Maria Carratalà i Van den Wouver (1899 · ? )

La píndola

 

«Ara que, amb l'adveniment de la República, vivim en un règim de democràcia; que tots els homes han esdevingut ciutadans amb els mateixos drets i deures; que l'oprimit d'ahir, el malalt, el vell i l'infant estan protegits per l'Estat, la fundació d'entitats com aquelles [que es formaven per a proporcionar un millorament material a la classe oprimida] és completament inútil. Tothom, home o dona, que es senti cridat a intervenir en l'obra social, a activar-la, a engrandir-la, ho farà molt millor des d'un partit polític, intervenint en la cosa pública»

 

Reflexió de Maria Carratalà en assumir la Presidència del Lyceum Club de Barcelona, l'any 1933

 

Maria Carratalà i Van den Wouver, nascuda a Barcelona l’any 1899, va ser una pianista que va combinar la tasca concertística i docent amb la crítica musical a revistes i diaris.

 

Estudià a l'Escola Francesa de Barcelona i al Conservatori del Liceu de Barcelona on tingué com a professors a Modest Serra i Gonzàlez, a Vicenç Costa i Nogueras, a Andreu Avel·lí Abreu i Boy, i a Francesc de Paula Sànchez Cavagnach. Encara en la seva etapa d’estudiant, el dia 3 d’abril de 1914, estrenà al Liceu l’obra Riviere, una peça orquestral composada per ella mateixa. Acabà els estudis el 1916.

 

A mitjans de la dècada de 1920 començà a actuar a l'estranger, especialment a París, on amplià la seva formació amb Felip Pedrell i Sabaté i s’especialitzà en la interpretació d’un repertori d’autors hispànics, amb un ventall cronològic que anava d’Antonio de Cabezón a Manuel de Falla.

 

L'any 1926 interpretà a Barcelona cinc sonates inèdites de Josep Gallés, i transcripcions de Pedrell d'obres de Francesc Guerau, Diego Pisador i Juan del Encina i estrenà la versió per a piano de la innovadora Suite Intertonal de Jaume Pahissa, de qui es va mostrar molt interessada tant per la seva producció com pel seu pensament. També va preocupar-se per entendre i explicar les seves innovacions musicals i les especulacions teòriques que les havien acompanyat i Pahissa valorava molt positivament els comentaris que ella li feia sobre les seves obres. Per això li va confiar la redacció de la veu Pahissa del Diccionario de la música ilustrado, publicat en fascicles entre 1927 i 1928, i que ell mateix dirigia.

 

El 1930 estrenà la Serenata a un infant, de Manuel Blancafort, amb text de López-Picó.

 

Publicà articles de crítica musical, sovint amb un llenguatge corrosiu que li suposaren durs retrets, en diverses revistes, com D'Ací i d'Allà, Ciutat, Claror, Art Novell, Meridià: Setmanari del Front, Boletín Musical de Còrdova, La Nova Revista, o el diari El Matí. Puntualment també va escriure en altres publicacions com a El Dia de Terrassa, Diari Oficial de l’Exposició Internacional de Barcelona, La Dona Catalana, Evolució, La Nau i algunes publicacions franceses. La seva aportació fou molt reconeguda i esdevingué un dels pocs noms femenins de la crítica especialitzada.

 

Dins la col·lecció Els Homes i les Obres de l’Editorial La Nova Revista, de Barcelona, va publicar l’any 1927, conjuntament amb Joan Llongueras i Josep Ramon, el volum Pau Casals, una breu biografia del compositor i violoncel·lista català.

 

Va col·laborar, com a traductora, amb el director Artur Carbonell en les escenificacions al Teatre Prado de Sitges de les obres Orfeu de Jean Cocteau, el 1930, Caps de recanvi de Jean-Victor Pelérin, el 1931 i en la versió col·lectiva d’Egmont de Goethe, el 1932.

 

El 30 de maig de 1934 va participar, com a conferenciant, al Rectorat de la Universitat de Barcelona, en el concert La música de cambra a finals del segle XVI i, un any mes tard, el 3 de gener de 1935, va fer el mateix a la conferència-audició La tonadilla escénica. El 28 de desembre de 1935 va participar, com a pianista, en la conferència-audició Aspectes del Teatre Líric Espanyol en els segles XVII i XVIII que es va celebrar a la Institució del Teatre.

 

De ideologia esquerrana i nacionalista, va ser una gran defensora de la participació de la dona en àmbits culturals i intel·lectuals, fet que li va costar més d’una critica del col·lectiu femení més conservador. Així va ser militant de la Secció Femenina d’Acció Catalana, constituïda el 1932, i el mateix any s’integrà al Front Únic Femení Esquerrista de Catalunya (FUJEC).

 

Fou una de les fundadores, i presidenta entre 1933 i 1935, del Lyceum Club de Barcelona, entitat on hi va potenciar les activitats musicals i les vetllades teatrals i va estar vinculada a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i al Club Femení i d’Esports de Barcelona. El 1934 s’adherí al Congres Mundial de Dones que es celebrà a finals de juliol a Paris.

 

El 1937 va presentar l'obra La mort al parapet a un concurs d'obres en un acte inspirades en la guerra contra el feixisme, que convocà la FCSTA, i al Premi del Teatre Català de la Comèdia convocat al gener de 1938. El mateix any 1938 presentà l’obra Florentina al premi de teatre "Ignasi Iglesias".

 

Entre el 1929 i el 1935 va fer una quinzena de conferències sobre música, poesia i teatre.

 

Donà conferències, i impulsà l'activitat teatral, encarregant-se d'escollir i traduir obres estrangeres per representar en una funció que es feia anualment.

 

Ja en la postguerra, l’any 1950, va fer una conferència sobre Arte temporal y arte espacial: música y pintura.

 

No hi ha constància de quin any va morir.

Col·laboracions

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons