Emília Bernal Agüero (1884 ·1964)

Amb antecedents de dues distingides famílies de Puerto Príncipe, la inconformista poetessa Emília Bernal Agüero va néixer al poble cubà de Nuevitas, al nord de Camagüey, el 8 de maig de 1884.

 

Escriptora prolífica, es va endinsar també en la prosa, l'assaig sobre la problemàtica cubana de la seva època i la traducció. Fou una dona avançada a la seva època, sense compromisos adquirits,  desitjosa de ser lliure i una viatgera empedreïda.

 

Filla de Concha Agüero i Agüero, poetessa i mestre rural per vocació la seva infantesa l'explicà ella mateixa al llibre ‘Layka Froyka: El romanç de quan jo era petita’, que va escriure el 1919 durant el seu exili a Nova York. Explicava amb un estil senzill i amè les vivències d'una nena campestre de l'interior de l'illa que transcorre, sense massa consciència, en paral·lel a la lluita dels cubans per deixar de ser una colònia espanyola.

 

Poc a poc, a mesura que se succeïren els fets, prengué consciència i visqué els millors i pitjors anys de la seva vida: somnis, amistats, entremaliadures, estudis, un primer exili amb els pares a Santo Domingo, a la República Dominicana, la repatriació, la crema de casa seva per tropes de Máximo Gómez, la fugida de la família camp a través, la dura reconcentració imposada pel general espanyol Valerià Weyler, la misèria, el primer amor, el primer desamor i, finalment, l'agonia i mort de la seva mare quan els cubans aconseguien creien que eren a punt d'aconseguir la seva independència d'Espanya.

 

Es va casar molt jove i amb 24 anys ja tenia quatre fills. El 1910, ja separada, es traslladà amb els seus fills a l'Havana on va publicar-hi les seves primeres composicions, feu de professora a la Escuela Nacional de La Habana i col·laborà en publicacions com La Nación, Bohemia, Social o El Fígaro.

 

El 1919 va ser criticada per ser de les primeres dones en acollir-se a la llavors recentment aprovada llei de divorci per trencar oficialment el lligam que tenia amb el que havia estat el seu marit.

 

Intuïtiva i influenciada pel modernisme, va ser una de les figures i veus imprescindibles de la literatura cubana del segle XX i va fer llargues estades a París, Barcelona i Madrid.

 

Es va donar a conèixer amb l’obra ‘Alma errante’, publicada el 1916, a la que li van seguir ‘¡Cómo los pájaros!’ i ‘Poesías inéditas’ publicades el 1922, el mateix any que sortia publicat ‘Poemes’, que va escriure en català.

 

Tot i ser escrita el 1919, ‘Layka Froyka’ s'edità el 1925, el mateix any que el seu llibre ‘Vida’. El 1928 es publicaren ‘Cuestiones cubanas’ i ‘Exaltación’, llibre on hi va incloure traduccions de Maragall, Alcover i Carner, entre altres.

 

A l'octubre de 1931 es traslladà a viure a Mallorca després de la seva estada a Barcelona, on havia publicat els seus poemes a la revista La Nostra Terra i a El Dia. Volia conèixer de prop els escriptors de l'illa i durant aquella estada a Mallorca, per la seva vehemència a l'hora d'opinar, va ser rebutjada per bona part dels intel·lectuals, però aquest mateix caràcter descarat captivà un Llorenç Villalonga tretze anys més jove que ella i van iviure un intens idil·li que l'escriptor mallorquí immortalitzà en el seus personatges literaris Silvia Ocampo i Mme. Dillon.

 

Després de l'estada a Mallorca tornà a l'Havana on, el 1934, publicà ‘Martí, por sí mismo’ i ‘Negro’ i, un any després edità ‘Biografía de Joaquín Agüero Estrada (1806-1892)’.

 

Marxà de Cuba i viatjà a Xile, on l'any 1937 hi publicà l'assaig ‘La raza negra en Cuba’, el recull ‘Sentido, prosas y sonetos’ i les traduccions de ‘Los sonetos’ d'Anthero de Quental i ‘Saudades’ de Rosalia de Castro.

 

El 1938 publicà el llibre de poesia ‘América’ i ‘Mallorca: prosa y verso’ i es trasllada a Brasil, on el 1939 publicà la traducció de l'obra teatral ‘Juca mulato’ de Paulo Menotti del Pichia.

 

Tornà a Cuba i no tornà a publicar fins el 1953 quan va traduir ‘Martin Cererê’ per una editorial madrilenya.

 

El 15 de maig de 1963 s'exilià novament de Cuba i viatjà a Mèxic primer i Miami i Washington després.

 

Va morir a Washington DC el dia 20 de desembre de 1964.

 

El seu net, Emilio Bernal Labrada, va crear a Miami la Fundació Emília Bernal des d'on va editar, el 1999, el llibre ‘Emília Bernal: su vida y su obra’ escrit per Armando Betancourt de Hita, i des d'on aconseguí que l'Instituto de Estudios Cunabos de la Universitat de Miami instaurés i convoqués anualment el Premi Literari Emília Bernal.