Salvador Dalí i Domènech (1904 ·1989)

La píndola

 

«...voy a contestarte tu carta de situaciones, como ¡viejos! amigos que ya somos. Tú no harás oposiciones a nada, convence a tu padre que te deje vivir tranquilamente sin esas preocupaciones de aseguramientos de porvenir, trabajo, esfuerzo personal y demás cosas ... , publica tus libros, eso te puede dar fama ... América, etc., con un nombre real y no legendario como ahora, todo Dios te estrenara lo que hagas, etc., etc. ...Yo sueño en irme a Bruselas para copiar a los holandeses en el museo; mi padre esta contento del proyecto ... ¿Venir a Granada? No te quiero engañar, no puedo; por Navidad pienso hacer mi exposición en Barcelona, que será algo gordo; hijo; tengo que trabajar esos meses como ahora, todo el santo día sin pensar en Nada Más. ¡Tú no puedes darte cuenta de cómo me he entregado a mis cuadros, con que cariño pinto mis ventanas abiertas al mar con rocas, mis cestas de pan, mis niñas cosiendo, mis peces, mis, cielos como esculturas!

Adiós, te quiero mucho, algún día volveremos a vemos, ¡que bien lo pasaremos! Escribe. Adiós, adiós. Me voy a mis cuadros de mi corazón. Salvador Dalí»

 

Fragment d'una carta de Salvador Dalí a Federico García Lorca datada a Cadaqués, el setembre de 1926.

 

Salvador Dalí i Domènech, fill del notari i esperantista Salvador Dalí i Cusí i de Felipa Domènech i Ferrés, va néixer al carrer Monturiol de Figueres, Alt Empordà, l'11 de maig de 1904. El que hauria estat el seu germà gran va morir el 1901 de meningitis, amb només set anys, i es deia Salvador, com ell. Va tenir una germana, Anna Maria, tres anys més jove.

 

Als cinc anys, els seus pares van dur-lo a la tomba del seu germà i li van dir que ell era la seva reencarnació i, durant un temps, s'ho va creure fins al punt que havia dit en alguna ocasió que havia «viscut la mort abans de viure la vida».

 

Va fer els estudis de batxillerat a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres, on participà en l'elaboració de la revista Studium i on s'interessà per l'art a les classes del professor Juan Núñez.

 

L'estiu de 1916, en una estada familiar a la casa dels Pichot a Cadaqués, va descobrir la pintura moderna. En aquella etapa va pintar Paisatge del Cap de Creus i, el 1919,  exposà per primera vegada en una exposició col·lectiva al Teatre Municipal de Figueres.

 

L'any 1921, quan ell tenia setze anys, va morir d'un càncer la seva mare. El seu pare es tornà a casar amb la seva tia -germana de la seva mare- i a ell li costà molt d'acceptar.

 

Una any més tard, el 1922, es traslladà a estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid on va conèixer Federico García Lorca, amb qui tingué una llarga amistat, Luis Buñuel, Rafael Alberti i José Moreno Villa. En aquesta etapa ja destacava per les seves excentricitats mentre experimentava amb el cubisme.

 

L'any 1924 publicà les seves primeres il·lustracions al llibre ‘Les bruixes de Llers’, del seu amic de Figueres, Carles Fages de Climent i el 1925 va fer la seva primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona.

 

Un any més tard, el 1926, fou expulsat de l'Academia de Bellas Artes de San Fernando, poc abans dels exàmens finals, per haver dit que cap professor de l'acadèmia era prou bo per examinar-lo. Aquell mateix any feu el seu primer viatge a París, on va conèixer Pablo Picasso, a qui ell admirava. Picasso, que tenia bones referències d'ell per boca de Joan Miró, va influenciar, juntament amb el mateix Miró, les obres que va pintar en aquella etapa, on hi barrejà, també, estils que anaven des del classicisme més acadèmic fins als més avantguardistes. Una barreja que va cridar molt l'atenció de la crítica.

 

En la dècada dels anys vint es va deixar créixer l'extravagant bigoti, seguint l'estètica del pintor espanyol del segle XVII Diego Velázquez, que el caracteritzà la resta de la seva vida i que el convertiria en un personatge icònic.

 

El 1928 col·laborà en la realització de la pel·lícula surrealista ‘Un chien andalou’ de Luis Buñuel, estrenada a París l'any 1929. Aquell mateix any 1929 van visitar-lo a Cadaqués molts dels referents del surrealisme i, entre ells, el poeta Paul Éluard i la seva esposa Elena Dimitrievna Diakonova, a la que ell va seduir, la batejà amb el nom de Gala i que la convertí, des de llavors, en la seva musa i la seva companya per la resta de la seva vida, amb la que va mantenir una relació d'amor extrem, exaltat, supersticiós i sincer que sovint explotava. En paraules d'ell mateix estimava a Gala «més que al meu pare, més que la meva mare, més que a Picasso i inclús més que els diners». L'admiració per Gala el distancià de la seva germana Anna Maria, a qui no li agradà mai la influencia que els ambients surrealistes exerciren sobre el seu germà.

 

Entre 1928 i 1934, ja reconegut com una icona del moviment surrealista, es va inventar el que va anomenar el mètode

paranoico-crític, una barreja entre la tècnica d'observació de Leonardo Da Vinci, per mitjà de la qual en una paret es podia veure com sorgien formes, i la tècnica de frottage, que permetia veure dues imatges en una sola escena.

 

Durant els anys 20 i a començament dels 30 va publicar assaigs sobre pintura, textos polèmics i manifestos, sovint meres provocacions, en revistes i diaris catalans.

 

L'any 1930 tornà a col·laborar amb Luis Buñuel en la seva nova pel·lícula surrealista ‘L'Âge d'or’ i, el 1931, va pintar la seva obra ‘La persistència de la memòria’, en la que aparegueren els seus coneguts rellotges tous interpretats com una referència a la teoria de la relativitat d'Einstein i ideats, suposadament, després que ell observés com es desfeien uns trossos de formatge de camembert exposats al sol d'un calorós dia d'agost.

 

Animat pel seu amic Federico García Lorca, va temptejar la creació literària en una «novel·la pura» on descriu les intrigues i embolics d'un grup d'aristòcrates excèntrics i frívols que, amb el seu luxós i sofisticat estil de vida, representen la decadència dels anys trenta.

 

L'any 1936, l'any que començava la Guerra Civil, André Breton l'expulsà del seu cercle surrealista per haver-se alineat amb posicions feixistes, acusant-lo de defensar Hitler. Tot i que ell va contestar-li «no sóc un hitlerià ni de fet ni d'intenció», durant la guerra es va posicionar del bàndol de Franco i en acabar, l'any 1939, va donar suport al dictador.

 

Durant la guerra, l'any 1937, pintà la seva obra ‘Metamorfosi de Narcís’ la primera on hi va incloure l'ou, un dels seus elements recurrents, simbolitzant en aquest cas l'esperança i l'amor i en altres la vida prenatal intrauterina.

 

L'any 1940, durant la Segona Guerra Mundial, obtingué un visat del cònsol portuguès a Bordeus, Aristides de Sousa Mendes, que li permeté viatjar amb Gala als Estats Units, on hi va romandre fins el 1948. En aquella etapa americana, una de les més fructíferes de la seva vida, va fer els dibuixos, l'any 1941, del somni oníric ‘Dumbo quan està embriac’ i va publicar a Nova York, l'any 1942, la seva autobiografia The Secret Life of Salvador Dalí.

 

D'aquesta etapa també és l'aparició de l'elefant com un dels elements recurrents dels seus quadres. Els pintà per primera vegada l'any 1944 a l'obra ‘Somni causat pel vol d'una vespa sobre una magrana un segon abans de despertar’ «amb unes agusades potes que contrasten amb la idea d'ingravidesa, definida sense la menor preocupació estètica. Estic creant una cosa que m'inspira una profunda emoció i amb la qual intento pintar honestament».

 

L'any 1945, els estudis de Walt Disney el contactaren per realitzar un curtmetratge d'animació surrealista basat en la seva obra pictòrica, il·lustrant amb imatges oníriques animades una cançó del mexicà Armando Domínguez. El projecte finalment s'abandonà a l'any següent per problemes pressupostaris. Aquell mateix 1945 va ajudar Alfred Hitchcock en la pel·lícula ‘Spellbound’.

 

El 1949 tornà a Catalunya, amb el beneplàcit de Franco, i la seva imatge fou utilitzada per fer propaganda del règim, fet que li fou criticat per molts des intel·lectuals i progressistes de l'època.

 

L'any 1954 il·lustrà el llibre ‘La Balada del sabater d'Ordis’ de Carles Fages de Climent on hi va escriure la dedicatòria «Jo sóc divinament tocat de l'ala, nou Prometeu de Port Lligat».

 

Malgrat les diferències que tenia amb André Breton, aquest el va incloure, l'any 1959, a l'exposició ‘Homage to Surrealism’ que organitzà per commemorar els 40 anys del naixement del surrealisme, al costat d'obres de Joan Miró, Enrique Tábara o Eugenio Granell.

 

El 1960 començà a treballar en el projecte del Teatre-Museu Dalí de Figueres amb la intenció que es convertís la seu permanent de la seva obra. En paraules d'ell mateix, escollí fer-ho sobre les runes de l'antic teatre de Figueres per tres raons «la primera, perquè sóc un pintor eminentment teatral; la segona, perquè el Teatre es troba al davant de l'església on vaig ésser batejat; i la tercera, perquè precisament fou en la sala del vestíbul del Teatre on vaig exposar la meva primera mostra de pintura».

 

El 12 d'agost de 1961 Figueres li va retre un homenatge amb la col·locació d'una placa a la façana de la casa on va néixer, una multitudinària recepció a l'ajuntament per fer-li lliurament de la Fulla de Figuera de Plata de la ciutat i nombrosos actes públics, com una corrida de toros, focs artificials i una desfilada de gegants i colles folklòriques. Fidel a la seva excentricitat, es presentà en un Cadillac descapotable mentre rebia els aplaudiments del públic i, enmig de les runes del Teatre Principal, va anunciar la creació del seu Teatre-Museu. El seu amic i admirador Carles Fages de Climent publicà i li dedicà l'auca ‘El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí’ que el mateix Dalí havia il·lustrat.

 

Durant la dècada dels anys seixanta incorporà l'holografia en el seu ventall de tècniques d'expressió artística i fou considerat per Andy Warhol com una de les fonts d'inspiració pel Pop-Art.

 

Aquells anys començà a experimentar les seves tècniques en  decoració i imatge i, l'any 1969, dissenyà el logotip de l'empresa Chupa Chups i es feu càrrec de la decoració del Teatro Real de Madrid per a la retransmissió televisiva del Festival de la cançó d'Eurovisió.

 

Aquell any 1969 va prometre a Gala que li regalaria un castell i, després que no pogués comprar els castells d'Empordà i de Foixà, adquirí i li regalà el castell de Púbol que, trobant-se en molt mal estat, fou restaurat i decorat sota les seva direcció. En fer-li donació Gala li digué: «Gràcies un cop més. Accepto el castell de Púbol, però amb una sola condició, que només vindràs a visitar-me al castell per invitació escrita».

 

El 28 de setembre de 1974 s'inaugurà el Teatre-Museu de Figueres tot i que encara no estava acabat del tot en una diada on, mentre la gentada esperava veure com Dalí i Gala arribaven en el seu Cadillac descapotable, es van fer actuacions de majorettes, dansaires, músics i fins un elefant. Després d'una cerimònia oficial a l'ajuntament, on li van concedir la Medalla d'Or de Figueres, es feu l'acte inaugural del Teatre-Museu amb més d'un miler de convidats on Dalí anà acompanyat de la seva protegida, la model Amanda Lear, i Gala de la ma d'un dels seus amants, l'actor Jeff Fenholt, dos personatges controvertits que van ser actors i espectadors en l'excèntrica i agitada relació sentimental de la parella.

 

Els vestits que Edward James li va encarregar per a la seva amiga l'actriu Ruth Ford i l'execució de la qual va realitzar, Elsa Schiaparelli, la dissenyadora italiana d'alta costura establerta a París, amb qui va col·laborar

 

Al llarg de la dècada dels vuitanta, col·laborà amb la dissenyadora italiana d'alta costura Elsa Schiaparelli, tant en el disseny de teixits com en motius d'adorn dels seus vestits i barrets, entre els que va destacar el seu cèlebre barret-sabata, que passà a formar part de l'imaginari surrealista.

 

L'any 1981 fou guardonat amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i, el 1982, el rei Joan Carles I d'Espanya li concedí el títol de Marquès de Púbol.

 

El 10 de juny de 1982 va morir Gala i entrà en una etapa de decaïment i la seva salut se'n ressentí. Es retirà a viure al castell de Púbol per estar a prop de Gala, però en produir-se un incendi a la seva habitació, l'any 1984, hagué de marxar-ne i es traslladà a unes habitacions de la Torre Galatea, l'edifici annex al Teatre-Museu, on hi va romandre pràcticament reclòs.

 

El novembre de 1988, va patir un atac de cor i, mentre estava ingressat a l'Hospital de Figueres, el 5 de desembre va rebre la visita del rei Juan Carlos I.

 

Encara ingressat, el 23 de gener de 1989, Salvador Dalí i Domènech va morir, als 84 anys, d'una aturada cardiorespiratòria, mentre escoltava ‘Tristany i Isolda’ de Wagner.

 

Tot i la seva voluntat de ser enterrat a tomba que tenia preparada al Castell de Púbol, al costat d'on reposava la seva companya Gala, finalment fou enterrat a la cripta de la Casa-Museu de Figueres perquè, segons argumentà el llavors alcalde de Figueres, Marià Lorca, Dalí li havia demanat de paraula, moments abans de morir.

 

El 1995 l'editorial Quaderns Crema de Barcelona va publicar ‘L'alliberament dels dits’, un recull dels textos escrits per Dalí a revistes i diaris catalans entre 1920 i primers dels 1930.

 

L'any 2003, aprofitant el material existent que havia treballat amb Walt Disney l'any 1945, s'edità el curtmetratge ‘Destino’ dirigit per Dominique Monfery i es presentà al Festival Internacional d'Annecy.

 

L'any 2004, amb motiu del centenari del seu naixement, l'Editorial Destino publica les seves obres completes, en sis volums, i la Fundació Dalí va encetar un projecte de catalogació de pintures per fer oferir-les en accés universal i gratuït des del web de la Fundació.

Col·laboracions

 

Aparell i mà (Pintura)

La mel és més dolça que la sang (Pintura)

CIVTAT 15

 

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons