Emília Bernal Agüero (1884 ·1964)

La píndola

 

«L'octubre del 1931 arribà a Mallorca la poetessa cubana Emília Bernal. Venia recomanada al grup de La Nostra Terra, però aquestes relacions es trencaren ben aviat. Ella volia conèixer els escriptors de Mallorca i m'envià un llibre de versos. Vaig anar fins a l'Hotel Victòria per conèixer-la personalment. Era una dona exuberant, amb aquest apassionament excessiu de la gent dels tròpics. Em rebé molt efusivament i durant tota la seva estada a Mallorca

-hi sojornà fins a l'agost del 1932- férem amistat que, per dir-ho educadament, qualificarem d'íntima»

 

Reflexions de Llorenç Villalonga recollides per Damià Ferrà-Ponç al llibre ‘Escrits sobre Llorenç Villalonga¸ publicat el 1997

 

Amb antecedents de dues distingides famílies de Puerto Príncipe, la inconformista poetessa Emília Bernal Agüero va néixer al poble cubà de Nuevitas, al nord de Camagüey, el 8 de maig de 1884.

 

Escriptora prolífica, es va endinsar també en la prosa, l'assaig sobre la problemàtica cubana de la seva època i la traducció. Fou una dona avançada a la seva època, sense compromisos adquirits,  desitjosa de ser lliure i una viatgera empedreïda.

 

Filla de Concha Agüero i Agüero, poetessa i mestre rural per vocació la seva infantesa l'explicà ella mateixa al llibre ‘Layka Froyka: El romanç de quan jo era petita’, que va escriure el 1919 durant el seu exili a Nova York. Explicava amb un estil senzill i amè les vivències d'una nena campestre de l'interior de l'illa que transcorre, sense massa consciència, en paral·lel a la lluita dels cubans per deixar de ser una colònia espanyola.

 

Poc a poc, a mesura que se succeïren els fets, prengué consciència i visqué els millors i pitjors anys de la seva vida: somnis, amistats, entremaliadures, estudis, un primer exili amb els pares a Santo Domingo, a la República Dominicana, la repatriació, la crema de casa seva per tropes de Máximo Gómez, la fugida de la família camp a través, la dura reconcentració imposada pel general espanyol Valerià Weyler, la misèria, el primer amor, el primer desamor i, finalment, l'agonia i mort de la seva mare quan els cubans aconseguien creien que eren a punt d'aconseguir la seva independència d'Espanya.

 

Es va casar molt jove i amb 24 anys ja tenia quatre fills. El 1910, ja separada, es traslladà amb els seus fills a l'Havana on va publicar-hi les seves primeres composicions, feu de professora a la Escuela Nacional de La Habana i col·laborà en publicacions com La Nación, Bohemia, Social o El Fígaro.

 

El 1919 va ser criticada per ser de les primeres dones en acollir-se a la llavors recentment aprovada llei de divorci per trencar oficialment el lligam que tenia amb el que havia estat el seu marit.

 

Intuïtiva i influenciada pel modernisme, va ser una de les figures i veus imprescindibles de la literatura cubana del segle XX i va fer llargues estades a París, Barcelona i Madrid.

 

Es va donar a conèixer amb l’obra ‘Alma errante’, publicada el 1916, a la que li van seguir ‘¡Cómo los pájaros!’ i ‘Poesías inéditas’ publicades el 1922, el mateix any que sortia publicat ‘Poemes’, que va escriure en català.

 

Tot i ser escrita el 1919, ‘Layka Froyka’ s'edità el 1925, el mateix any que el seu llibre ‘Vida’. El 1928 es publicaren ‘Cuestiones cubanas’ i ‘Exaltación’, llibre on hi va incloure traduccions de Maragall, Alcover i Carner, entre altres.

 

A l'octubre de 1931 es traslladà a viure a Mallorca després de la seva estada a Barcelona, on havia publicat els seus poemes a la revista La Nostra Terra i a El Dia. Volia conèixer de prop els escriptors de l'illa i durant aquella estada a Mallorca, per la seva vehemència a l'hora d'opinar, va ser rebutjada per bona part dels intel·lectuals, però aquest mateix caràcter descarat captivà un Llorenç Villalonga tretze anys més jove que ella i van iviure un intens idil·li que l'escriptor mallorquí immortalitzà en el seus personatges literaris Silvia Ocampo i Mme. Dillon.

 

Després de l'estada a Mallorca tornà a l'Havana on, el 1934, publicà ‘Martí, por sí mismo’ i ‘Negro’ i, un any després edità ‘Biografía de Joaquín Agüero Estrada (1806-1892)’.

 

Marxà de Cuba i viatjà a Xile, on l'any 1937 hi publicà l'assaig ‘La raza negra en Cuba’, el recull ‘Sentido, prosas y sonetos’ i les traduccions de ‘Los sonetos’ d'Anthero de Quental i ‘Saudades’ de Rosalia de Castro.

 

El 1938 publicà el llibre de poesia ‘América’ i ‘Mallorca: prosa y verso’ i es trasllada a Brasil, on el 1939 publicà la traducció de l'obra teatral ‘Juca mulato’ de Paulo Menotti del Pichia.

 

Tornà a Cuba i no tornà a publicar fins el 1953 quan va traduir ‘Martin Cererê’ per una editorial madrilenya.

 

El 15 de maig de 1963 s'exilià novament de Cuba i viatjà a Mèxic primer i Miami i Washington després.

 

Va morir a Washington DC el dia 20 de desembre de 1964.

 

El seu net, Emilio Bernal Labrada, va crear a Miami la Fundació Emília Bernal des d'on va editar, el 1999, el llibre ‘Emília Bernal: su vida y su obra’ escrit per Armando Betancourt de Hita, i des d'on aconseguí que l'Instituto de Estudios Cunabos de la Universitat de Miami instaurés i convoqués anualment el Premi Literari Emília Bernal.

Col·laboracions

@

Envia'ns els

teus comentaris

i suggeriments

Llicència

Creative

Commons

CIVTAT.CAT És un projecte impulsat per Lluís Torra i Oliveres amb el suport desinteressat de col·laboradors.

Web actualitzat el 10 de gener de 2016

Llicència de Creative Commons