Josep Maria Boronat i Recasens (1904 ·1969)

La píndola

 

«No sé si sabeu, en efecte, el que li ha passat a en Boronat i Recasens, que ja deveu conèixer, i que fa tres mesos havia anat, amb passaport, a Barcelona. L'han ficat a la presó, com a expresident d'un Tribunal de Justícia, que havia signat no sé quantes penes de mort —és a dir, per actes comesos durant la guerra civil— i dels quals, segons asseguren sempre, el sol fet de donar el visat d'entrada deixa tota responsabilitat salvada. Hi ha un cert pessimisme quant a la sort d'aquell amic, i això m'ha posat també una certa inquietud quant al meu cas»

 

Fragment d'una Carta de Rafael Tasis a Ramon Xuriguera, datada a Paris el dia 8 de maig de 1948

 

L'escriptor, poeta, advocat, polític i jutge catalanista Josep Maria Boronat i Recasens va néixer el 4 de febrer de 1904, a Tarragona, ciutat on feu els primers estudis fins el 1911 que, amb 7 anys es traslladà amb la família a Altafulla on continuà estudiant fins als 11 anys. Els pares, Josep Boronat i Dolors Recasens, eren pagesos d'Altafulla i en casar-se varen anar a Tarragona on van posar negoci.

 

Per tal d'instruir-lo, però amb la voluntat que continués en l'ofici de pagès, l'any 1915 els seus pares l’enviaren a acabar la seva formació a una escola de Valls, on exercia de mestre un oncle seu. Aquells anys a la capital de l'Alt Camp li van servir de descoberta cultural i auto-formació catalanista, assistint sovint a la Biblioteca Popular de la Mancomunitat de Catalunya i a conferències.

 

Amb només 13 anys, el 1917, va convèncer els seus pares perquè el deixessin estudiar magisteri i, el 1920,  gràcies a la influència d'un oncle llunyà que havia fet les amèriques, trobà feina al "Banco Nacional de Cuba" a Barcelona. Al cap de nou mesos el banc feu fallida i va acabar la carrera de magisteri. El 1922 va fer de professor a La Salle Bonanova, però en cinc mesos ho deixà, ofegat pel tarannà monàstic de l'escola i per discrepàncies amb la seva militància catalanista.

 

Aquell any 1922 s'introduí als cercles culturals i polítics de Barcelona i s'enrolà a Acció Catalana. Allí feu amistat, entre altres, amb Antoni Rovira i Virgili, que l'animà a publicar, l'estiu de 1923, els seus primers articles i poemes a l’efímer setmanari  "Camp de Tarragona", que ell dirigia. Aquestes publicacions les compaginava donant classes esporàdiques a l'Escola Catalana Mossèn Cinto, patrocinada pel Foment Autonomista Català, i escrivint els seus primers articles per a "Pàtria" de Valls i a "L'Estol" de Vic, publicacions que van ser clausurades per la dictadura de Primo de Ribera.

 

El 1925 començà a publicar al setmanari "Joventut Catalana", on hi tingué les seccions pròpies Vida Catalana i La nostra història. També el 1925, aconsellat per Xavier Tarragó, obtingué una beca de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana per cursar els tres anys dels Estudis Normals on tingué professors com Riba, Fabra, Xirau, Serra Hunter o Pau Vila. Paral·lelament estudià batxillerat per lliure per tal de poder accedir a la universitat i estudiar la carrera de dret.

 

Habitual contertulià de l’època va participar activament en la tertúlia del carrer Ferran on va coincidir amb Leandre Amigó, Joan Arús, Mossèn Francesc Baldelló, Bertrana, Joaquim Biosca, Salvador Burguet, Aureli Campmany, Lluís Capdevila, etc.

 

L'any 1926, als 22 anys, quan iniciava els seus estudis de Dret a la Universitat de Barcelona, on feu amistat amb Pere Puig i Quintana, va publicar el primer article per a la revista Ciutat de Manresa, amb la que va col·laborar fins el 1928. En aquest temps, el 1927, publicà també a "La Revista" que dirigia López Picó i a "la Nova Revista" que liderava Junoy.

 

El darrer any d'estudis de llicenciatura en Lleis, a cavall entre 1929 i 1931, publicà també alguns articles a "Diario de Tarragona", coincidint amb la seva afiliació a la Joventut Catalanista Republicana, formació hereva d'Acció Catalana, on exercí de bibliotecari i docent de llengua catalana en un cicle de cursets. L'any 1932 es constituí la Federació de Joventuts, de la que en fou el president.

 

Participant actiu del mon de la política, aquells anys va fer conferències, cursos i actes electorals on exercí les seves dots d'orador que, el 1933 va plasmar en l'assaig Silueta de l'orador, editat per les "Publicacions de La Revista" i prologat per Jaume Bofill i Mates.

 

Professor de català titulat, el 1933 feu oposicions i obtingué la plaça per poder exercir de professor de mestres i funcionaris. Aquest fet li garantí uns ingressos fixes que li permeteren casar-se, el 1935 a Altafulla, amb Mercè Blanch Ribé i instal·lar-se en un pis del carrer de la Diputació de Barcelona.

 

El 23 d'octubre de 1936 per una Ordre del Conseller de Justícia fou nomenat President Suplent del segon Tribunal Popular de Catalunya de Barcelona i, des de maig de 1938 fins a l'entrada dels nacionals el 1939, va presidir el Tribunal Especial de Guardia núm 3.

 

El gener de 1939, poc abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, s'exilià a França, primer a Dijon i més tard a Prada de Conflent, on es retrobà amb Puig i Quintana, Pompeu Fabra o Pau Casals. La seva dona, que es quedà a Altafulla amb la seva filla, el visità, clandestinament, dues vegades.

 

En aquests anys a França va rebre l'encàrrec, per recomanació de Rovira i Virgili, de redactar una ponència per a la Comissió de Justícia de la Generalitat a l'exili, que va lliurar al President Irla. Bona part del seu temps -era difícil trobar feina en temps de guerra- el dedicà a estructurar els continguts de les obres Bastir una democràcia normal i Maduresa política, que finalment no va arribar a escriure.

 

Acabada la guerra mundial, a primers de 1946 entrà a treballar a la Cooperative Fruitière de Predes i reagrupà la família a França, però la companyia feu fallida en un any i el gener de 1947 s'acollí a uns Decrets d'indult per tornar legalment a Altafulla.

 

Al cap d'un any fou detingut per passar clandestinament la frontera, fet que es demostrà fals però que no evità que l’encausessin per rebel·lió militar. Amb algunes influències d'antics amics fou posat en llibertat provisional i trobà feina al gabinet jurídic de "La Catalana de Gas i Electricitat".

 

L'any 1950, però, reobriren el cas i el detingueren altra vegada. Va estar empresonat fins que un any després fou alliberat per la intervenció personal del Capità General de Catalunya, Juan Bautista Sánchez González, militar que va morir en estranyes circumstàncies el 1957 per conspirar contra Franco. El 1953 se'l jutjà per rebel·lió militar i tot i ser condemnat, se li aplicaren tots els decrets d'indult i quedà definitivament en llibertat.

 

Aquest episodi marcà la resta de la seva vida i, una vegada recuperada la plaça que li reservaren al departament jurídic de "La Catalana de Gas i Electricitat",  abandonà tota activitat social, cultural i política i es dedicà a escriure en la intimitat, sobretot assajos polítics.

 

Poc després de jubilar-se i sense temps d'escriure els llibres que havia indexat a l'exili, va contraure una malaltia i va morir, a Barcelona, el dia 30 d'abril de 1969.

 

L'any 2005 el Centre d'Estudis d'Altafulla, dins la col·lecció “Oliverot”, va publicar el llibre Josep M. Boronat i Recasens. Esbós biogràfic i petita antologia, amb una introducció de Maria Porter Moix, una biografia de la seva filla Ma Mercè Boronat i Blanch i una anàlisi dels seus articles a càrrec del seu nebot Francesc Blanch Canyelles. Al llibre també s'hi publicaren els textos inèdits El control de mi mateix (diari intermitent), de 1927; Davant la conferència de San Francisco, assaig escrit a Prada de Conflent l'any 1945, els índexs dels llibres mai escrits Bastir una democràcia normal i Maduresa política i sis poemes inèdits escrits entre 1934 i 1956.

Col·laboracions

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons