstàncies difícils, entre 1951 i 1954, fou president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

 

Com a periodista, va col·laborar, des de 1891 fins a 1936 a les publicacions “La Renaixença”, “Lo Catalanista”, “La Revista” i, especialment, a “La Veu de Catalunya”, de la que va ser conseller polític en morir Prat de la Riba.

 

De jove va utilitzar el pseudònim de Youngest, i pels volts de 1950, en les seves col·laboracions a “Cuadernos para la Libertad de la Cultura”, el d’Oldest.

 

El dia 18 de desembre de 1954 va morir d'un infart, mentre treballava al seu bufet de Barcelona, pocs dies abans de fer 84 anys.

Col·laboracions

 

Educació

CIVTAT 18

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons