Josep Maria de Sucre i de Grau (1886 ·1969)

Josep Maria de Sucre, crític d'art, escriptor i pintor, va néixer el 23 de març de 1886 al carrer de Riego de de Gràcia, quan encara era una vila independent de Barcelona.

 

Simpatitzant de l'anarquisme i les avantguardes, de petit va viure de prop el món de les lletres quan visitava, acompanyant la seva avia, a Mossèn Cinto Verdaguer.

 

Aficionat a la lectura de ben jove, visitava sovint la Biblioteca Arús on llegia, entre altres, obres com L’Atlantida o L’home i la terra.

 

El seu pare, Don Carlos de Sucre, era un gran aficionat a la literatura que, sovint, organitzava vetllades poètiques i, acompanyant-lo, va participar a les tertúlies del Café Tost, on hi freqüentaven J. Malats, Enric Granados, Isaac Albeniz i Pau Casals que, com ell, anava d'acompanyant de la seva mare, i tenia un petit sou per les seves interpretacions musicals. També l’acompanyava als Quatre Gats, on hi va conèixer Pujolà, Eugeni D’Ors, Sabartés, Casagema, Picasso,  el Dr. Raventós, Utrillo, Dalmau i altres joves inquiets de l’època.

 

L’any 1903 va començar a treballar d’oficial criminalista als Jutjats de Barcelona, fins que, el 1923, Severiano Martínez Anido el va acomiadar per simpatitzar i, presumptament col·laborar, amb companys seus anarcosindicalistes.

 

Entre 1903 i 1904 conegué Joan Maragall quan, juntament amb Federic Curet , M. Adrubau i Ignasi Folch i Torres, li proposaren que organitzés una secció literària a l’Ateneu Barcelonès, amb el grup del Centre Excursionista Bach de Roda que ells integraven.

 

A partir de 1905 començà a publicar a “Occitània” i poc després, el 1906, publicà el seu primer llibre Un poble d’Acció. El seu segon llibre -i potser un dels més coneguts-, Apol noi, no va arribar fins el 1910.

 

L'any 1911 col·laborà a “Panteisme” i un any després, el juny de 1912, fou nomenat president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, càrrec que ocupà fins 1915. En aquest període organitzà, el 1914, un viatge a Madrid, Toledo i l’Escorial -amb assistència de nou-cents catalans- com homenatge al Greco, on feu amistat amb Ramiro de Maeztu i es retrobà amb amics com Silverio Lanza, Unamuno, Gómez de Serna, Caballero, etc.

 

El juny de 1912 fou nomenat president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, càrrec que va ocupar fins el 1915, i entre 1912 i 1917 publicà a “Teatre Català” i “Excursions” i va col·laborar amb el seu amic Salvat Papasseit a “Un Enemic del Poble” on hi publicà gairebé en tots els seus números i on va compartir pàgines amb Joan Alsamora, Torres García, D’Ors, Emili Eroles o Rafael Barradas. En el darrer número de la revista hi publicà La Paradoxa que, l’any 1921, es va convertir en el pròleg de Mots propis escrit per Salvat Papasseit.

 

Des de la secció de literatura i Belles Arts de l’Ateneu Enciclopèdic Popular participà en les lectures poètiques de poetes castellans i a la sessió dedicada a Apel·les Mestres.

 

El 1918 publicà a “La Columna de Foc”, al costat de Ventura Gassol i Àngel Samblancat, i participà activament, juntament amb Torres García, Joan Palau, Pere Molas i Josep Pijoan, en la fundació de l’Escola Mont d’Or.

 

A 1919 es va constituir la secció d’Estudis polítics i Socials de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i fou nomenat President. També ocupà la direcció del Noticiari de l’AEP entre l’agost de 1921 i desembre de 1922

 

L’any 1921 publicà els llibres Joan Maragall i L’Ocell Daurat i, un any després, Poema Barbre de Serrallonga.

 

De la mà de Josep Dalmau inicià la seva carrera de pintor i crític d’art, presentant inauguracions a les Galeries Dalmau o, conjuntament amb Dalmau, seleccionant les obres de les exposicions. Així va conèixer artistes com Rafael Barradas, Isidre Nonell, Joan Miró, Salvador Dalí, Àngel Ferrant, Junyer, Torres García, Cassanyes, A. Planells, García Lorca, etc.

 

Entre 1927 i 1928 publicà articles a les revistes “Ciutat” de Manresa, “Amic de les Arts” de Sitges, “La Revista” de Barcelona, “Gaceta Literaria” de Madrid, “Alfar” de A Coruña i “Sagitario” de Mèxic.

 

L’octubre de 1928 va realitzar la seva primera exposició individual a les Galeries Dalmau i aquell mateix any participà en una mostra d’art abstracte -juntament amb Bassiana, Carbonell, Costa, Claret, Guissachs, Grau Sala, E.Homs, Miró, Papiol, Planells, Sandalinas, Torres García, Villa, X.Guell, etc- que suposà un gran escàndol que obligà a tancar-la el segon dia. L’octubre de 1929 exposà en companyia d’artistes del grup holandès De Stijl.

 

Durant la dècada de 1930, en plena república, s’implicà novament amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular i col·laborà a les revistes “Mall”, “El Estado Federal”, “L’Opinió”, “Fornal”, “Pamflet”, “Teatre Català”, “Guerra a la Guerra”, etc.

 

Després de la guerra civil Josep Maria de Sucre, va patir una etapa de misèria i, freqüentment, se’l podia trobar a les cues de la caritat.

 

Poc a poc va anar reprenent contactes i activitats i, el 1948 torna a tenir un paper rellevant en l’organització del1er Salón de Octubre. El 1950, organitzà conferències, projeccions i exposicions d’art al Cercle Maillol del Institut Francés. Un any més tard fou escollit president i, a partir de llavors, va destacar per la seva implicació al desenvolupament de l’art català, exercint de pont generacional i aconseguint beques d’estudi a París per a joves artistes d’avantguarda com Mercadé, Boadella, Subirachs, Tàpies, Arnau Puig, Guinovart o Pons. Fou president del Cercle fins el 1964.

 

L’any 1962 va ser guardonat amb el Premi Juan Gris pel conjunt de la seva obra pictòrica i, un any més tard, li van retre un calorós homenatge a Palma de Mallorca. El gener de 1964 aparegué  el primer volum de les seves memòries i, un grup de vells amics, li van retre un homenatge al restaurant Monumental -l’antic Cafè Tost. Aquells mateix any la seva vida i obra foren portades al cinema en el curtmetratge Josep Maria de Sucre, dirigit per Juan Francisco de Lasa, que s’estrenà a les sales del Cercle Maillol.

 

El novembre de 1969, malalt i envellit, moria al carrer Salvador de la vila de Gràcia, on hi havia passat bona part de la seva vida.

 

Després de la seva mort han estat moltes les bones crítiques que ha rebut la seva obra i les exposicions pòstumes que s’han realitzat. Entre elles destaca la que es va realitzar al Palau Moja, el novembre de 2003, on s’exposà la seva obra juntament amb la joves artistes que ell va enviar becats a París i que han esdevingut grans figures de la pintura catalana.

 

El mes de setembre de 2009 la Fundació Arranz-Bravo organitzà l'exposició Homenatge a Josep Maria de Sucre i, dos anys més tard, el 17 de març de 2011, el barri de Gràcia de Barcelona li va retre homenatge per commemorar el 125è aniversari del seu naixement.