Josep de Togores i Llach (1893 ·1970)

La píndola

 

«Hi ha "chauvinistes" que sostenen que una obra, per ells conceptuada d'immoral no pot ésser «d'art». Tenim el cas de l'obra de Josep de Togores, adquirida per suscripció pública per la ciutat de Barcelona í que la Junta del Palau d'Art Modern no l'admeté per "immoral". Aquesta obra -com tota l'obra del pintor Togores- per nosaltres és infinitament més gran que l'obra llepadeta i pentinada, amb temes celestials o sense, dels academicistes d'avui»

 

Fragment d'un article de Francesc Serra publicat a La Gralla de Granollers, el 26 d'octubre de 1930

 

El pintor Josep de Togores i Llach, fill de Josep de Togores i Muntades, membre de la Lliga, president de l'Associació de Clubs de Futbol de Barcelona, cofundador del diari esportiu ‘El Mundo Deportivo’ i realitzador cinematogràfic des de 1914, va néixer a Cerdanyola del Vallès el 19 de juliol de 1893.

 

L'any 1906, com a conseqüència d'una meningitis, quedà sord amb només tretze anys. En aquells anys era alumne de dibuix de Joan Llaverias que va aconsellar al seu pare que deixés desenvolupar al màxim el potencial artístic del seu fill. Aquell any, ell i el seu pare van viatjar a París i després a Bèlgica amb l'esperança de guarir-lo de la sordesa.

 

En tornar el 1907 a Barcelona i estimulat per la impressió que li havia causat la pintura de Monet, va començar a pintar els seus primers quadres a l'oli, Després d'un període d'aprenentatge amb Félix Mestres a Barcelona va pintar alguns quadres que ja apuntaven la seva qualitat, entre ells ‘El boig de Cerdanyola’, de l'any 1909, que fou exposat a la sala Parés de Barcelona abans que fos premiat a l'Exposició Universal de Brussel·les de 1910, i adquirit pel Govern belga. Aquest reconeixement li donà l'empenta que necessitava per començar la seva carrera de pintor impressionista.

 

L'any 1911 va aconseguir una tercera medalla a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona i dos anys més tard, el 1913, animat per la seva família, viatjà a Madrid per viure-hi uns mesos i descobrir la pintura del Museu del Prado. Aquell mateix any li va pintar un mural a la Capella d'Anna Girona, a Poblet, i va tornar a París gràcies a una beca de l'Ajuntament de Barcelona. Allà va compaginar la pintura amb la crítica d'art i descobrí Cézanne i Matisse, dels que va aprendre les bases del classicisme.

 

El 1914, amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial, va decidir abandonar París i tornar a Barcelona on entrà en contacte amb alguns dels representants del Noucentisme, com Sunyer, Nogues, Casanovas o Josep Maria Junoy. Influenciat per la seva estada a França, abandonà l'impressionisme i feu un gir a la línia, el volum i la materialitat dels objectes.

 

L'any 1915 va morir la seva mare va veure com feia fallida la fortuna familiar.

 

Poc després, a Barcelona, pintà un retrat d'Enric Granats i, el 1917 exposa a la sala de La Publicitat i el 1918 s'integrà a l’Agrupació Courbet, un grup artístic sorgit del Cercle Artístic de Sant Lluc, que havien fundat aquell mateix any a Barcelona Josep Llorens i Artigas i Josep Francesc Ràfols i que perseguia renovar el noucentisme. Tot i que es dissolgué tan sols un any després, allí coincidí amb destacats pintors catalans com Rafael Benet, Francesc Domingo, Marià Espinal, Lluís Llimona, Joan Miró, Josep Obiols, Enric C.Ricard, Olga Sacharoff, Rafael Sala i Joaquim Torres-Garcia.

 

En 1919, acabada la Primera Guerra Mundial, tornà de nou a Paris i  s'hi quedà onze anys. Allà va freqüentar a Picasso, Gris, Utrillo, Modigliani, Braque, Soutune, Pascin i Max Jacob, tot i que va viure precàriament fins que va aconseguir un contracte amb el galerista i marxant Daniel Kahnweiler -el mateix que representava Picasso i Derain- que li organitzà a partir de 1921 diverses exposicions a les principals capitals europees, amb molt d'èxit.

 

L'any 1922 va fer la seva primera exposició individual en la que Max Jacob va fer-li el text del catàleg. En aquesta etapa s'aproximà als moviment d'avantguarda i s'endinsà també al surrealisme.

 

El 1924, a París, va conèixer la qui va convertir-se en la seva dona, Antònia Berchtold, austríaca nascuda a Innsbruck, amb qui va tenir tres filles, Roser, Teresa i Maria Antònia.

 

Durant els anys vint combinà diferents estils pictòrics, des del realisme màgic i l'eclecticisme, fins el cubisme o l’academicisme. L'any 1924 exposà a Berlin, el 1926 va protagonitzar una triomfal exposició a la Sala Parés de Barcelona.

 

L’estiu de 1927 compartí estada a Prats de Molló a casa de Manolo Hugué on va perfeccionar la tècnica del modelat amb la seva ajuda, en un moment en que el seu estil pictòric experimentava importants canvis. Algunes obres que tots dos van realitzar a Prats de Molló van formar part d’una exposició que Kahnweiler -marxant també de Manolo Hugué- va organitzar a la galeria Wolfsberg, de Zuric, l'any 1928.

 

El 1931 tornà definitivament a Barcelona i canvià de marxant. Aquell mateix any feu amistat amb Francesc Cambó, que el protegí, i començà a pintar retrats de l'alta societat catalana.

 

Un any més tard, el 1932, participà un una gran exposició col·lectiva de pintura moderna a la Sala Parés de Barcelona, juntament amb Rafael Benet, Ramon de Capmany, Pere Creixams, Manuel Humbert, Rafael Llimona, Josep Mompou, Joan Serra, Alfred Sisquella i Francesc Domingo.

 

L'any 1935 exposà de nou a la Sala Parés, on va rebre la visita del seu gran amic Aristides Maillol.

 

En començar la Guerra Civil s'exilià a França amb la família, on hi romangué fins l'any 1939, quan va acabar el conflicte, que tornà a Barcelona.

 

Entre 1939 i 1945, durant la Segona Guerra Mundial, van desaparèixer moltes de les seves obres a mans de marxants i col·leccionistes, el que va fer minvar la seva popularitat.

 

De caràcter fràgil, va patir diverses crisis de personalitat que van repercutir en la diversitat d'estils de la seva pintura. Durant aquests períodes de crisi, variava molt d'estil, fet que el feu pintar obres influenciades per Cézanne, obres influenciades pel realisme dur, o pel classicisme, el cubisme, el surrealisme o la figuració.

 

El 14 de juny de 1970 Josep de Togores i Llach va patir un accident de circulació i tres dies després, el 17 de juny, com a conseqüència de les ferides, moria a Barcelona.

 

Gràcies al treball de la que fou la seva dona, Antonia Berchthold, s'organitzaren exposicions per contribuir a recuperar la seva figura i la seva obra de l'oblit i retornar-lo en el lloc que havia ocupat en la pintura europea durant els anys vint.

 

El 1990 la seva obra fou exposada a Londres, el 1993 al Palau Moja i a la Sala Parés de Barcelona i el 1994 i el 1997 a Madrid.

Col·laboracions

 

La dona dels braços plegats (Pintura)

CIVTAT 8

 

Mare i fill (pintura)

CIVTAT 8

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons