Josep Carner i Puig-Oriol (1884 ·1970)

La píndola

 

«Per a un càrrec polític, ni que sigui provisori i fonedís, honestament, no sé pas si serveixo. Demés, la meva vida a Brussel·les serà, ben segur, molt espartana, sense gaires possibilitats de desplaçament. Afronto sense recança la quasi indigència, però en això s'hi perd, tal vegada, la capacitat de negociar i fins la de mostrar-se gaire útil. En una paraula: que veuria amb gust que us hi repenséssiu. Només en el cas que no hi hagi absolutament més remei, podeu disposar del meu nom pel que voldreu. Us parlo exactament amb el cor a la mà, i a cada paraula escrita vol dir exactament el que diu»

 

Fragment d'una carta de Josep Carner a Pi i Sunyer, del 27 d'agost de 1945, en resposta a la seva proposta d'integrar-se al govern català d'unitat a l'exili, que impulsava Josep Irla

 

Josep Carner, conegut com el príncep dels poetes catalans, neix a Barcelona, el 9 de febrer de 1884. Fill únic d’un matrimoni de classe mitjana i cultivat, el seu pare va ser redactor d’el diari carlí “El Correo Catalán” i director de la revista catòlica “La Hormiga de Oro”.

 

De vocació literària precoç, amb només dotze anys ja era col·laborador de la revista “L’Aureneta” i, als quinze, guanya el primer dels seus tretze premis als Jocs Florals de Barcelona.

 

En entrar a la universitat va militar en el moviment catalanista i es va llicenciar en dret l’any 1902, i en filosofia i lletres, l’any 1904.

 

Va ser director de les revistes “Catalunya”, el 1903, “Empori”, el 1907 i “Catalunya”, el 1913. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1911, va ser col·laborador de Pompeu Fabra en l’obra normativa i d’enriquiment de la llengua, aportant-hi uns dos mil neologismes.

 

Va ser redactor de “La Veu de Catalunya”, on hi publicà articles on atacava els lerrouxistes i els polítics de l’Espanya oficial, impulsant un nou estil de periodisme polític on destacava per ser un temible polemista.

 

Va emprar més d’una trentena de pseudònims i els que més va utilitzar foren Two, Caliban, Bellafila i Olaguer Recó.

 

Des de 1928 va col·laborar a “La Publicitat” i va ser director de l’Editorial Ibèrica i de l’Editorial Catalana.

 

L’any 1921 va ingressar en la carrera consular exercint càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París, fet que, en part, el va distanciar de la vida catalana.

 

Durant la guerra civil va fer costat a la República i va romandre a Brussel·les fins que, el 1939, va traslladar-se a Mèxic on hi va romandre fins el 1945 i on va exercir de professor a la universitat i al Colegio de México.

 

De tornada a Brussel·les, va exercir de professor a la Universitat Lliure i al Col·legi d’Europa de Bruges i, entre 1945 i 1947, va ser membre del Consell Nacional de Catalunya a l’exili, a Londres. L’any 1970 va tornar a Barcelona, per una breu estada.

 

El 1901 publicà el sainet Al vapor, el seu primer llibre que signà amb el pseudònim Pere de Maldar. Va escenificar per als Espectacles - Audicions Graner, els temes populars El comte l’Arnau, el 1905 i La Fustots i Lo Miracle del Tallat, el 1906.

 

La influència modernista s’endevina al primer llibre líric, Llibre dels poetes publicat el 1904, on ja apuntava la ironia, element essencial i diferenciador de la seva obra.

 

Amb Primer llibre de sonets, de 1905 i Segon llibre de sonets, de 1907 va imposar el sonet en el món literari i Els fruits saborosos, de 1906, fou considerat per la crítica com una de les fites del Noucentisme.

 

A Verger de les galanies editat el 1911, va crear un nou estil de poesia amorosa joiós, reverencial o elegíac, assimilant, en aquest i en els següents llibres, la influència de Petrarca, Keats, Baudelaire o Leopardi. Després va publicar Les Monjoies, el 1912, La paraula en el vent, el 1914 i Auques i ventalls, el 1914, on reprèn la tradició satírica i dóna un reflex costumista de Barcelona i de la política de l’època.

 

A l’exili, la seva poesia es va concentrar en el record i en la imatge de la “Catalunya ideal” i publica La inútil ofrena, el 1924, El cor quiet, el 1925, El veire encantat, el 1933 i La primavera al poblet, el 1935.

 

Després de la guerra civil, publicà Nabí, a Buenos Aires el 1941 i continuà la revisió de l’obra poètica amb Paliers, publicat a Brussel·les el 1950, Llunyania, a Santiago de Xile el 1952 i Arbres, el 1953.

 

Les Obres completes. Poesia, publicades el 1957 totalment revisades, inclouen el recull inèdit Absència, síntesi del seu enyor i de la problemàtica de la transcendència. En El tomb de l’any, de 1966, insisteix en l’enyorança de l’absent i les Obres completes recullen tots els llibres ja publicats, en vers i en prosa.

 

En teatre va publicar Canigó, el 1910, adaptació de l’obra de Verdaguer, El giravolt de maig, el 1928, musicat per Eduard Toldrà, la llegenda mexicana El ben cofat i l’altre, el 1951 i Cop de vent, el 1966.

 

En prosa publicà L’idil·li dels nyanyos, el 1903, Deu rondalles de Jesús infant, el 1904 i La malvestat d’Oriana, el 1910, i en reculls d’articles Les planetes del verdum, el 1918, Les bonhomies, el 1925 i Tres estels i un ròssec, el 1927, que aplega els millors texts de la Dictadura.

 

Va traduir, entre altres, obres de Dickens, Shakespeare, Mark Twain, Arnold Bennett, Villiers de l’Isle Adam, Musset, Lafontaine, Defoe, Carroll, i el 1935, traduí l’antologia de poesia xinesa Lluna i llanterna.

 

Va escriure, circumstancialment, en castellà -sobretot a “El Sol” de Madrid- en francès i en italià. El 1985 es publicaren els seus escrits d’exili Prosa de l’exili (1939-62).

 

Josep Carner i Puig-Oriol va morir a Brussel·les, el 4 de juny de 1970.

Col·laboracions

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons